Retrat de l'artista postadolescent o reflexió (breu; desencantada; sense pretensions canòniques; condemnada, amb raó, a passar sense pena ni glòria; i amb un títol massa llarg) sobre la situació del jove literat en els nostres temps

Un relat de: Ignasi Boix Roure

¿Què faria jo si fos pornogràficament ric? És la pregunta recorrent que et fas quan t'abandones a l'esperança cega a la que és inevitable abandonar-se si vols passar per la vida amb un mínim d'entusiasme. El que jo faria abans que res seria pagar una operació a l'espatlla del meu cosí de quinze anys, que es va destrossar caient de la seva bicicleta una malaurada tarda d'agost. Després saldaria el meu deure amb la comunitat contribuint a alguna causa benèfica. Però immediatament després, em faria construir una mansió de pedra de marès amb piscina climatitzada, una terrassa per brindar-hi amb xampany davant la posta de sol i un garatge on hi guardaria una bona col·lecció de cotxes antics. També manaria que em fessin a mida uns quants batins de seda amb les meves inicials brodades.
Pel que sé, a la família hi ha precedents. El meu avi, Juan Ramon Sorneguer i Cases, va ser multimilionari. Nascut en el si d'una modestíssima família que prou feines tenia per donar-li de menjar, als vint-i-cinc anys, casat i amb un fill que mantenir, l'amenaça de la guerra i d'altres circumstàncies personals -que ara no vénen al cas- el van fer marxar cap a Veneçuela. Dos anys després d'arribar-hi, amb els diners que va estalviar treballant setze hores al dia en una fàbrica de tèxtil, va comprar un terreny farcit de rocs i males herbes on tenia la intenció de construir-se una casa amb les seves pròpies mans. ¡Quina va ser la seva sorpresa quan va descobrir que hi havia petroli! Va quadruplicar la seva fortuna invertint en bancs americans i va morir amb un somriure als llavis. La família mai no li va perdonar que llegués tota la seva herència a la sensual ballarina de striptease amb la que va compartir els últims dies.
Però els pobres desgraciats que tenim inclinacions artístiques, mancats del realisme cínic dels taurons de les finances, ho tenim difícil per fer-nos milionaris i casar-nos amb playmates anatòmicament impossibles; de fet, si pretenem dedicar-nos a la nostre vocació de manera plena, tenim difícil fins i tot la subsistència. Els negocis de l'esperit, per dir-ho d'alguna manera, cotitzen a la baixa. Fins i tot al govern li voltava pel cap la idea d'eliminar de la universitat les carreres de filosofia i història de l'art perquè no són rentables. A mi em sembla una idea repugnant te la miris per on te la miris, però és només una opinió.
Ara estic escrivint una novel·la.
No sé pas si valen la pena tots els esforços que l'hi dedico. Molts erudits seriosos, tocats i posats, pensen que la novel·la ja no serveix, que la ficció no té lloc en la nostre època. No fa pas gaires dies vaig sentir per la radio un d'aquests saberuts. Es preguntava amb escepticisme quin interès pot tenir la novel·la, la ficció, en un temps en el que hem deixat de creure en veritats transmissibles. Personalment, no acabo d'entendre a què es refereixen: per mi les grans novel·les revesteixen un perfecte interès. Jo encara gaudeixo i aprenc coses de la vida quan llegeixo una bona novel·la. M'aixeco de la cadira i em presento:
-Hola, em dic Albert Sorneguer.
La gent que m'envolta, cares pàl·lides i plenes de sofriment mal paït, asseguts a les seves cadires, em tornen a l'uníson la salutació:
-Hola Albert.
A continuació, ho confesso tot amb aire penedit: quan llegeixo un llibre o veig una pel·lícula, només aspiro a que m'expliquin una bona història, sóc un dels freakes que encara s'emocionen amb una novel·la que valgui la pena. Però no tinc cap ganes de reflexionar sobre la naturalesa de la ficció; no sóc pas un teòric jo. Suposo que el que em molesta són els pedants amb cervell de mosquit que ens miren per sobre l'espatlla amb el seu sofisticat menyspreu.
A vegades m'agradaria ser d'una altre manera, un home de món, com el meu avi; no un home de lletres sinó un que marqui el pas, que es trobi bé a tot arreu perquè sent que el món és casa seva i que a casa seva hi mana ell. La condició natural del lletraferit és el solipsisme. En canvi, la classe d'home que tinc al cap té olfacte pels negocis, maximitza beneficis. En paraules de Plató, que, per cert, va expulsar de la seva polis els artistes i els poetes, és un home ansiós de riqueses i pobre d'esperit, que sap -i ara torno, ho lamento, a les meves paraules- relaxar-se amb el fum d'un cigar a la terrassa d'un bon restaurant, que porta vestits de marca, calça sabates italianes i és prou sexi per fer caure les dones de cul només amb una caiguda d'ulls. M'imagino que la mentalitat d'aquest home ideal seria semblant a la de Lee Iacoca, el fill d'immigrants italians que va acabar per ser un dels peixos grossos de la Ford i més tard va treure la Chrysler del pou. No fa pas gaire, fullejant la seva autobiografia, subtitulada Autobiografia d'un Triomfador, hi vaig trobar un fragment que em sembla deinitori. Escriu el gran home -o el seu negre:

Els anys de recessió econòmica em van convertir en un materialista. Quan em vaig llicenciar a la universitat, la meva postura era "no em vingueu amb filosofies. Als vint-i-cinc anys tinc la intenció de guanyar deu milions de dòlars l'any, i després vull ser milionari". No m'interessava presumir de tenir un títol universitari; preferia anar darrera els diners.

¿No és fantàstic? ¿extraordinàriament alliberador? Fa que tot plegat resulti sencillíssim. Ni dubtes, ni angoixa, ni por, ni solitud, ni neures, ni mort, ni pànic, ni perquè. Només un objectiu. Clar. Perfectament definit. En lletres de neó color magenta que s'encenen i s'apaguen, resplendents al mig de la fosca. Diners. Diners. Diners. Diners. A mi m'agradaria tenir les idees clares. Un home amb les idees clares parteix amb avantatge.

Comentaris

  • Mira per on...[Ofensiu]
    rnbonet | 29-05-2006 | Valoració: 9

    .... els títols llargs m'agraden tant com l'embotit del teu poble. O siga, bastant.
    A més a més, l'estil sorneguer -fent honor al cognom del protagonista- també és 'sant de la meua devoció'. (I cal aclarir -o aclarar- que sols és una frase feta, doncs sóc, per definició- agnòstic).
    Idees clares de literat... I tant! Són les més boiroses que existeixen!
    En resum, m'ha encantat el teu 'discurs'.
    Salut i rebolica, xicot!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Ignasi Boix Roure

29 Relats

33 Comentaris

31143 Lectures

Valoració de l'autor: 9.56

Biografia:
Vaig néixer l'any 1980, a mitjans d'agost, i sóc de Vic, ciutat boirosa. Si algun despistat s'atura a llegir un dels meus relats m'interessaria moltíssim saber la opinió que li mereix, sobretot pel que fa a l'estructura i als diàlegs, que és el que em porta més mals de cap, però també sobre qüestions d'estil o qualsevol altre cosa.