Retorn

Camino pel camí que em duu a la vila, un camí verd, verdíssim. Les plantes semblen haver-se fet senyores del camí i l'abracen com l'estimat perdut en la guerra a alta mar. Malgrat el mantell de fulles, hi continuen passant fils d‘or que il·luminen el camí que trepitjo, de sorra que amb els anys s'ha comprimit pel pas dels vehicles.
Finalment, arribo a la muralla de pedra, desafiant a tot viatger i turista a creuar la vil·la, com anys abans va haver de defensar. Malgrat el temor que imposa, el poble que defensa sembla no merèixer tants esforços: de la gran ciutat que havia sigut, només en queden dues cases decents, la resta són ja pols i enrunes o estan en un estat tan deplorable que seria impossible viure-hi.
Continuo, però, caminant carrer major avall. L'esplendor de joventut ha donat pas ràpidament a un estat irreconeixible que faria plorar als vells de la vila, si és que estiguessin vius: sots dels bombardejos a terra, cases amb finestres més grans de les normals fetes amb obusos, sacs i llambordes acumulades a les bandes del carrer que l'exèrcit, en entrar van apartar per fer pas als tancs i les erugues... El pitjor ensurt, però, me'l trobo a la plaça major, on trobo la prova de que aquest sigui un poble fantasma: Al vell mig de la plaça, just on abans els republicans havien tirat avall la creu que marcava la mort de Sant Pere hi havia empalat el cap de Rebrot, mon company en tantes hores d'hivern nevat i que l'únic que havia fet per merèixer tal escarment havia sigut el de ser el cap de la milícia antifeixista que havia promès defensar fins la mort el poble. Només en quedava d'ell, el cap amb la cara desfigurada i sense ulls penjada a traïció. En la base però, un petit obsequi homenatja la seva mort, un fusell, assassí de tants indesitjables que curosament desat recorda el perquè varem lluitar.

Davant l'escena decideixo fugir pel camí on havia arribat. Vull anar per allà on no veure més mort amiga, on no veure més traïció de germans. A mig carrer major, però, recordo la bandera, vermella i groga, groga i vermella que, malgrat estar bruta de sang de les ferides que vaig tapar amb ella de la cama del meu company de lluita decideixo deixar estesa a terra, prop del fusell. Dos segons és el que trigo a admirar l'obra. En dos segons la meva vida recobra l lluita. En dos segons un bandera, un fusell i mon amic em recorden que no s'ha acabat, que ni tan sols el principi ha acabat.
Beso la bandera, un bes al groc, unes carícies a les barres roges, simulant la seva creació.
M'aixeco, i davant l'espectacle, ben alt, alço el puny, un puny encara embenat, un puny al que li manca el dit de la tortura. El puny que segella la meva decisió.