Retalls de pluja

I

Pluja suau... tremolosa tendresa

quan cau al mar  com la boira es fon;

mel del matí que esvaint-se et besa

s'ofereix nua a la platja del món.



Pels cantons del ventre,

vulnerable cinyell nu

al fil de la barana

d'una lluna plena.

- hi besàvem estrelles en silenci-

Lliura'm el teu misteri,

entra en mi com a la llar;

cadenciós i modulat

pren rumb a la llunyania.

Cal·ligrafia'm el poema 

sobre la pell dels malucs

i ressegueix-me el cos

fins que em plori el seny.





II

Torna a la mar. Un desig sense fi

furtiu et crida, amb veu seductora

reclama l'embruix que tant enyora

i t'envaeix la platja,  vell pelegrí.



Sojornava el cordam, umbilicat

a la roca feréstega del moll.

Esperava, nuu, que la barca

arribés a port i el lligués a ella. 

Llavors, l'aigua del mar,

amniòtica i vellutada

els embrionava a tots dos

dins un equilibri simbiòtic.





III

Talment com estanys, la pluja i el vent

provoquen tempesta d'amor coratjós.

Llavis dels amants, com un pensament

exhausts d'esperar  s'abracen tots dos.



Arreu, figues dolces i llavis secs.

Trenen, distrets, clivelles al rostre,

indelebles, amb paper de vidre.

Moixos com la brisa esllanguida

vaguen per la senda de la pell

amb la cautela limitada pel perfum.

I tu, matiner de la muntanya altiva,

pretensiós, torbes la mirada del lluc

que naix verd i de plomatge estret

i n'esborres el mot: "ells".





IV

Amor passional

fugit de les mans del sol.

Un sol t'estimo.



El carrer veia passar les hores. La llum banyava la casa de colors. Unes mans tremolaven. Els vehicles esperaven a fora, com cada dia, a que es fes fosc, i rere els vidres, la mirada d'uns ulls s'estancava amb la il·lusió per fugir.

I ells, els amants, a l'altre costat de la imatge, discernien les pautes a seguir en aquell camí llarg que els anunciava el destí.





V

Horitzó de blaus.

Si tu i jo ens fonem,

albada i posta.



Més enllà del mar

hi ha uns ulls d'aigua salada

encegats pel roig del foc

quan es crema en el cel.

 La nit gronxa els sons de la llum

dins l'aigua del llac

i ressonen fins arribar-me als peus.

Camino descalça sobre el seu reflex.





VI

Celest i marí

d'hores i sostres de pell

Tu, jo, cel i mar.

 

Els vaixells mandregen amarrats prop l'aigua .

Somnien que naveguen 

i somriuen abraçats al norai.

Saben que fins demà no hi han de tornar

i cavalquen a la gropa d'onades d'asfalt.

La seva música s'enfila per les xemeneies 

formant gratacels que omplen el cel

i tu i jo ens resseguim la pell entre tots els blaus.





VII

Retinc guardada

la teva absència.

Sons d'un piano.



L'aigua el va sorprendre a mig camí caient de la paret de la muntanya. L'asfalt contundent i artificial que hom va construir, li barrava el pas amb tota l'arrogància que destil·la el seu poder. Però ella, rebel com mai, travessava per sota cap a l'altra banda i fent un rierol se li escapava un somriure dibuixat als llavis.





VIII

Bocins poètics

se'm tatuen al rostre.

Innocència.



A la sortida del sol, cada dia,

m'esperava l'estesa imatge de la torre.

Es fonia amb les entranyes del cel.

Blava, tota ella, es confonia

amb els paràmetres llunyans de la paròdia

que dibuixen les aus sota el seu vol.

Jo, ara, ja no surto quan fa sol.

Ella, ara, m'enyora i em vol.





IX

Des de la mirada

se li desfeien els somnis

entre magranes de metall

i cortines desdibuixades.



Al carrer l'esperava eternament La màgia se li fonia a les mans i el polsim s'escapolia entre els somriures dels nens. Els colors matisaven el pensament i una pregunta surava en l'ambient:

-a quina mà està? 

-i esclataven les rialles-

Un geni entremaliat se li endinsava per sota la màniga i li feia pessigolles. La mà s'afluixava, i el tresor de rialles que duia al palmell, queia a terra envaint la plaça on la figura del pallasso dansava sense parar.





X

Fonc 

el pretèrit imperfet del verb morir

amb el cant silenciós del viure. 



Prenc 

els ànims que em queden ajornats 

a l'entorn apagat de la memòria 

i esdevinc pluja de desert enmig l'oasi.