Rere el darrer no hi va ningú (2)

12

El meu pare només parlava de feina. La seva vida era feina, feina i després més feina. Era el propietari d'un bar. Quan arribava a casa, a això de les dotze o la una de la nit solia parlar llargament amb la meva mare de com li havia anat el dia. Jo els sentia la majoria de vegades des de la meva habitació. Era avorrit i m'ajudava a agafar el son. A vegades el sentia quan aixecava una mica la veu i deia "Oh! Fulanito de tal m'ha fet plegar a les tantes", "és un pesat" o "ja no serviré més a Sutano que em deu tant", "ja no li serviré més fins que em pagui". Encara que quasi sempre acabava servint-li i el deute creixia i creixia. A vegades, quan passava per allà, si m'havia deixat les claus de casa, o si havia de dir-li alguna cosa em trobava tota la tropa dels borratxos del poble amb ell. Alguns em deien "què fas per aquí Bernat?" o "has vingut a veure el teu vell?" i s'enfotien a rialla neta mentre s'emborratxaven lluny de les seves cases. El meu pare no era del tot mal tio, tenia molta paciència per a tot. Realment era un tou amb un gran cor però només parlava de la merda del treball.

Aquella nit no podia conciliar el son. Voltava i voltava pel meu llit sense poder adormir-me. No hi havia res que em preocupés. No hi havia res a pensar que hagués de resoldre. No hi havia res que a primera vista em donés maldecaps. Però jo, no podia dormir. Eren dos quarts de tres del matí i els meus pares ja havien enfilat camí a la seva habitació. Sentia els roncs clars i cristal·lins del meu pare des de la meva habitació. Em vaig aixecar i vaig liar un porro. Potser el fum m'ajudaria a dormir a fi de comptes. Finalment, contra tot pronòstic, em vaig poder adormir.

13

Era divendres. Divendres era un dia collonut. Jo sempre estava de bon humor els divendres. A tocar del cap de setmana el divendres era un dia en que els mals se't passaven com si haguessis begut d'una dolça metzina. Teòricament jo treballava dissabte al matí, però com que no hi havia feina des de feia mesos també feia temps que havíem deixat d'obrir els dissabtes, per tan, ja no treballava els dissabtes al matí. Tenia tot el cap de setmana per endavant i semblava que aquell seria un cap de setmana més monòtonament divertit. Vaig trucar a en Joan a un quart de dues per tal de quedar per la nit.
- Hola nano! - va dir des de l'altre banda del cel·lular. Què dius?
- Aquí a casa. - vaig dir. Què hem de fer aquesta nit?
- No ho sé. No hem quedat en res en especial. Truco a en Pep a veure si volen sortir a sopar i això?
- Val. Per mi bé.
- Doncs ara el truco i t'envio un missatge. Què? Com va tot? Ja t'han despatxat o què?
- Si noi. Em queda una setmana de feina. Ja t'ho explicaré aquesta nit.
- Ah, molt bé no? Què faràs? Anar a apuntar-te a l'atur?
- Si, si. Però encara estic amb els quinze dies. Encara falta una mica. En parlem aquesta nit si de cas.
- Val, val. Doncs res noi. Et deixo amb les teves cabòries que estic dinant. Jejeje.
- Molt bé noi. Em dius alguna cosa.
- Val. Adéu titu!
- Adéu!
En Joan estudiava matemàtiques a una universitat de Barcelona. Era un noi trempat i simpàtic. Amic de tothom. Alt com un sant pau i amb una mirada semblant a la d'un peix globus. Vivia encara amb els seus pares mentre acabava la carrera. Era viu i intel·ligent però li agradava la festa com a qualsevol altre. Era el meu millor amic. Sempre quedàvem el cap de setmana per sortir i fer alguna cosa amb la resta de la colla. Minuts més tard m'arribava el missatge d'en Joan:
Hem kdat a 2/4 d 10 al frankfurt. Et passo a buskar a 1/4 per kasa teva ok? Ja veurem k fem aksta nit.

14

A la tarda vam plegar a això d'un quart de nou. Normalment acabàvem a les vuit, però la Judith s'havia oblidat de preparar uns assumptes per la setmana vinent i quan ja teníem la persiana a mig baixar vam haver de tornar a entrar. Vam acabar un quart d'hora més tard de l'habitual. Vaig anar cap a casa caminant, l'oficina estava a menys de dos minuts del pis dels meus pares i sempre hi anava caminant. No pagava la pena agafar el cotxe. El bo de viure a un poble és que tot et quedava a un pas. Hi havia força gent passejant pels carrers. Es notava que era estiu. Encara no s'havia fet fosc i estranyament no feia molta xafogor. Les pluges d'aquella setmana havien deixat un ambient agradable.

Quan vaig arribar a casa ja hi havia en Robert, el meu germà gran. La porta de la seva habitació era oberta. Hi havia una enorme bossa d'esport damunt del seu llit. En aquell moment sortia de la dutxa amb una tovallola lligada a la cintura.
- Què Bernat? Com ha anat la setmana?
- Bé... Normal - vaig dir.
- No m'has trucat. Vas bé o què?
El meu germà gran mai trucava per telèfon però se suposava que jo si l'havia de trucar. Encara que fos per parides a mi m'agradava que la gent em truqués o m'enviés un missatge de tan en tan. Demostrava que estaves viu. M'hagués agradat que m'hagués trucat.
- Si, si.. Només espero que arribi el dia de plegar.
En Robert va arrugar la cara. Va arronsar les celles i em va mirar greument. Semblava impacient.
- Si que t'ho prens bé. - va dir posant-se les mans a la cintura.
- Oh, es que no m'agrada gaire aquesta feina -vaig dir. Ja ho saps. Tinc ganes que s'acabi tot.
- Ho entenc - va dir des de la porta del lavabo. Però espero que busquis alguna cosa aviat.. Als pares no els hi agradarà que t'estiguis gratant els collons per casa enganxat a l'ordinador.
- Ja.
Aleshores ell ja se'n va anar a la seva habitació. Jo em vaig preparar la roba damunt el llit i me'n vaig anar a la dutxa.

15

A tres quarts i cinc de nou ja havia sortit de la dutxa. Em vaig posar uns texans blau marins ajustats amb prou espai per a la panxa i una samarreta de màniga curta negra. Realment estava baix de forma. També em vaig calçar unes esportives blanques noves. Acte seguit vaig buscar el mòbil i vaig trucar a en Marc, el camell.
- Què Bernat? Com anem?
- Bé nano.. Escolta. Com ho tens? Tens música?
- Si home. Clar. Què vols? Trenta grans èxits?
- Això mateix. Trenta.
- Però haurà de ser demà eh! Aquesta nit no surto.
- Val, ens veiem demà doncs, a l'hora de sempre.
- Ok, Adéu crack!
- Dew!
Al camell no li agradava parlar les coses pel seu nom. Les nostres trucades sempre eren curtes i anaven al gra. Era lògic, mai sabies qui podia estar a l'aguait. Sovint parlàvem de música i de grans èxits com qui parlava del temps i tramuntanes. Així, en comptes de demanar trenta euros de marihuana demanava trenta grans èxits, que era la comanda habitual. Em vaig fer a la idea que aquella seria la darrera comanda que li faria. Feia temps que volia deixar de fumar i m'estava intentant fer-me'n a la idea que no podia seguir amb estupefaents al paquet de tabac . M'hi deixava molta pasta i jo no estava per seguir llençant-la. No seria tasca fàcil, feia anys que em drogava d'amagat com un energumen viciós. El meu alter ego volia deixar de ser client habitual del camell. Jo, no ho tenia tan clar.

A un quart i mig de nou va sonar el timbre de casa. Era en Joan, que com sempre anava tard. Vaig baixar amb l'ascensor fins a la planta baixa i ens vam saludar amb una encaixada enèrgica. Ens vam dirigir cap al frankfurt de davant de casa meva. Un cop allà ens vam trobar amb bona part de la colla allà fora drets, esperant una taula que amb nosaltres inclosos seria per a nou persones. Hi havia la Laia, la Vane, en Pep, l'Albert, la Sandra, en Xavi i en Jordi. Anys abans havíem arribat a ser quasi vint persones quan anàvem a sopar. Però a mesura que el temps passava eren més els caiguts en combat pels quefers de la vida, eren més els que havien aconseguit parella, eren més els que havien iniciat una nova vida lluny del nostre control. Cada vegada érem menys al típic sopar del divendres. Érem una colla respectable, però ja petita a fi de comptes.

Mentre esperàvem el torn per seure vam demanar unes cerveses a la barra. Les discussions eren sempre les mateixes. Parlàvem de futbol, formula 1, feina, xicots, xicotes, programes de la tele, esport que pocs practicàvem, la platja, les vacances... La majoria del temps, vam estar parlant de futbol i del Barça; tot i que no havia començat encara la temporada teníem feina en parlar dels nous fitxatges i de fins a quin punt prometien els canvis que la premsa esportiva ens servia en safata de plata. Érem una colla força futbolera i la desfeta del Barça de l'any passat encara estava essent mal païda per molts de nosaltres. En Jordi però, era del Madrid. Li agradava burxar i ho feia amb puteria. Era un perapunyetes nat. Quan s'hi va posar per tocar els nassosvam deixar de parlar de futbol. El Madrid no era del nostre interès.
La Laia se'm va acostar. Estava guapa, no, guapíssima. Portava uns texans ajustats i un top llis que li definien prou bé la bona figura que sempre tenia. Les corbes se li marcaven amb un deliri extrem. També s'havia allisat el cabell, fent desaparèixer els seus rínxols naturals. M'agradaven més els rínxols. Em va preguntar-me que tal tot; que si m'havien despatxat i tot això. Li vaig dir que bé i que si. Va contraatacar dient que la podria haver trucat al llarg de la setmana, que no sabia res de mi des del diumenge passat. Temps enrere ens havíem conegut prou bé i xerràvem més. Havíem estat parella però la relació és va trencar per desinterès mutu. No va arribar a l'any i mig. Però la culpa era meva, ho sabia prou bé. Jo no servia per viure en parella. M'agradava anar a la meva, com un bala perduda que es cansava aviat de les persones. Al final vaig fer una ganyota, admetent la meva culpa. Acte seguit ja ens van preparar la taula i vam seure, disposats a sopar.

16

Durant el sopar vam discutir el tema d'anar a algun lloc sortint del frankfurt. Alguns volien anar a l'Alquímia, a Arenys de munt. La discoteca que ens quedava més a prop de casa. Altres van votar per anar a un dels xiringuitos de nit que hi havia a la platja, en pla tranquil·litat. Jo preferia el xiringuito. Si més no,
un podia estar assegut paint la castanya, fent un peta amb tota tranquil·litat sota la llum de la lluna i escoltant la mateixa porqueria de música que a qualsevol altre lloc. Si, sens dubte, preferia el xiringuito; jo no era dels que els hi agradava moure l'esquelet. Però aleshores va saltar un altre tema important.
- A veure, a veure. - Va dir en Xavi alçant la veu. Quins cotxes hi ha? Perquè primer hem de veure si podem anar a algun lloc.
L'assumpte dels cotxes era important. Normalment ens asseiem a sopar i a beure sense tenir un pla definit i no seria la primera vegada que ens quedàvem al poble per no haver tingut cura de saber qui estava en condicions de portar cotxe i qui no.
- La Laia m'ha dit que porta cotxe avui. - va dir l'Albert, assenyalant-la. No era estrany, havia sortit el seu nom perquè ella mai no bevia.
- Val, en tenim un. En falta un altre... Pep?
En Pep va alçar la cervesa, donant a entendre que ja estava enfeinat amb l'assumpte de l'alcohol. No ens servia.
- Jordi?
En Jordi havia pres coca cola aquella nit. Tothom l'havia vist de manera que no tenia excusa a la vista. Tenia carnet, però no tenia cotxe. Ens valia com a conductor ocasional si algú li deixava el cotxe és clar. Es va fer un silenci sepulcral...
- Jo poso el cotxe - vaig dir finalment. Si hi ha cap voluntari és clar.
- Val, ja el porto jo. Va contestar en Joan, que sempre s'oferia a l'hora de portar cotxe.
- Però si tu has begut - va dir la Vane -. Deixa que el porti en Jordi que no beurà avui. Oi que no?
- Home! - es va defensar en Jordi. Jo tenia intenció de beure més tard. El puc portar d'anada, però de tornada...
- Així què? - va dir la Vanessa. Quant has begut tu Joan?
- Jo? Aquesta que veus aquí i prou - va dir fent un glop a la mitjana.
- Però no beuràs més? Mira que no em vull trobar com la setmana passada eh! Esperant que el senyor estigués en condicions de conduir...
- Tranquil·la que avui no bec més.
Tots tranquils. Bé, a mitges..

17

- Què? - va dir en Jordi quan sortíem del frankfurt. A on anem al final?
- Al xiringuito no? - va interrogar la Sandra. I després qui vulgui anar a l'Alquímia que hi vagi..
- Ens veiem allà doncs - va dir en Joan, seguint-me a mi en direcció al cotxe. Era el nostre conductor.

Si no fos per la seva línia més actual, el meu cotxe aparentava tenir com a mínim cent anys. No li funcionava un pilot del darrere i la porta del conductor s'encasquetava sovint. Tenia ratllades i bonys per tot arreu. Era un Citroen Ax blanc que havia comprat de segona ma a un amic del meu pare per dos mil euros. Quina enredada que em va fotre. Tot i esgavellat, la radio era nova de trinca, un últim model de reproductor mp3 a joc amb els altaveus també nous. Normalment l'aparcava al carrer, però tot sovint dormia al garatge del mecànic del barri doncs sempre tenia una cosa o altra. Tot i així li tenia afecte. Ja feia més de dos anys que el tenia i m'havia deixat tirat com a mínim tres vegades. Tres vegades havia vingut la grua a endur-se'l a cal mecànic i tres vegades havia tornat a casa dins la cabina del conductor de la grua. Era el meu cotxe.
Amb nosaltres dos van venir la Sandra i l'Albert. A l'altre cotxe amb la Laia hi anava la resta de la colla. Vam encaminar-nos cap a la nacional en direcció al port d'Arenys, que era per on entràvem per dirigir-nos a la platja; cap al xiringuito.

18

A les dotze passades vam arribar a l'aparcament de la platja. Vam aparcar el cotxe sense haver trobat cap patrulla que ens esgarriés la festa i la nit. Un cop vam haver baixat de l'auto, en Joan, l'Albert i jo vam dirigir-nos a un racó apartat de la vista dels curiosos per fotre una pixada. No hi havia res més gratificant en aquest món que una pixada sota el cel fosc i estelat. No era una qüestió de gustos desagradables o estranys. Només era que just quan la bufeta estava sense cap arruga i amb la polla en suspensió buidar era el més agradable que podies fer. En acabat, vam reunir-nos amb la Sandra i vam anar cap al xiringuito.
L'Establiment estava a la platja de Cavaió, a mig camí entre Canet i Arenys. Era un xiringuito agradable, amb taules a la sorra i algunes d'aquelles torxes caribenyes de canya que un pot comprar quasi a qualsevol lloc escampades per arreu. La música s'escoltava des de molta distància; era patxanga barata però estava bé. No estava molt ple encara i amb sort hi hauria de vint a trenta persones dretes. A les taules n'hi havia un grapat més però hi havia prou espai per a apalancar-se.