Reina de Cors

Vaig obrir els ulls. Sonava el telèfon. Devia ser migdia però el terra de l'estança era fred encara. Adéu al país de la boira. Vaig caminar fins el menjador mentre encenia un cigarret.
- Digui?
Era una amiga que volia anar a dinar.
- D'acord, em vesteixo i vinc a buscar-te.
Vam anar fins el restaurant, a tocar d'un petit monestir perdut a la muntanya. Un paratge idíl·lic que només els turistes i les vaques devien conèixer.
Durant el trajecte m'havia explicat que estava enamorada d'un paio i ell l'havia rebutjada, li havia donat carbasses.
- T'has sentit mai completament perdut? Jo em sento així ara. Estic tan enamorada, mai coneixeré ningú com ell... Què puc fer?
- Res.
- Res?
- No pots fer-hi res. Un dia deixaràs d'estar-ho i llavors t'adonaràs que això té una part de veritat i una part de mentida.
- Què vols dir?
- La veritat és que mai coneixeràs ningú com ell - va esverar-se-. Tots som diferents - vaig tranquil·litzar-la-.
- I la mentida?
- La gran mentida és que mai puguis tornar a sentir el mateix per algú altre.
- I mentre tant?
- Res. T'has d'aguantar i seguir endavant.
Era obvi que no estava acostumada a rebre negatives en assumptes d'amor. Ella era la persona més orgullosa que havia conegut mai i li havien ferit l'ego, tenia raons per estar confosa. Jo l'estimava i no volia enganyar-la amb paraules de consol i frases absurdes mentre, allà fora, el món continuava la seva dansa macabra.
Vam dinar i vam passar la resta del dia voltant per la comarca. Vam veure ocells, paissatges bonics i vaques, ramats sencers de vaques. A ella, va dir-me, li agradaven les vaques; jo preferia els cavalls: semblaven més lliures i menys estúpids que la més sagrada de totes les vaques, vaig pensar.
Vaig deixar-la a casa seva i vaig enfilar el camí de tornada. Em sentia inútil, no es podia dir que l'hagués ajudat gaire. L'aire fred del capvespre s'estenia per la plana després d'un dia de pluja. Vaig abaixar els vidres i vaig inspirar fort mentre premia l'accelerador.