Reflexió

Que ningú es dona compte del que esta passant? Que sóc jo la única que m'adono? Es que no entenc res… es que no entenc perquè la gent és tan poc decidida, perquè no es fa un pas endavant, perquè la gent fa veure que les coses funcionen!
Accepta-m'ho d'una vegada! No són només dues persones en som més de 5 les que sortim repercutides!
Aquesta vagància, aquesta poca intenció de tirar endavant, aquest malestar, aquesta desorientació...
Suposo que algun dia ho entendres, ho veure tot molt més clar... entendre la vostra decisió de fer creure que això funciona...però es que ara no puc!
No tinc al meu costat ningú que em recolzi, només tinc una persona la qual no em ve gens de gust tenir, la que l'única cosa que faig és fer-la mal...
Tinc a qui explicar-li els meus problemes, però per molt que li expliqui ella no em sap ajudar...
I tu... tu ni tan sols saps qui sóc... a tu que ets a qui més necessito, al que més desitjo, al que més m'estimo, potser.
Però com sempre pensaré que això és només una temporada, àdhuc que em pot esperar una altra de pitjor, en la que em trobi molt més perduda... Però sempre amb l'esperança de que n'arribarà una altra de millor.
Es que sé que en el moment en que trobi a algú que m'entengui, que em sàpiga donar el que necessito, el que m'estimi com jo a ell, només llavors serà quan podré ser feliç.
I m'agradaria pensar que ara sóc feliç, però si s'investiga i no és cert, i l'últim que vull fer es enganyar-me, fer-me creure coses que no són, que m'agradarien que fossin, perquè és llavors quan xoco contra la paret, quan m'he passat de velocitat.
Li he de donar algun canvi a la meva vida, i aquest canvi ets tu.
Seré capaç de donar-lo? Ho dubto.
Ets tu el qui decidiràs si aquest canvi és positiu o negatiu.
Em temo el pitjor.