Rebel

En un desig en mode subjuntiu
en simulacres de vida feliç,
faig veure que estic i em sento viu
(però ignoren que em nego a riure en bis).

Sóc l'ovella negra del blanc ramat
aquella que no es veu gens diferent,
que rosegant l'herba ha pecat
s'enforntar-se als gossos, en la ment.

Nego que no hi tingui dret.
Vaig neixer negre, negre he de morir.
El camí de fugida és estret
però hi ha petges: algú ho aconseguí.

Caminaré dia i int, sens parar,
descansant les cames en curts intervals.
Sé que l'objectiu és encara llunyà
però mai en mi "lliure" serà un adjectiu fals.

Arrancaré amb ràbia les argolles
que em lliguen al destí i a la veritat.
Es fondran, amb l'escalfor, les argolles
per fer-se esclaves del canell que ha nat.

Moriré en nit sinó assoleixo el dia
però cada hora de vida hauré contat.
No veuré més el prat, tampoc voldria
doncs ara que el sento no és de grat.

No espero perdons, confessions,
comprensions, il·lusions, manifestacions,
sinó veritat.