Rancoròs...

M'ho vas preguntar una altra vegada, però punyeta, ja ho sabies què en pensava jo, és clar que t'estimava! Vaig callar quan m'ho vas dir, després vaig plorar com un nen, i finalment em volia morir. Les primeres nits van ser les més complicades, un malson horrible em malferia dia rere dia d'aquella fatídica setmana. Ja saps, que me'n sento prou d'aquestes coses.
Un cop vaig acabar l'atac de sanglots i prou descontent d'haver d'acceptar la realitat, vaig tancar els meus ulls enrogits de dolor amb l'esperança de dormir unes hores, i oblidar-te. Vaig preparar el despertador, doncs aquest món no enten de baixes per cor "destripat".
Precisament aleshores vaig notar tot esfondrar-se, com un si una gran força ens hagués xuclat a través del pis i em vaig trobar a la planta baixa; la casa se n'havia anat en orris. Per sort no tenia ni una rascada visible, però no et veia i em vaig espantar. Vaig cridar - ajuda!- pel carrer, oblidant-me que ja no estaves amb mi. Se n'havia anat la llum i la claror de la lluna era poc a poc vençuda per un mar de núvols, que acabaren per imposar-se, tapar i bramar; fent caure una pluja fina. No tenia on anar, i tot el que tenia restava en runes, fins i tot el maleït cotxe. Vaig sortir corrents, sense rumb a través d'un poble espectral, les cames em portarien fins a tu.
La tempesta s'accelerà fent aparèixer alhora el temor i el desig de veure't de nou. Pel camí vaig recordar les baralles, les disputes i la falta de la teva explicació al respecte; així com el dia del mar. I el dia de la mel.. I el dia del cel...
Ofegat i incapaç de córrer una passa més; sense força, sense prou veu per reclamar la teva atenció ni admiració vaig arribar. Covard, em vaig refer; espiava la teva entrada abans de trucar. d'Esquena, no et veia, però no ploraves. Vaig cridar. Però m'havia quedat sense veu, sense tu. Vaig picar la porta que mai volies sentir.. però només em vas trucar. Paraules de llavis presos.
Tot s'esfondrava altra vegada i jo m'enfonsava en la culpa d'aquells que es deixaven destrossar pel somriure melós, pels rínxols esverats i el mar als ulls; tot camuflat sota la noble mentida pietosa. Havies fet caure els fonaments de la meva vida, la qual s'havia tornat fosca, crua i buida sense tu. Et vaig contestar, amb la cara; però no em vas mirar..

Coneixent-me com em coneixia el somni dels collons repetiria uns dies més. Tot i que amb prou feina havia dormit tres hores; això em feia pensar que no havia arribat al final d'aquest i que el descobriria uns dies més tard. No volia dormir i no volia anar a treballar. Tampoc podia apagar el cap, el qual esclatava dia i nit en una tempesta desfermada d'incògnites trivials, fent-me agafar mal rotllo i mal de cap per res. Doncs res tenia solució.
Vaig mirar el mòbil: -Les set i quart-. Missatge: - Tal Persona amb la que pensava:Vols que quedem?
M'aixeco i prenc una aspirina. M'ho penso sense fer carburar gaire el cervell, encara no ha fet efecte la vitamina c. Diguéssim que a l'endemà de tot això m'agafa calentent..
Contesto: Dia i nit penso en tu, i en com em vas deixar. És bonic pensar que era millor per tu, però tal i com ho vas fer, ja no ho pots refer, doncs abans mort; que per tu.
Torno al llit. Penso...penso una mica més...
.... m'emprenyo

Agafo el mòbil. Afegeixo: I a cagar! Per si no t'ha quedat prou clar! Enviar.. - A tal Persona.

Veu que no te res a veure - I desde entonses... está como nuevo... oiga..