Ràbia

Un relat de: amelie

Aquestes parets tan blanques
la persiana que golpeja el vidre empesa pel vent de fora
la teva respiració relaxada al meu cantó
la llum que m'assenyala des de la finestra
les campanes dels matins de diumenge
la teva esquena censuradora
els llençols que ens cobreixen arremangats
els records que no paren de ballar dins el meu cap
el rastre de roba al terra
la copa buida que desprèn olor a alcohol
les restes de maquillatge que maltracten els meus ulls


quina ràbia enyorar-te quan estàs tan a prop meu.

Comentaris

  • Entenc a què et refereixes. És dur saber que algú, estant tan a prop, estigui tan lluny alhora. No em sé explicar, però m'hi sento identificat.
    El dolor no s'oblida (desgraciadament) però ens ajuda a no cagar-la la propera vegada.

    No t'aturis

    L'escriptor mediocre

l´Autor

Foto de perfil de amelie

amelie

66 Relats

150 Comentaris

68515 Lectures

Valoració de l'autor: 9.63