quins pebrots!

Agafo un plat ben plé de llenties, m'agraden, es important nutrir el cos de ferro, i aleshores he posat la tele, la meva companya inseparable a l'hora de dinar.
Parlaven de Sant Jordi, de les roses, dels llibres, de la gent que passeja amunt i avall acompanyats d'un dia fantastic, lluminós, un dia alegre.
Han nomenta uns quants llibres, uns quants autors, unes quantes recomanacions.I jo menjant llenties, amb gula, com sempre, sense esperar ajudar a la digestió i entregant-li el menjar verge, sense mastegar, per aixó tinc les dents tant boniques i unes migdiades tant sorolloses.
Han acabat la informació de la diada i han représ el telenoticies convencional. Jo, com sempre, ho escoltava de reüll, amb poca atenció, potser per fer veure que no estic menjant sol.
Peró aleshores, la presentadora ha nomenat una última noticia referent a Bagdad:
-Unes vint persones han resultat mortes a Bagdad.
Quantes?, disset, divuit, vint-i-dos, no ho ha definit, no importa, n'han mort unes vint.
En un món tant precís, de números i xifres exactes, no s'han dedicat a contar-los, hi ha anat un periodista, ha mirat per sobre i a calculat unes vint, suposo que ho ha fet a la baixa, i apa!, cap a la redacció.
He pensat que no deu ser ben be així, peró també he pensat que si contem occidentals, fins i tot contem els dits mutilats per un artefacte bomba col.locat en el seu automobil.
M'he empipat!
Peró estava menjant i no em mereixia que ningú m'estrunqués el meu moment.
He volgut treure ferro al tema, no he pogut. ja m'havia acabat les llenties!