El petó

El Joan baixava el cap, per enèssima vegada, davant d'aquell home que li parlava de les seves obligacions i no escoltava o no volia escoltar la part humana que l'intentava transmetre el morós.
Va sortir oprimit, una opresió que li recorria tot el cos, amb la sensació que els camins oberts que li havien promés s'havien tancat sense possibilitat de sortida d'emergència.
L'ajuda no li arribava ni per ser feliç. Quant la sentencia de divorci li permetia veure el seu fill, sense euros , era menys pare, encara que un intenta explicar als descendents que l'important està en el que un sent, en el cor, en l'estimar, no poder-li donar el mínim el rebaixava a un nivell impossible de dissimular amb un somriure.
Tot i així, treia forces d'optimisme en els instants que passava amb el seu estimat Joel. Encara que el nen, ja tenia la suficient consciència com per entendre els plors del seu pare, que deixaven el coixí impregnat de problemes cada nit.
El cotxe se'l va mal vendre en un intent desesperat de salvar la casa, ara ja no tenia ni casa ni cotxe, però pagava les dues coses, be, no les pagava fisicament, tan sols moralment, perquè no tenia euros, però era un ser responsable i tot allò no li permetia ni tan sols descansar quant tancava els ulls...no estava ni deprimit, no tenia aquesta sort, no es podia ni excusar en això, tot era conscient, tot li feia igual de mal...trucades, més trucades, amics que li havien deixat diners i que ell no podia evitar sentir una culpa intensa dins seu, no podia evitar-la, tot i que mai havia donat mèrit quant havia deixat ell diners a algú. Però ja havia vist que els diners son la part més trascendental entre les persones, encara que tothom es queixa dels alts càrrecs i poders fàctics que ens manipulen, nosaltres, a petita escala som el mateix, volem protegir el nostre valor material i aquest, en molts casos, pot amb l'amor o amb l'amistat...
Cada dia era el mateix, no treballava, tan sols rebia trucades de deutes i es protegia a vegades en la minúscula habitació que havia llogat a un conegut que rellogava el pis...allà guardava les últimes coses que li quedaven, quatre joguines del Joel i una maleta plena de paraules i records, res més, la seva idea de ser lleuger s'havia complert però de la pitjor manera possible, per nassos...
Per sort el conegut que compartia pis amb ell era bon home i el menjar mai li faltava, però igual li apareixia l'orgull, aquell orgull que vol demostrar que la part no material encara existia, però li era impossible recordar-ho, ell mateix es va sumergir en la confusió que tantes paraules de culpabilitat i obligacions li recordaven continuament l'única errada que havia comés en la seva vida: creure's el que vivim...
Va deixar al Joel al cole, li va fer el petó més gran que mai li havia fet, el nen se'l mirava, per ell sempre era el seu pare, aquell pare bo i que mai deixava d'estar amb ell, encara que la pena no la podia amagar mai del tot,peró per ell , l'amor si que era l'únic valor que veia en el seu progenitor....el Joel va recordar per sempre aquell petó, el petó més bonic que ningú li va fer en tota la seva vida...
Aquell mateix dia el seu pare es va matar engollint tots els fàrmacs que va trobar, no era un expert en el suicidi i no en tenia ni idea de com fer-ho, pensava en el dolor que li provocaria al seu fill, però ja no podia més, tot allò li impedia poder disfrutar de la seva vida, ja no tenia vida, perquè viure-la doncs...
Va tancar els ulls encara mig empenedit. Ell, que tan estimava el viure, que tan disfrutava del sentir, havia acabat treient-se la vida per 60.000 euros, aquest era el preu de la seva vida i de la seva mort, ja que el "seguro" cobria tot el seu deute una vegada el deute s'hagués convertit en cadàver...
A la tele, de fons, s'escoltava que Europa entregava molts diners per salvar el sistema financer espanyol. El Joan ja no tenia temps a rectificar, quedava molt poc en aquest món d'ell, el "seguro" ja estava més viu que ell, però va pensar que si Europa ajudava als bancs, ell potser s'hauria salvat també...
Una veu li va dir a cau d'orella:
- tranquil Joan, res d'això te a veure amb tu, ningú t'hauria rescatat mai, el deute teu era massa poc important, i per tant no tan sols els diners donen la posició social a la persona, el no tenir també és important, però has de deure molt, si deus poc ets un pobre desgraciat, ningú t'ajudarà.

Anys més tard, el Joel mirava una foto del seu pare, plorava molt... tot i tenir 6 anyets quant ell se'n va anar, mai oblidava com el va estimar...sempre el va perdonar, perquè quant tancava els ulls i obria els sentits, tan sols una força podia vencer : la del petó, un petó ple de paraules, ple d'explicacions, d'amor...
I per més que el món ja no te crisis i que tothom pensa que tot torna a estar a lloc, mai res podrà estar en el lloc que toca si un petó o un sentiment està per sota d'un deute d'un país. El Joel no te el seu pare i el que és pitjor, Bankia ja no existeix, per tant allò que era molt més important que el ser que tan estimava, al final no és res de res...el que si que te clar el Joel, és que per més que la societat prometi coses, ell mai s'ho creurà, farà broma que si, tampoc és tonto, però el petó clavat dins seu li recorda que no som res allà dalt on es decideix tot, però som tot en el nostre món proper, per tant almenys al Joel, no l'enganyaran...