72

Un relat de: xelofont
Per on deus parar ara? , mostrant la teva serenor, segur que hi ha algú que apren de tú, jo encara ho faig i ja fa uns anys que vas ser tan lleuger com sempre havies volgut.
Ahir, terrenalment, hauries fet 72 anys, dic terrenalment perquè realment el teu calendari biològic era diferent a la resta de l'humanitat, segurament ets atemporal, i ho seràs sempre...
Reconec que et segueixo trobant a faltar, això mai canvia... segurament a la terra, molts amics meus et van saborejar més que jo, la nostra era una relació enlairada en la llibertat de cadascú, estavem conectats per un altre cantó, i tan podiem parlar 10 hores seguides com estar 10 mesos seguits muts però amb l'amor intacte...
Curiós que una de les coses que més recordo de tú és la clavada que em foties amb les ulleres quant ens veiem, em feies una abraçada d'ulleres, com jo et deia, encara somric quant hi penso...també la teva veu, aquella veu que enamorava a tothom i la forma de dir-me: estimat!! m'agradava com m'ho deies...segur que l'herència és molt més gegant que això, però em fa gràcia que ho recordi tan...també penso en tú quant estic amb l'Aida, és una llàstima que t'hagi disfrutat poquet, tot i que t'ha reservat una estrella preciosa per tú, ella sempre ho diu...no se si sóc jo que et mantinc viu en ella o com diu ella, son els records del poc temps que vau compartir...poc però intens, perquè amb l'aversió que ha tingut l'Aida als homes, amb tú feia una excepció, t'enganxava pel cor i no et deixava anar en tot el dia...
Tranquil, aquí estem tots molt bé, de fet el record teu segueix gegant, suposo que no has marxat mai de nosaltres, parlem de tú, mai amb patiment, sempre amb un somriure i entenent que vas aconseguir una fita que poca gent pot presumir, l'autèntica coherència d'un mateix...realment un tresor...
A mi les coses em van, a vegades penso que sóc una rèplica de tú o de l'avi Pep, diuen que més de l'avi que de tú, no ho se, però em falta molt per poder arribar aquest punt de maduresa interna...ja et vaig dir als 12 anys que volia pintar la meva vida i que ningú me la pintés, però jolines, costa bastant eh!!...però no pateixis, potser potencialment no sóc tant però per tossut no quedarà...segueixo en la recerca i se que hi ha premi tard o d'hora, si la vida em dona anys, és clar...
Quant m'atabalo, penso en tú, m'asserena molt, jo no he tingut tanta sort en la vida pràctica que vosaltres, a tú també se't va torçar però ja havies fet molta feina, jo fa anys que lluito i estic sempre filtrant motius pràctics en els meus pensaments, que tranqui, segueixen igual que els 12 anys, simplement dissimulo molt bé!
Saps que no recordo quants anys fa que vas morir? és fort no? en això si que sóc com vosaltres, no tenim memòria calendarística...
Ei, l'Isabel està de conya, suposo la deveu mirar amb el Miki i estareu tranquils, parla molt de tú, et troba a faltar més que jo segur, el fisic teu era d'ella, però està molt bé, ahir em va enviar un misatge referent a tú, molt bonic, com cada any que fas anys, ara ja no en la terra...
I el tiet està impecable, com sempre, ferm, tranquil com mai, pintant tot el dia i passejant i arribant tard a tot arreu, ja l'odien totes les botigues de Vilanova!!, sempre arriba quant tanquen...però ja saps que sempre li perdonen perquè cau molt bé a tothom...curiós que algú que mai ha tingut amics, que mai ha tingut parella, sigui tan sociable i tan feliç...ell casat amb la pintura i amb això ja en te prou...per cert, segueix amagant els sentiments d'amor, però molt menys, ara ja ho diu i tot, també ho va apendre de la teva mort, vas donar vida fins i tot marxant...aquell dia va esperar hores que jo arribés, just l'únic dia que es va quedar amb tú a l'hospital per la nit i te'n vas anar, pobre!, ja saps que això a ell li impresiona molt...quant em va veure em va abraçar, si tanco els ulls puc sentir-lo encara...si, ell ja no amaga tant, tot i que tots ja sabiem el seu amor incondicional per nosaltres, de fet és un pare més que tinc, com tú, com l'avi...de mares he anat més fluixet però l'Isabel és la teva gran herència que m'has deixat aquí...ens has unit i nosaltres hem fet la feina...ei, tambè és mèrit nostre eh, ara no t'alucinis!!
Eduard, vas marxar amb molt de silenci, com volies, de fet com erats tú, sense afany de protagonisme, sense lliçons, sense cap ressentiment ni res pendent, vas marxar molt més viu que molta gent que s'ha quedat aquí...et reconec que porto un pes gran per culpa teva, bandarra!!...osti, heu deixat el llistó molt alt i a mi em costa molt arribar-hi...potser no hi arribaré mai...no ho se...però la teva bellesa externa em va marcar molt a mi quant anavem pel carrer i en comptes de dir quin nen més maco, em confonien amb una nena ( grrrrr) i a sobre totes les mares dels meus amics els queia la baba sobre meu...però tampoc era culpa teva perquè no t'ho creies gens...i la teva serenor interna també em va marcar, quant veia que els meus amics quasi preferien que hi fossis tú abans que jo, punyetero!!...però tot i així se i els meus amics saben que he tingut un privilegi brutal de tenir un pare com tú, ai perdona, com deies tu, una persona com tú, res de titols que posin presió...però et va tocar fer de pare i també ho vas fer molt bé, mai enganyant-me, siguent com erats sempre, mirant la teva fortalesa i la teva debilitat...també em vas ensenyar com sempre, en silenci, a sapiguer ser dèbil, a vegades m'ho he pres massa en serio, però m'ha anat bé acceptar-me amb la debilitat...
Saps? la societat et va deixar de cantó perquè tú ho vas escollir, te'n vas enfotre d'ella fins l'últim dia, això sempre ho penso...com sempre quedo curt Eduard, amb tú sempre quedo curt, però coi, sóc el teu fill i la gent podria pensar que t'he idealitzat perquè ets el meu pare i tots sabem que no és així, però per saber-ho t'han d'haver conegut, ni que fos un dia, en un dia ja n'hi havia prou per entendre qui erats i qui ets, perquè encara ets, sempre ets, i això em fa sentir bé...felicitats pels 72!! ja se que no erats de compromisos d'edat, ni de celebracions però igual et felicito, se que ho entendràs...així doncs estimat, per molts anys!!

Comentaris

  • Cor agraït[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 07-10-2012 | Valoració: 10

    Un magnífic relat d'emotivitat, de sinceritat, molt a l'estil Xelofont, amb el cor obert d'agraiment. Tota l'espontaneitat possible, tot allò que bull al cor i al fetge barrejat amb unes descripcions de la gent magnífiques, plenes de detalls molt humans, molt creïbles, molt propers. M'has fet passar una molt bona estona! Una abraçada.

    Aleix

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

xelofont

41 Relats

83 Comentaris

42746 Lectures

Valoració de l'autor: 9.68

Biografia:
ni penso el que escric, ni tinc guió, ni tan sols ho remiro, full o pantalla en blanc i a veure que surt.
Per tant no hi ha perfecció però espero que almenys el resultat sigui fresc i sincer.
Tinc un blog " un pirata anomenat peter pan", suposo que amb el títol ja es pot imaginar el que es pot trobar a dins, i en l'escriptura reclamo això de mi, la meva cara més infantil, ja que la madurés és un premi que mai he entés, tal com el planteja el món que vivim.
El meu mail per qualsevol detallet és xelofont@hotmail.com



blog: http://unpirataanomenatpeterpan.blogspot.com/