Un conte de Nadal

I li lliscaven les llàgrimes per les galtes i li anaven a parar a la boca i notava el sabor salat...i seguia pensant:

Hi havia una vegada una sensibilitat molt sensible, era tan sensible que li costava sortir sense protecció, cada dia havia de triar molt bé el vestuari . Quan feia fred es podia amagar rera la bufanda, que la protegia de tots els elements externs, però tot i així la bufanda també havia agafat un gust salat.
I a la sensibilitat res li passava per alt, ni tan sols el Nadal, que extremava la seva potència i feia que la sal dolça que surt dels ulls no parés de degotar.
El Nadal ! - pensava-. Sempre per aquestes dates es convertia en una cosa descontrolada...el filtre feia l'efecte desitjat per qualsevol sensibilitat i tan sols permetia que li entrés en ella els grans moments del passat i del seu orígen...
Quan era petitona ja se li podia intuir on podria arribar i així li feia saber cada dia al seu portador...
La sensibilitat tenia vida pròpia, com totes, però sempre depenia del cos i la ment o fins i tot el cor de qui l'havia acollit i havia crescut amb ella. Però tot i que sempre anaven junts, moltes vegades ella agafava un camí molt més directe i ell, el portador, sentia com se li descontrolava per moments.
Hi havia una vegada un nen que somiava...un nen que volia creure que els Reis d'Orient serien per sempre més els Reis mags, un nen que no volia crèixer. Mirava el seu entorn i entenia que fer-se gran tampoc seria tan desagradable... estava ben acompanyat de gent que encara portaven joguines sota el braç tot i que les barbes blanques delatessin les seves edats. El nen notava en molts casos una coseta dins seu, una coseta que li feia molt de bé i també molt de mal. A vegades , dissimulant, tornava a casa i es tancava a l'habitació i començava a plorar, perquè algún amiguet li havia dit alguna cosa bonica o lletja...però plorava molt...amagat sempre de tothom.
Un dia el nen la va notar i la sensibilitat li va retornar el descobriment amb un somriure...aquell dia es van conèixer i per sempre més es van emocionar plegats...
Cada nit s'explicaven el dia. De com havia anat realment, i de com l'havien sentit finalment, i així van estar molts anys...s'estimaven i va nèixer una complicitat entre ells dos molt gran...tan gran que fins i tot semblava màgica...
I el nen es va fer gran i va madurar i la sensibilitat també va començar a enBellir. Amb B alta perquè el noi mai li va negar res de la seva evolució,...i els dos es van fer majors d'edat.
Aquí la relació va començar a canviar, tot i que l'amor entre ells seguia infinit. Però el noi quasi era un home, un home que ja portava espasa i escut i que havia aprés a protegir-se. Ella, en canvi, seguia igual de neta, seguia filtrant les coses per un milió de colors, i convertia tot el que tocava en una cosa extraordinaria...tan pel més bonic com el que no ho era tan i així li seguia entregant al seu inseparable amic.
Però l'escut d'ell el confonia. En qualsevol batalla quotidiana ell agafava l'escut amb tanta força que a vegades es defensava fins i tot de la seva millor companya...encegat per alguna lluita, en alguna confusió extrema l'havia ferit amb l'espasa, i quant ell veia els mils colors que sortien de la ferida que li havia produit a la seva estimada, parava de sobte i es passava molts dies mimant-la, demanant-li perdó, estimant-la com sempre havia fet i finalment ella tornava amb ell, perquè era casa seva, perquè era on volia estar.
I així van passar molts anys, amb disputes absurdes. Perquè finalment ella sempre es quedava allà, sempre hi era i el nen, el noi, es va convertir en home, però tan el nen com el noi seguien en el seu present, perquè tot s'acumula en la vida, totes les etapes van amb una persona per sempre.
I el nen-noi-home de cinquanta-sis anys va decidir plegar...va llençar davant de la seva gran amiga l'espasa i l'escut i li va demanar, diria que fins i tot implorar, que ella el guiés per sempre més. Ella, que mai va exigir-li res, el va abraçar i li va dir:
- jo sempre he estat aquí, però et dec la vida a tú...aquesta vida que m'has donat tan intensa ets tú, sense tú m'hauria fet tan petita que t'hauries oblidat de mi o potser m'hauries notat de tan en tan com una bonica carícia quasi inconscient...per més escut i espasa que m'has mostrat, mai m'has volgut fer mal, m'he sentit estimada i valorada i jo no t'he de guiar...jo, com sempre, em mostraré, i tú, i perdona la meva pedanteria, com sempre, m'escolliràs...no t'haig de guiar, tan sols t'acompanyaré...
El nen-noi-home ja era un ancià de seixanta-cinc anys, feia exactament set anys que ja no lluitava i feia exactament set anys que havia aconseguit una plenitut que tothom envejava...
Un dia ell va morir, just a l'edat que es va convertir en ancià...i va marxar, ja ningú el podria veure fisicament...va morir dins d'un silenci ple de somriures, va morir sabent que havia viscut com ell volia, va viure els últims instants mirant enrera i sabent que havia fet el que realment volia...la sensibilitat se'l mirava mentres ell marxava, li deia que l'estimava, l'acariciava per última vegada i tot de mirades externes l'acompanyaven en l'escena...
Ell va marxar, ella no. Es va quedar en la terra desfent-se en quatre parts o en mil, això ningú ho sap. I es va anar reubicant en moltes persones. Va explotar en trossets i cadascún d'ells es van anar situant en diferents cossos com empesa per molts imants potents...el nen-noi-home-ancià havia deixat la seva herència i qui escriu aquest article llença l'espasa per un instant, amaga l'escut i notant la dolçor de la sal mira enrera i tan sols té una cosa a dir:
Gràcies.