Qui sap què passarà demà

Deixa caure la camisola amb una ombra de neguit als ulls. «Encara em trobes atractiva?». Una erecció respon a la seva pregunta i s’estiren al llit. Amb mà calmosa ell li acarona l’esquena baixant cap a les natges i les cuixes. La pell de gallina li demostra que les carícies són d’allò més efectives. Li agrada perdre’s en la geografia càlida d’aquell cos. S’entreté als peus, entre els ditets, però li fa pessigolles. Ella es deixa fer i ell fa amb fruïció. No es pot dir que sigui passiva, ni molt menys, però darrerament les circumstàncies li han marcat l’esperit. Quan es volteja per tal que ell segueixi el passeig dactilar, l’enorme cicatriu al pit dret queda totalment exposada. Sense dubtar-ho, ell acarona la carena abrupta amb la mateixa delicadesa amb què ho ha fet amb la resta del cos. Ella reacciona instintivament tapant-se la sina desapareguda però li retira la mà i besà la cicatriu com si hagués estat allà des del primer dia. «Recordes quan vaig començar a perdre el cabell?» riu una mica incòmode mentre es passa la mà per la closca. Ella fa que sí amb el cap. Sense saber què més dir, sentint-se una mica ridícul pel comentari, baixa sinuosament cap a l’entrecuix humit. Amb la llengua li expressa sense paraules tot el que sent. Quan arriba a l’orgasme ella no pot contenir les llàgrimes. El besa a la boca sentint el regust agredolç del seu propi sexe. Fan l’amor amb calma, acceptant-se l’un a l’altre, fonent-se en un sol cos per un instant etern. La vida, al final, és això, la suma de moments, l’aquí i l’ara. «Fem l’amor! Fem-ho sempre que puguem!» li diu amb el convenciment de qui ha tingut una revelació, «Qui sap què passarà demà».