Quedeu-vos-el

Un relat de: terecita

Encara som nosaltres, intentant trobar el nostre camí. Encara som aquesta generació perduda i sense esperança intentant demostrar al món que tenim alguna cosa per aportar.

Perquè bevem, sí, bevem, intentant ofegar les nostres pors i els nostres somnis en un mar d'il·lusions perdudes i pensaments prohibits, volent oblidar que mai arribàrem a considerar res a part de nosaltres mateixos. Estem tan cansats de les notícies, de cada article publicat, dient que el futur és més negre que mai. No ho veus? Això és el que ens quedarem! No te n'adones? No tenim res que ens motivi en aquesta espera infinita, de veritat: només ens queda el present, i el gastem amb imatges fosques del que ens espera, buscant plaers que ens mantinguin vius però sense deixar que es torni real, perquè no tenim temps per sentir aquesta veritat. Tenim por, tanta por.

Així que bevem, sí, bevem. N'empasso una altra, demano alguna cosa més forta, encara no en tinc prou. Noto com els pensaments m'ataquen els ulls, i ho fan bé: molt, molt bé. Però no ploraré, no, no ploraré, senzillament m'ho beuré i miraré al voltant, somriuré al cambrer, tornaré amb els meus amics. I quan els vegi riuré i els diré que vinguin a ballar... no vols venir a ballar?

Perquè jo sí que vull ballar, ja no sé ni qui sóc, he perdut el control, però és així com se sent, quan un és lliure, és això el que se sent quan un pot deixar que la ment vagui per la infinitat sense voler caure al terra i cridar: trencar-ho tot a trossos. Somriuré, amb esperances de que em vegis, acostant-me a tu. M'agafaràs de la mà, m'aproparàs, i sentirem els nostres cossos ballar en aquest món cruel de desesperat oblit que només existeix en les nostres ments cansades... tan cansades! Tremolo, tota jo, quan m'adono que demà ja no et veuré; mai més, per ser mes exactes. Però aquesta nit és nostra, és l'únic que tenim, perquè no hi ha temps per descobrir si de veritat ets perfecte per mi, si de veritat sóc tot el que sempre has volgut.

Som una altra generació perduda, ens ho han donat tot, però igualment no sabem qui som, i vaguem, perduts en aquest paisatge desesperançat sense futur. Ens caurà tanta cosa a sobre... no crec que ho vegis, no crec que te n'adonis, hi haurà tanta cosa per arreglar, quan el món sigui nostre... i estic casi segura que no volem que sigui nostre.

Quedeu-vos-el,

quedeu-vos-el...

No el volem.

Senzillament quedeu-vos-el.

Comentaris

  • doncs si,[Ofensiu]
    Berenice | 07-12-2005

    el món està podrit i sembla que els qui ténen alguna cosa a fer al respecte, també ho estan.
    que la unió fa la força i entre tots podem fer algo? bé,.. això diuen alguns. però no som capaços ni d'unir-nos per una causa com aquesta, que senzillament acabarà erradicant l'espècie humana perquè mos estem carregant el món..
    mentrestant què podem fer?
    ntentar viure el millor possible i satisfets amb el que fem.. perquè viurem tres dies, i potser el segon el món fa un pet, fastiguejat de nosaltres..

    m'ha agradat..
    bevem, sí, bevem..
    jo tampoc el vull, que se'l quedin..

    un beset

  • Tereee[Ofensiu]
    rbbarau | 26-11-2005

    Que pessimistaaaa

    *SomRiU, eL MÓn nO EsTÀ tAnT PeRdUt, ElS SoMniS FaN QuE Tu, AvUi AiXaQuIs uN NoU FuTuR*-Dept!-

    M'agrada com descrius que vas una mica piripi! jejej!
    Escrius molt be teresitaaa! Pero: jo vull llegir més del teu diariiiii!
    :)
    Un petunet prexosa!!!

l´Autor

Foto de perfil de terecita

terecita

12 Relats

16 Comentaris

13413 Lectures

Valoració de l'autor: 9.20

Biografia:
Vaig néixer rodejada de somriures, durant un any que ningú oblida (la caiguda de la paret) i en el mes de la orenetes. Filla de pare holandès i mare catalana, la petita i la nena (dos germans grans, només any i mig de diferència entre cadascun) i potser per això també la mimada.
La meva vida és una barreja de sort i esforços, i realment no podria ser més feliç. He recorregut el món, un món que la majoria no saben ni que existeix, i he après a acceptar-ho tot, fins i tot allò que em repulsa per ser tan diferent i distant.
Tinc casa allà on vagi, i el dolor que això em crea (distància, gran enemiga i companya) encara em costa.
Diuen que ho soluciono tot. Diuen que estar a prop meu ajuda i recoforta. Diuen que sóc distant, que no m'apropo, que semblo passar mitja vida en un altre món.
Jo dic que encara em queda molt per aprendre i per agraïr, que encara hi ha un Tot al que he de tornar tot allò que ha sigut tan amable com per donar-me. Jo dic que l'Etern Retorn m'aterroritza i alhora em fa somriure, m'omple de felicitat.
Jo dic que ser feliç és el màxim que puc fer per tothom i tot allò que m'envolta, i que escriure és la meva màxima expresió de felicitat.