Diari d'una adolescent. [part 1]

Un relat de: terecita

25-04-05

Fa molt temps que no escric, no perquè no hi hagués res a dir, si no senzillament perquè últimament se'm fa molt difícil expressar què sento.

El dimecres vaig anar al concert de Millencolin amb la Laia Elias (que m'ha ajudat molt aquests dies). Em va acompanyar! Em va fer moltíssima il·lusió. M'ho vaig passar molt bé, va ser genial. Van tocar Hellman, Penguins and polarbears, No cigar, Mr. Clean... En resum, tot el repertori! Excepte Fingers crossed, que és la que més m'agrada, així que em vaig decepcionar una miqueta. Però suposo que no les poden tocar totes! Em vaig liar amb un noi que estava molt bo, no vaig aconseguir entendre el nom (quina ràbia), però va valdre la pena. Va ser un concert complet, que diguem.

La Nerea i el Lucas es tornen a parlar, i que consti que el Lucas segueix amb l'Anna! Jo encara no acabo d'entendre com s'ho fan per liar-la d'aquesta manera, no és normal. A sobre entre que la Nerea s'enfada amb una facilitat que espanta (aquesta vegada potser tenia una mica de raó), i que el Lucas suda la meitat de les vegades... una situació bastant complicada. Però m'ha fet molt feliç veure'ls parlar, que ja n'estava farta! Després de ser millors amics durant tant temps, estimar-se tant, i estar sempre junts, és una llàstima perdre-ho tot per culpa d'un amor als 16 anys (o millor: una traició amorosa als 16 anys).

Potser li hauria de donar més importància a aquesta paraula: amor.

Hi ha molts turistes a Barcelona. I jo, com sempre, estic aquí asseguda, mirant-los. M'encanten. Em sento com una observadora més, com una peça sense importància dins d'aquesta història que és el món. La sensació de no tenir-hi cap responabilitat, de no haver de fer cap mena de gest, ja que els meus no conten... És meravellosa. Acabo de sortir d'acupuntura i m'han deixat plantada, com de costum!

Avui no he anat a l'escola, no volia anar-hi. Ahir també li vaig dir a la Clara que al final ja no volia quedar. Estava massa trista i desanimada. Em va dominar un sentiment de rebuig, de buit, que feia molt temps que no sentia.
Em vaig passar la tarda estirada al llit, intentant llegir, intentant oblidar que existeixo.

Me'n vaig a dormir, que demà tinc examen, i m'he de llevar d'hora per estudiar una estona més.

Bona nit.

(Per cert! Que me n'oblidava... ahir em vaig adonar del morbo que em donen certes ties. És veritat que ja n'havia sentit però sempre eren noies que coneixia, que tenia aprop, que m'atreien per alguna cosa més que no pas el físic. Ahir no. Ahir va ser totalment i absolutament atracció física. És curiós, oi?)

Comentaris

  • és veritat..[Ofensiu]
    Carolina Achilles | 15-11-2005

    això de llegir diaris antic ho faig sovint també...
    a mi em fa molta gràcia, començo a riure sola, i també a recordar coses tristes es clar...

    I ja posats, també estic d'acord en que és unes d les pitjor èpoques ai ai ai

l´Autor

Foto de perfil de terecita

terecita

12 Relats

16 Comentaris

13415 Lectures

Valoració de l'autor: 9.20

Biografia:
Vaig néixer rodejada de somriures, durant un any que ningú oblida (la caiguda de la paret) i en el mes de la orenetes. Filla de pare holandès i mare catalana, la petita i la nena (dos germans grans, només any i mig de diferència entre cadascun) i potser per això també la mimada.
La meva vida és una barreja de sort i esforços, i realment no podria ser més feliç. He recorregut el món, un món que la majoria no saben ni que existeix, i he après a acceptar-ho tot, fins i tot allò que em repulsa per ser tan diferent i distant.
Tinc casa allà on vagi, i el dolor que això em crea (distància, gran enemiga i companya) encara em costa.
Diuen que ho soluciono tot. Diuen que estar a prop meu ajuda i recoforta. Diuen que sóc distant, que no m'apropo, que semblo passar mitja vida en un altre món.
Jo dic que encara em queda molt per aprendre i per agraïr, que encara hi ha un Tot al que he de tornar tot allò que ha sigut tan amable com per donar-me. Jo dic que l'Etern Retorn m'aterroritza i alhora em fa somriure, m'omple de felicitat.
Jo dic que ser feliç és el màxim que puc fer per tothom i tot allò que m'envolta, i que escriure és la meva màxima expresió de felicitat.