Quan no et veig...

Un relat de: Teresa73

Va arribar corrent i va tirar la bossa damunt del sofà. Esbufegant i amb gotes de suor regalimant-li per la cara es va asseure en el primer lloc que va trobar i em va mirar amb una cara que semblava que l'hagués atropellat un tren.
Què t'ha passat?_li vaig dir una mica espantat. Els seus ulls se li desorbitaven del tal manera que em feia pensar que no hi era tota.
Res, no m'ha passat res_ Seguia amb una respiració forçada a punt de l'atac d'asma. Jo me la mirava incrèdul i les meves celles estaven tant arquejades que semblaven dos símbols interrogants a punt de saltar.
Bé_vaig continuar. Alguna cosa et deu haver passat perque arribis d'aquesta manera? t'han atracat pel carrer? t'han fet fora del feina? t'ha tocat la grossa?
Ella anava dient que no amb el cap a cada pregunta que li feia. La respiració ja se li havia calmat força i el color de la cara ja era més normal. Però seguia sense explicar-se.
Em vaig aixecar de la meva butaca i em vaig quedar dret davant la finestra. A fora es veia un carrer polsegós, cotxes passar i al fons un parc infantil. Res que m'interesés. Em vaig girar vers ella. No podia deixar de mirar-la. No l'havia vist mai en aquest estat. Semblava embogida. Jo no sabia si preocupar-me o despreocupar-me. I ella seguia allà mig encongida com en estat de xoc.
És tard. Marxo_ va dir.
Vaig notar un aire fred que m'entrava cap a l'interior de la gola. No sabia si tancar la boca o deixar-la oberta per si sortia alguna paraula. Les meves parpelles anaven a una velocitat més ràpida del costum i els interrogants de la meva cara ja havíen fet el salt de trampolí.
Com? te'n vas? Però si encara no m'has explicat el que t'ha passat? Jo, de veritat, que no us entenc. A vosaltres, les dones, us agafa cada rampell que es per matar-vos. Ara, quan et veig així penso que t'has tornat boja i quan no et veig...vés a saber si li està tocant a un altre la teva bogeria.
No va deixar que acabés el meu discurs contra les dones. Va agafar la bossa del sofà i va marxar tant o més ràpid del que va arribar. Vaig sentir com baixava les escales. No agafava mai l'ascensor. Sempre deia que l'únic esport que tenia temps de fer era pujar i baixar les escales del meu pis. I no massa en feia d'esport. Perque gairabé no parava per casa. De fet em va sorprendre molt que vingués aquell tarda. Era dissabte, i els dissabtes sempre se'ls passava fora. I els diumenges. Sempre deia que estava amb les amigues amunt i avall. I entre setmana estava a Barcelona al pis d'estudiants que compartia. En definitiva, no es deixava veure gaire.

Al cap d'unes hores, em va trucar. També va ser molt misteriós. Va dir no sé què del cotxe i d'unes coses que duia al maleter. Li vaig seguir la veta una estona a veure si esbrinava alguna cosa.
A quina hora vindràs?_ li vaig preguntar. Va eludir la resposta amb arguments de poca convicció. Em vaig adonar de seguida de que aquella nit tampoc vindria a casa.
No m'esperis_ em va dir. Tornaré de matinada.
I una merda!_vaig pensar. Vaig penjar el telèfon i vaig començar a donar unes quantes voltes pel pis. No era gaire gran, però tenia una bonica galeria omplerta de dalt a baix de plantes tropicals. No em pregunteu perquè, però sempre m'havíen atret les plantes de fulles enormes.
Enrabiat i amb els pensaments fets una pilota vaig sortir de casa. Amb una sola destinació: ella.

Vaig deixar la moto aparcada davant del cafè. Del seu cafè.
On és_ li vaig preguntar a l'amo. El pobre home va arronsar les espatlles.
Ja fa estona que ha marxat_ va dir_ Semblava nerviosa.

Al carrer em vaig quedar aturat. Pensatiu. No sabia cap a on tirar. Se'm va acudir arribar-me fins al port. De vegades hi havíem anat.
Ja ben aprop del moll, vaig veure el seu cotxe mal aparcat damunt d'una vorera. M'hi vaig acostar. Les portes estaven tancades i no es veia res anormal. O si? em va cridar l'atenció la porta del maleter. Hi havia unes ditades blanques damunt del color fosc del cotxe. Semblava com pols de talc o similar. Vaig intentar obrir, però estava tancat.
Vaig començar a donar voltes per allà els voltants. Pel terra vaig veure més taques blanques. Aquest cop eren trepitjades amb unes sabatilles d'esport. Es veia bé la forma de la sola. Eren d'ella segur. No anava mai amb sabates. Sempre sabatilles d'esport. Ni pel casament d'una cosina seva es va posar una altra cosa.
Vaig anar seguint el rastre fins arribar a una nau. La porta metàl.lica era immensa i estava tancada. Obviament. No em podia esperar una altra cosa. Però al acostar-m'hi més, vaig veure la porteta petita. Aquelles portes petites i estretes on només hi passa una persona i quasi de costat. Estava entreoberta. Em vaig quedar en blanc. Em sembla que hagués preferit que estés tancada. Així no hagués tingut el dubte de si entrar o no.
Mentre m'ho pensava, es va sentir una forta sirena d'un vaixell. Quin susto em fa fotre, el mal parit. Vaig fer un bot que quasi em tomba. I al girar-me per entrar, em vaig emportar un altre ensurt. La porteta, estava completament oberta! Algú l'havia obert mentre jo em mirava el vaixell dels pebrots. Em vaig quedar glaçat.
A l'interior no es veia res. Tot fosc. Vinga_em vaig dir. Entra. I així ho vaig fer. Vaig passar un peu per damunt del marc de la porteta i, encara dubtant, vaig aconseguir ficar-hi també l'altre peu. Ja era dins. I ara què? M'estava allà quiet. Una força interior semblava que m'empenyia a avançar, però el meu cos no responia. La sirena del vaixell va tornar a sonar i el seu so va ressonar fins ben al fons de la nau. Ja em cagava en tot i a punt de sortir que es van obrir les llums de la nau. Un munt de fluorescents pampalluguejaven fins a tenir una il.luminària horrorosament blanca. Els meus ulls volien tancar-se i van trigar uns segons a acostumar-se a tanta claror.
Llavors ho vaig veure. Tot. No m'ho podia creure. El meu cos volia desplomar-se al terra. Volia fugir. El que hi havia davant dels meus ulls...era...com us ho diria...difícil d'explicar. Sabeu què vull dir, oi.? Us ho imagineu?

Què us imagineu?

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Teresa73

14 Relats

10 Comentaris

11594 Lectures

Valoració de l'autor: 9.71

Biografia:
Teresa Lluveras: professora de música. Escriu textos i lletres de diverses cantates infantils. Petits relats, contes i poemes.
Podeu llegir-ne a www.teresalluveras.blogspot.com