Ahir era dijous

Ahir era dijous i tampoc va rebre la carta que tant esperava. Tants anys rebent aquella postal...
Li duia el noiet de la botigueta de queviures. La botigueta del senyor Joan. Era molt petita i tenia els prestages sempre plens de pots de confitura. Hi tenia pots de totes les mides. Els més grans eren de prèssec i els més petits sempre eren de gerds o maduixetes. Jo sempre me'ls mirava. M'agradava veure els colors de la fruita confitada.
El noiet l'ajudava amb les coses més pesants i feia els repartiments de les comandes. També duia el correu i el diari a la gent de bona casa, a canvi d'una propineta que es guardava a la butxaqueta de la seva armilla.

Com cada dia, pels volts de les 10h arribava el noiet amb el diari pel senyor, i els dijous, únicament els dijous, portava una estampeta per la Carmeta, la filla més petita. Deuria tenir més o menys la mateixa edat que ell. El noiet sempre la veia estudiant al saló-estudi juntament amb les seves tres germanes i el vell professor, que cada dia visitava la família. Ell la mirava des de la finestra i observava el seu caparró concentrat en l'estudi. No podia mirar gaire estona perque el vell professor de seguida se'n adonava i tancava els porticons. Aquells porticons de fusta elaborada amb un baldó per tanca. A mi, sempre m'havíen cridat l'atenció els ornaments gravats de la fusta. De vegades eren floretes amb el seu tall recargolat en un costat. M'hi fixava quan tocava neteja. Hi passava el dit embolicat amb un drapet humit per treure la brutícia dels raconets.
Algun diumenge, el noiet havia vist passejar la Carmeta sortint de l'església. Sempre acompanyada de les seves germanes. Aleshores les seguia de lluny i escoltava les seves rialles.

Un dia, la va veure mirant-se unes postals amb dibuixos de colors de l' aparador de la llibreria de senyor Enric, un senyor molt estirat i entenimentat. I va ser llavors que se li va acudir d'enviar-n'hi una cada setmana.
Amb les propines que li donàven comprava les postals. Arrencava els segells usats de les cartes que rebia la seva mare i s'asseia al pedrís a escriure una bonica frase. Sempre diferent. De vegades parlava de quan n'era de bonica la Carmeta, d'altres parlava del sol, la lluna i els estels...
Tots els dijous em donava la postal i jo li somreia amb complicitat. Em recordava dels meus anys quan el meu difunt marit se m'acostava amb timidesa amb un petit pom de flors. Sempre escollia flors petites i silvestres.
En acabar l'hora d'estudi, jo donava la postal a la Carmeta i, tal i com ell m'havia fet prometre, no li deia res de qui li enviava. El noiet s'esperava amagat al jardí. Aleshores la veia amb la postal a la mà corrents fins el petit estany. I allà sota una arbre es llegia la frase mil vegades fins que la cridàven pel dinar.
El noiet no va gosar mai acostar-se a la Carmeta. Van passar mesos i anys i cada dijous es repetia aquell moment de felicitat.
Però la guerra no perdona i aquell noiet ja home va ser obligat a deixar els diaris i anar a les fronteres.
Mai més en va rebre, la Carmeta, d'aquelles postals. I cada dijous tornava a sota l'arbre de l'estany i rellegia les antigues frases sense saber qui les havia enviades.