Quan les pomes cremen (part2)

Van passar un parell de dies, i l’Andreu no havia pogut connectar-se a la pàgina web. Un dia, era ja a la tarda, la curiositat el matava i es preguntava si la Gata Melosa continuaria connectada. Aquella primera conversa acompanyada d’aquelles primerenques sensacions li cridaven tant l’atenció que de seguida que la Neus va ser fora a comprar, va aprofitar per connectar-se i buscar a la Natàlia.
Després d’obrir la pàgina web i d’introduir el nom d’usuari i la contrasenya va buscar a la G, i per raresa estava allà, aquella dona igual que el dia anterior tornava a estar connectada. Amb una ràpida emoció li va començar una conversa, ella li va demanar si tenia Paradisap, i l’Andreu sense saber què era li va respondre que no, la Natàlia li va dir que se’n fes, perquè si no, no tornaria a parlar amb ell. Després, quan l’Andreu va respondre, una pestanyeta li va anunciar que l’usuari s’havia desconnectat.
Estranyat va començar a buscar el que podia ser aquell programa que li havia dit, així que en un cercador d’Internet va trobar-ne la informació i un link de descàrrega. El Paradisap, era un programa de xat i de càmera. Era un sistema per connectar en directe i fins i tot fer vídeo conferències a llarga distància amb alta resolució.
Va obrir una altre pestanya i va descarregar el programa per tal d’instal•lar-lo, però una vegada ben instal•lat es va esperar a comunicar-ho a la Gata, ja que amb el seu mal humor, l’havia malhumorat a ell.
Van haver de passar tres dies perquè l’Andreu es tornés a connectar a la pàgina web i busqués altre vegada a la Gata Melosa, però en arribar el moment en què ell esperava per quedar-se sol, ho va fer, i efectivament ella estava allà, igual que les altres dues vegades. L’Andreu tenia la sensació que aquella dona devia de passar-s’hi tot el dia allà dins.
Tot i la mala conversa de l’última vegada, l’Andreu es disposava a donar-li una altre oportunitat a la Natàlia començant una nova conversa.

Andreu diu:
- Yeep...
- Bones!!

... Era curiós, però em sentia “guai” fent servir expressions més típiques d’una persona jove que no pas les que normalment usava. La Natàlia em va demanar que em descarregués un programa per on ens poguéssim veure en directe. Sincerament jo no estava gaire disposat a revelar al meva identitat, però les ganes de fer-ho eren superiors a les de prevenir-me’n ...

Natàlia diu:
- Ola... te as fet Paradisap tal i com te vaig dir?
- Lo tens apunt?

Andreu diu:
- Si, m’ha costat una mica perquè no sabia com s’havia de fer... hahaha...
- tot i que la càmera no sé si funciona...

Natàlia diu:
- nene, assò es qüestió de provar-ho... no lo creus?
- Jo ja tinc el Paradisap activat..

Andreu diu:
- Sàpigues que no tinc so... es per si de cas.. que algú em sentís...
- Ok?

Natàlia diu:
- Jo tampoc tengo so
- Diria que la meva càmera no pita nene...

Andreu diu:
- Quin usuari tens?

Natàlia diu:
- gatamelosa45 ... me tens?


Andreu diu:
- mmmm, n’hi a prop de 200 quina ets?

Natàlia diu:
- tants usuarios tinc? ...

Andreu diu:
- no crec que tots siguin teus ... no?

Natàlia diu:
- nene, en aquesta vida una s’ha de assegurar la de tot, incloent-hi la intimitad... a més no tothom es de fiarrr..

Andreu diu:
- a si, esclar... però quina ets?

Natàlia diu:
- tiene que ser una que porti el nom de Natàlia Gómez.
- es el meu més privat...

l’Andreu encara es feia creus que una persona pogués tenir més de dos-cents usuaris per a estar més segura. Però tot i això es fiava totalment d’ella, encara que no li havia dit tota la veritat sobre ell.

...finalment la vaig trobar, la fotografia que presidia la seva identitat, estava protagonitzat per una dona...

Andreu diu:
- ets la de la fotografia?.. t’he enviat la sol•licitud... ets molt més guapa del que em pensava...

Natàlia diu:
- gracias.. però no se a quién li as enviat perquè jo no e rebut res...

Andreu diu:
- suposo que ja t’arribarà... carai.. tens uns ulls molt macos..

Natàlia diu:
- gracies...

Andreu diu:
- son blaus o verds?..

Natàlia diu:
- como? .. son negros!!!

Andreu diu:
- doncs a la foto portes plantilles ...

Natàlia diu:
- que llevo que?.. lentejas supongo...que no.. que a la que li as enviat la sol•licitud no soy jo!!! ...

Després de discutir-se durant una bona estona, l’Andreu va trobar la Natàlia. A la fotografia sortia assentada en una cadira típica del menjador de la iaia, anava vestida amb un vestit molt curt de color verd, i una cinta negre li tapava els ulls. Una vegada agregats el dos, es van disposar a veure’s per primera vegada.

*** Trucada a Natàlia ***
Andreu diu:
- ... quan vulguis..

Natàlia diu:
- l'he acceptat, em fa esperar


Andreu diu:
- a mi igual....
- perquè?

Natàlia diu:
- ni idea
- vaig a reiniciar el Paradisap
- no te vagis

*** Trucada finalitzada, durada 01:02 ***
*** Trucada a Natàlia, sense resposta. ***
*** Trucada a Natàlia***

Natàlia diu:
- te veig
Andreu diu:
- jo no...
Natàlia diu:
- mierda de aparato!!
Andreu diu:
- ....


*** Trucada finalitzada, durada 00:45 ***

Natàlia diu:
- quin cos, nene. Como te debes cuidar eh?
Andreu diu:
- tens cam?

Natàlia diu:
- si, claro…

Andreu diu:
- truca tu... perquè sembla que el meu ordinador no em deixa...

*** Trucada de Natàlia ***

Andreu diu:
- ara...
Natàlia diu:
- me veus ara?

Andreu diu:
- si.. hahaha
- estas millor del que em pensava..
- hahaha
Natàlia diu:
- gracies
- doncs a veure si em dones una oportunitat nene ... jejeje

Andreu diu:
- hahaha,.... aviam...
- què més em pots ensenyar?
L’Andreu estava segur que des de que aquell individu del sexe femení s’havia fet present a través d’aquella pantalla la temperatura d’aquella habitació havia pujat a nivells extrems. Les seves passions li demanaven més i més, volia veure més carn. Tenia ganes de mossegar aquella roba que portava i arrancar-li a queixalades. Després es va parar a pensar breument amb la vergonya que sentiria si algú pogués entrar en aquell mateix moment dins el seu cervell i llegir aquells pensaments i aquelles motivacions.

Natàlia diu:
- ara no estic sola, de manera que res més...
- lo sento...
Andreu diu:
- amb qui estàs?
Natàlia diu:
- hi ha la meva filla por aquí...

Andreu diu:
- tens una filla?

Natàlia diu:
- si

Andreu diu:
- haha no ho sabia…

En aquell moment es va parar a pensar amb la seva criatura, la vida que la seva dona podia portar a la panxa si els dos volguessin, més bé si ell volgués. Però deixant-ho apart, va seguir la conversa amb la que acabaria sent la seva apassionada amant durant una curta però intensa temporada.

Natàlia diu:
- i tu em pots ensenyar alguna cosa nene?

Andreu diu:
- perquè no et tanques amb pany i clau a l'habitació?

Natàlia diu:
- no tiene clau...

Andreu diu:
- i el bany?
Natàlia diu:
- no hi puc portar el pc...
- nene.. tiene molt cables...
Andreu diu:
- quina pena...
- ara on ets?
- a l'habitació?
Natàlia diu:
- quan pugui t'ensenyo tot el que tu vulguis... però ara no puedo
- si habitació…
Andreu diu:
- sola?
Natàlia diu:
- si
Andreu diu:
- i no te clau?...
Natàlia diu:
- que no. I també semblaria estrany que em tanques... ya te lo e dicho...
Andreu diu:
- haha doncs si.. de quina edat?
Natàlia diu:
- Mostrame tu alguna cosa, enga... Posam calenta, venga nene…
Andreu diu:
- carai.. i el pare?

Natàlia diu:
- estem separats ... mostram algu guapetong...
Andreu diu:
- a ok.. perdo, no ho sabia... a vegades fico la pota...
Natàlia diu:
- ja fa anys si.. pero da igual... muestrame algo nene... que me resfrio!!!
Andreu diu:
- que vols veure?
Andreu diu:
- aixeca la samarreta amunt, a veure aquest pecho...
Andreu diu:
- avia’m que et sembla...
Natàlia diu:
- mmmmmmmmmmmmmmmmmmm ... que lobo!!.. auuuu
- i a veure si te animes para quedar, ara que me as visto...
Andreu diu:
- t'agrado?
Natàlia diu:
- mucho.....
Andreu diu:
- I doncs, què em trobes?
Natàlia diu:
- wapo de cara...
- bon cuerpo nene… tal i com a mi m’agraden los homes!!!
Andreu diu:
- bé et deixo... doncs..
- que si et veuen malament
- gracies per l'estona.. llàstima que no em poguessis ensenyar res més..que la teva dolça cara...
Natàlia diu:
- eh? .. no tranquilo... si no entren ya esta eh? .. no passa res.
- quan pugui te lo ensenyo tot…
Andreu diu:
- perfecte, ja ho espero...

Natàlia diu:
- i porque no me das tu numero de telefon i te llamo.... aisins podemos quedar per a un dia d’aquests i ens coneixem, no té perquè passar res, però podem prendre un cafè .. no se.. com vulguis..
- que et sembla?

Andreu diu:
- ostres, no ho sé, la veritat és que em fa respecte donar el meu número de telèfon a algú que pràcticament no conec...

Natàlia diu:
- tranquil.. si no te fias de mi.. pensa que després hi a una opcion de rechazar un trucada...

Andreu diu:
- no ho se....

Natàlia diu:
- home.. si no lo fas ara.. potser no lo faràs mai... no?¿

“...em sentia pressionat, però la meva excitació era més potent, així que vaig acceptar de donar-li el meu número de telèfon, confiant en l’opció que ella m’havia comentat, la d’anul•lar les trucades d’un número de telèfon que no desitgés.
Personalment estava molt nerviós per conèixer-la i saber fins a quin punt podíem arribar, i el tema del cafè el varem deixar per un altre dia...”

-Titititit tititit itititit -. Sonava el despertador a tres quarts de sis del matí. L’Andreu estava desconcertat, no es podia creure que la nit hagués passat tant ràpida; de fet havia passat massa ràpida com perquè el seu cos s’adaptés al constant moviment de la vida diürna. La nit era per dormir i com a tal preferia gaudir-la al màxim acompanyada d’unes vuit hores de son.
A poc a poc es va aixecar tremolós, i lentament va fer uns estiraments amb els braços mentre podia sentir l’espetec dels ossos que s’havien col•locat malament durant la nit amb les postures aparentment incòmodes que feia des de que era una nen. De puntetes es va dirigir cap a la porta, amb l’intenció de fer el mínim soroll per no despertar a la Neus.
En obrir el llum del lavabo, l’esclat de llum el va deixar mig cec. Mentre esperava que els ulls s’adaptessin a la claror es va adonar que ja havien passat cinc minuts. Espantat es va afanyar a anar al bany i a engegar l’aigua de la banyera. Ell, com tantes altres persones del món, tenia l’obsessió de començar el dia submergit i envoltat com un submarí enmig d’un mar d’aigua escumosa i calenteta, segurament era una de les coses que més l’estimulava i el relaxava, ja que sabia perfectament el dia que l’esperava amb la seva amant.
Mentrestant pensava amb la seva afortunada vida, es va adonar que el rellotge marcava que havien passat quaranta-cinc minuts. Acceptant que el temps de relax matinal s’havia acabat, es va aixecar de la banyera i va agafar la tovallola. En tocar-la, el tacte se li va fer estrany, tenia el dits tant arrugats que el tacte de la tovallola li semblava abrupte i rugós com la soca d’un arbre. Suaument, com si tingués por de trencar-se, es va passar la tovallola pel cos eixugant-se de dalt a baix. En veure’s reflectit al mirall, es va acostar i sense perdre la mirada dels seus ulls va fer un somriure de seducció i es va clicar l’ullet al reflex del mirall en senyal de satisfacció i aprovació de si mateix.
Després de vestir-se i agafar la jaqueta va sonar l’estrident telèfon de l’entrada del pis; - riingggg riinggggggggg riiiiiinggggg!!!! – sonava amb insistència, però ell no volia respondre sense acabar els seu ritual de seducció, però adonant-se que la seva intenció era precisament d’impedir que la Neus es despertés, es va llençar a sobre el telèfon i va respondre enfadat.
- QUE!!!- en escoltar que ningú responia es va quedar una estona reflexiu i quan anava per penjar va sentir la tremolosa veu de la seva tieta:
- Andreu? Ets tu? – ell sorprès per la trucada va contestar: - Tieta? Com és que truques? – no s’ho podia creure, la seva tieta el trucava després de tot un any sense dirigir-li la paraula. Després d’una estona de silenci la seva parenta va decidir trencar el gel – Com estàs? – ell sense saber massa què dir va respondre – bé, molt bé -.
Era la trucada més incomoda que tenia des de feia temps, ni un ni l’altre se sentien a gust en aquella situació. De fet la Jordina, la seva tieta paterna, no sabia ben bé si havia fet bé de trucar-lo, però com a nebot seu que era tenia que dir-li ella: - Mira, ja sé que fa molt que no parlem ... –, l’Andreu indignat va saltar.
- Molt?, moltíssim – va respondre, - m’has ignorat durant un any! –, tenia ganes de fer-li menjar el telèfon. Aquella trucada li acabava d’arruïnar el matí, i al cita amb la Natàlia, si més no tota l’estona que tingués temps per pensar-hi. Finalment va dir: - mira tieta, ara no és el millor moment perquè em truquis, tinc que marxar d’aquí deu minuts cap a l’oficina i no estic per aguantar cap sermó dels teus, vull tenir el dia en pau, si hem de discutir com ho hem fet sempre no cal gràcies!- .
La Jordina, amb una veu trista i desolada, li va dir: - mira es que tinc que dir-te una cosa molt important ... – l’Andreu sense voler continuar amb aquella tensant conversa va respondre: - No!, si no has sigut capaç de dirigir-me la paraula durant un any, si no has sigut capaç d’interessar-te per mi i per la meva vida, no cal que m’expliquis res ara, no ho vull saber! -.
Amb ràbia va penjar el telèfon donant-li un cop prou fort com per pensar que s’havia trencat, però li era igual, la impotència que sentia era tal que li era el mateix trencar o no el telèfon, volia plorar, carregar-se el primer que trobés, però preferia aguantar-se la ràbia i no mostrar cap sentiment envers la seva tieta. En aquell moment el que més desitjava era oblidar-la, oblidar que tenia una família fastigosa no apte per a la seva existència.
Es va dirigir cap a la porta de l’entrada on hi havia l’armari de la roba, va obrir la porta d’una batzegada i va agafar la jaqueta, se la va posar i va llençar el penjador a l’interior de l’armari; a continuació, simplement va tancar la porta mentre es dirigia cap a la porta que donava a l‘ascensor.
Va mirar per ultima vegada enrere per mirar si la Neus continuava dormint i no va sentir ni veure res, així que va tancar la porta i va marxar sense apagar els llums.
En clicar el botó i arribar l’ascensor, va entrar, i en tancar-se la porta de l’ascensor, suaument va repenjar el cap al mirall, va tancar els ulls, i va oblidar conscientment el que havia passat pocs minuts abans de pujar l’ascensor. No volia permetre que res li arruïnés la seva trobada amb la Natàlia.
Un timbre agut el va rescatar d’aquests arguments i li va comunicar que havia arribat el moment de sortir de l’ascensor i d’encaminar-se cap al pàrking on tenia el cotxe aparcat. Mentre caminava només era apercebible el ressò de les seves sabates. El pàrking feia pudor d’humitat, però el que més sorprenia era l’intens fred. A més a més, no hi havia prou llum, els fluorescents no donaven prou llum com per fer d’aquell lloc esgarrifós un ambient una mica més confortable.
En entrar al cotxe va sentir una forta olor a fruita podrida, però no tenia temps ni de buscar-la, així que abans que algú el veiés va treure el cotxe del garatge i es va dirigir al sinistre bosc de la Dona Morta. Ja des de petit, aquell nom li havia fet imaginar horroroses imatges que donessin explicació a l’origen del mot. Després d’agafar la carretera q-823 va girar a l’esquerra i es va enfilar per una carrera secundària que estava senyalitzada com a d-321 i que portava a un poble que es deia Quatrevents. Després de nombroses corbes, va arribar al poble i agafant un trancant a la dreta es va dirigir cap al bosc passant per una carretera de terra plena de bassals i de forts clots que feien desnivellar l’equilibri del seu quatre per quatre. Finalment va arribar al dissimulat espai més o menys pla on havien quedat. A l’Andreu li semblava una mica exagerat aquell lloc, però era un dels més segurs que ell coneixia. Després d’aparcar el cotxe, es va quedar pensatiu imaginant i recordant les llargues passejades que havia fet amb el seu avi en aquell bosc durant els mesos d’octubre i novembre, a la recerca de bolets per a després congelar-los ja cuinats en espera del suculent dinar de Nadal.
“...Havia triat aquell bosc, perquè sabia que era de difícil accés i que, per altre banda, ens donaria més privacitat. Malgrat tot, mentre esperava la seva arribada, recordava la meva infantesa amb la presència constant de l’avi...”
Col•locat al seient del cotxe com un cuc, l’Andreu esperava amb nervis que arribés l’exòtica dona dels seus somnis més eròtics. Mentre mirava per una banda i l’altre es mossegava les ungles com un afamat per por a ser descobert o ser aguaitat per algú conegut. Malgrat la seva inquietud, ell sabia que en l’esplanada d’aquell bosc lluny de la ciutat era molt difícil trobar-hi algú. No només perquè era difícil travessar-lo, sinó que l’únic lloc per on s’hi arribava era passant per Quatrevents, i en aquell poble ja no hi viva ningú, era el trist final d’un poble d’ancians. Finalment, es va cansar de mastegar les ungles i va mirar què trobava a la bossa de fruita que portava al cotxe. En agafar-la, va veure com petites gotes marronoses regalimaven de la bossa de plàstic del supermercat: feia com a mínim una setmana que aquella bossa estava allà dins. En deslligar el nus va veure l’estrany llac d’aigües putrefactes que s’havia format en aquella bossa, i amb gest de fàstic va obrir la porta i sota la base d’un boix va abocar el contingut. El raïm era el que havia fet tot aquell líquid, ja que amb el pes de les altres fruites havia quedat aixafat i havia tret el seus líquids interiors. En caure les altres fruites va veure que, junt amb una pera i un plàtan negrós, hi restava una poma vermella mig arrugada, però que encara feia prou bona pinta. Es va aixecar i va córrer al cotxe, va agafar un paquet de mocadors de paper i va eixugar la poma. La gana i els nervis el devoraven per dins, així que després d’eixugar-la es va disposar a mossegar-la quan la pudor que desprenia el va fer desdir-se’n. El suc de les altres fruites hi havia deixat el seu rastre d’existència, però ell malgrat tot, no estava disposat a llençar-la, no sense haver-la provat abans. Decidit va tornar al cotxe, va agafar una ampolleta d’aigua i la va abocar a sobre fregant-la amb intensitat i després la tornà a eixugar. Un cop seca va tornar al cotxe, va deixar l’ampolla al calaixó de la porta i va agafar un ganivet plegable que guardava en cas de necessitat. Amb aquest va tallar en formes circulars les zones negres i fetes malbé de la poma i, una vegada neta, va netejar el ganivet amb la mateixa mà amb què subjectava la poma i després de endreçar-lo va mossegar-la amb intensitat i desesperació. Un cop ben mastegada un gust agre i tou el va fer escopir el trosset que havia volgut menjar-se. El fàstic que sentia va augmentar en veure que just la zona que havia mossegat, en el seu interior, famílies de cucs feien la seva feina. Amb ràbia i indignació va llançar la poma tant lluny com va poder i es va posar a escopir totes les restes que li poguessin quedar a la boca. Rabiós i amb cara de pomes agres va entrar al cotxe donant un cop de porta i abandonant la bossa de plàstic a la natura. Se la va quedar mirant, i va decidir que la deixaria allà castigada per la mala passada que li havia fet.
Encara van passar uns deu minuts fins que no va arribar un altre cotxe. Els nervis el van delatar quan es va girar de sobte i va veure el cotxe vell i destartalat de la Natàlia. Com si encara fos un jove de divuit anys, en l’intenció d’impressionar a la jove sud-americana, va saltar de cotxe, però la seva impaciència el va fer perdre l’equilibri i estavellar-se contra el cotxe. La Natàlia sense adonar-se del que havia passat va baixar del cotxe arreglada i pintada com un quadre de Picasso. Se’l va mirar amb un somriure forçat i es va dirigir decidida cap a ell. L’Andreu encara li feia mal la cama, però per donar prova de la seva masculinitat va fer cara d’indiferència i es va dirigir cap a ella. A la distància de metre i mig es van saludar, i amb una mica de dificultat es van estirar la mà salvant les distàncies, però la timidesa i el respecte van desencadenar la passió del noi, tirant-se-li a sobre i fent-li un petó salvatge i apassionat, però l’equilibri li va tornar a jugar una altra mala passada fent que tots dos caiguessin en rodó al terra, ella a sota i ell a sobre.
- ¿Pero que hace? –va respondre la Natàlia indignada – quítate de encima!
L’Andreu, nerviós per l’error, es va aixecar amb la mirada fixa a una piga negre i peluda que tenia aquesta al coll. Amb cara de tonto li va respondre.
- Perdona és que m’he entrebancat ... – com qui no veu la cosa l’Andreu
no podia apartar la mirada d’aquella taca recoberta per una massa forestal de pels negres i llargs.
- Si claro, sabia que era guapa, pero tanto? – nerviosa i com qui no vol la
cosa, es va espolsar la roba i quan va voler caminar cap a l’Andreu va notar que li havia quedat una cama més llarga que l’altre. Amb cara de sorpresa i d’espant va mirar avall i va observar com se li acabava de trancar el taló del peu esquerra. Indignada però amb ganes d’acabar aquella situació absurda i de començar amb el que havia vingut a fer, es va dirigir amb passos bruscos i forçats per donar testimoni de com n’estava d’enfadada.
- Al teu o al meu? ... podries respondre no? Que hace fred! – l’Andreu va
reaccionar obrint la porta del darrera del cotxe i plegant els seients, deixant un espai prou gran com perquè hi poguessin estar còmodes realitzant les seves fantasies, però malgrat la seva excitació no es podia treure la piga peluda del cap. Una vegada va estar arreglat, la va convidar a entrar i ella amb un somriure maliciós va mirar al voltant i en veure que no hi havia ningú va entrar i va ser en aquell moment que varen començar a construir el seu nou “niu d’amor”.
...en aquell bosc d’antics records és on varem satisfer el que consideràvem les nostres necessitats, la necessitat de gaudir d’una manera diferent del sexe fins llavors, si més no això és el que jo creia...
La Natàlia adolorida per les postures forçades fetes sota l’efecte d’aquella passió desenfrenada, mostrava la imatge d’un cos dèbil i amb poques forces. Acorruada sobre si mateixa, va començar a plorar com poques vegades l’Andreu havia vist. Ell, sense saber què fer ni què dir, va fer com si no la sentís, però al cap d’una llarga estona no va poder aguantar més aquell somiqueig constant. Es va començar a vestir i, finalment, amb una mica de por per com podia reaccionar li va preguntar perquè estava d’aquella manera. Esperant una mala resposta hi va haver un llarg silenci, fins que la Natàlia es va aixecar, es va donar un cop de cap amb el sostre i va caure a terra, va continuar plorant i es va abraçar amb força al coll del seu amant.
- Ho sento si no t’ha agradat, no volia ferir-te els sentiments ni res semblant.
Estava nerviós perquè no entenia el que havia pogut anar malament, fins que ella li va respondre.
- No, el problema no ests tu, soy jo. – i va continuar plorant. En aquell
moment l’Andreu la va vorejar amb els seus braços igual que ho feia amb la Neus quan ella li demanava, li agradava sentir-se protegida, i li deia que amb els seus braços se sentia segura.
La Natàlia li va explicar tota la seva vida en poca estona. El que semblava ser una dona amb caràcter i amb una vida marcada pel sexe desenfrenat amb homes pràcticament desconeguts, no era el que semblava. La Natàlia era una dona que es refugiava en el sexe per defugir del seu passat i del seu present.
“... fins aquell moment m’havia estat relacionant amb una màscara, no amb la verdadera Natàlia. Em va explicar que havia patit molt i que el patiment l’havia portat a aquella forma d’escapisme i de relació freda i, a vegades, desagradable. Feia cosa de dos anys, es va divorciar del seu marit, que al darrera dels maltractaments portava una vida de drogues i alcohol. Ella no en sabia res, fins que un dia va arribar col•locat a casa seva, després d’apallissar-la se’n va anar a dormir. L’endemà havia marxat amb les seves dues filles i buscava la manera per quedar-se amb al custòdia absoluta de les nenes, sense que ella en pogués tenir cap més contacte ni relació. Després de diversos judicis, ella va perdre i va haver de pagar les despeses dels advocats, acceptar la pèrdua dels fills i del marit, abandonar el seu pis... Les conseqüències més fortes van venir quan va perdre la feina i va haver de prostituir-se. Després d’un temps determinat, es va comprar un petit piset al poble costaner de Mataroca i va buscar una feina més noble. Em va comentar que, després de tot, tenia la necessitat de reviure els pocs moments en què ella s’havia sentit bé amb el seu home, els moments en que el plaer havia superat el dolor. Em vaig adonar com n’era realment de trist viure amb aquest pes a la consciència i com de difícil devia ser per una persona feble refer la seva vida després d’un xoc emocional tant fort.
Observant-la detingudament em vaig adonar que estava al davant d’una dona que malgrat el passat encara estimava l’ex marit i que, si hagués sigut per ella, no l’hauria deixat malgrat la situació.
En explicar-me la seva desagradable experiència em vaig adonar que el que necessitava era una temporada per desconnectar, i que els dos podíem començar una relació íntima d’amistat...”
Finalment la Natàlia li va explicar com havia descobert aquella pàgina web i com l’havia mentit en aquell moment en què es varen veure per primera vegada: feia més d’un any i mig que no veia les seves filles. Comprensiu, li va donar la raó, i la va convidar a passar un dia junts a la platja. La Natàlia, estranyada, va començar a veure alguna cosa més en l’Andreu que una simple màquina sexual i un sistema per oblidar-se momentàniament dels seus problemes i mals de cap.