Quan la nit arriba

Un relat de: Àlex Casanovas Boada

Quan la nit arriba,
El cel s'adorm,
I cruixen les persianes al abaixar-se,
La son es lleva,
I envolta a tothom,
Que endormiscadament va queien adormit.
El vell desa les cartes,
Els televisors s'apaguen,
I el sol punyent desapereix,
Sota la inmensitat de l'horitzó.
Unes llumenetes s'encenen,
Són estrelles en el cel,
Igual que s'encenen les faroles,
Per donar claror a lo incert.
És el moment d'arraulir-se en la teva flaçada,
I deixar-se endur cap al món dels somnis,
Amb una barqueta platejada,
Platejada com és la lluna.
Quan la nit arriba,
Les veus s'apaguen,
I es desfàn en un silenci dolç i profund,
Que em fa agafar son.

Comentaris

  • Quan la nit arriba[Ofensiu]
    ElGermanissim | 27-08-2005 | Valoració: 10

    Reflexa molt bé el que passa quan la nit arriba.