Quan decep la vida...

Un relat de: joandemataro

I em tallo els peus nus
en caminar encegat
sobre un terra ple de vidres…
Boniques rosasses s'han esberlat.

I els talls couen,
la sang es vessa i perd calor.

La il.lusió, efímera,
és fràgil llumí
i s'apaga a la primera alenada.

I els ulls no veuen,
són morts,
quan decep la vida…

Comentaris

  • Imatges colpidores...[Ofensiu]
    Carme Cabús | 21-09-2010

    ...que són poesia pura, on tots ens hi podem sentir representats. Hi ha moments així, a la vida, com tu has descrit tan intensament i amb tan poques paraules, les necessàries, les justes. Però tot canvia, i les ferides s'acaben curant, oi?

    Una abraçada.

  • Melangia...[Ofensiu]
    brins | 20-09-2010 | Valoració: 10

    Bellíssims versos que reflecteixen una tristesa immensa. Una tristesa que cal superar, dia a dia, tot adonant-nos dels grans al.licients que tenim molt a prop nostre.

    Una càlida abraçada, Joan,

    Pilar