Putes assassines

Havia sortit per comprar un regal a la meva noia. Després de molt dubtar, em vaig decidir per un conjunt de roba interior. Unes calcetes i uns sostenidors. Només de pensar en la nit que m'esperava, notava com tot el reg sanguini amenaçava amb concentrar-se a la mateixa zona. Havia passat no poca vergonya a la botiga de llenceria. Pot semblar ridícul, però era la primera vegada que comprava roba interior de dona. La tenda era plena de gent i era molt conscient de ser l'únic home del local. Em sentia examinat per desenes de parells d'ulls. La dependenta, aconsellant-me en un to de veu excessivament alt, no ajudava a sentir-me còmode. Em vaig decantar per un model amb encaixos, de color verd. Verd meló, segons la dependenta. Li vaig donar les gràcies pels seus consells, vaig pagar amb la targeta de crèdit i vaig sortir de la tenda com ànima que porta el diable, suant i vermell de vergonya des de la punta del nas fins a la punta dels peus.

Una vegada passat el mal tràngol em vaig dirigir a la parada de l'autobús. Vaig haver d'esperar un bon estona, doncs al que anava a pujar jo, em va tancar la porta en els nassos després d'haver fet una carrera a l'sprint de dos-cents metres. Bé, no importava. Tenia el meu regal comprat, tenia el meu llibre a mig llegir i feia un sol esplèndid. Esperaríem.

Va arribar el pròxim autobús just quan estava en el punt més interessant del llibre. De mal humor el vaig tancar i vaig pujar sense saludar al conductor. Vaig buscar un forat i em vaig acomodar com vaig poder entre tot aquella gentada. Jo intentava continuar amb la meva lectura, però resultava bastant incòmode. En una mà tenia el meu conjunt de roba interior (bé, el conjunt que anava a regalar a la meva noia, vull dir), amb l'altra sostenia el llibre, procurant no perdre la pàgina, mentre que amb el mateix braç em subjectava a una barra codiciada per àvies i altres espècies.

Allò semblava una llauna de sardines. S'em feia impossible seguir el fil de la història en aquelles condicions. Vaig claudicar i vaig tancar el llibre. Feia molta calor i la gent suava en excés. Vaig intentar obrir una finestreta, però l'àvia que es disputava la barra amb mi va protestar, i per no començar a discutir la vaig tornar a tancar.

Vaig intentar que el temps passés més ràpid fantasiejant amb la meva núvia. Si, me la imaginava amb la llenceria que li anava a regalar. La veia caminant per la casa, amb les calcetes introduint-se entremaliades en el seu culet. Ella se les acomodaria de manera discreta, amb un gest ràpid i hàbil adquirit al llarg d'anys d 'usar calcetes entremaliades. Era un gest que m'encantava. M'excitava moltíssim.

En la calor dels meus deliris, no em vaig adonar que l'àvia de davant meu mirava cap als meus baixos amb els ulls fora d'òrbita. Va exclamar no se quina barbaritat sobre un sàtir i alguna cosa d'un cràpula. La dona s'estava posant molt nerviosa i va ser llavors quan em vaig adonar. Dels meus pantalons, emergia un enorme bony amenaçant la dignitat de la bona senyora, que entre tanta gent apinyada, no podia allunyar-se del meu tot el que ella hagués volgut.

Déu, portava la bragueta oberta! Quant temps portaria així? Segur que des de l'última vegada que vaig anar al lavabo. Quan va ser això? Collons, deuria portar així tota la tarda. M'havia passejat per tot el centre de la ciutat amb la bragueta oberta! I ara, a més, el germanet calb li havia donat per créixer i amenaçava amb abandonar la casa. Davant els crits de la vella garsa, tot l'autobús es va girar. Els passatgers em cridaren pocavergonya, pervertit i coses molt pitjors que no transcriuré aquí, entre gent educada. Moltes dones es van solidaritzar amb l'àvia. Va ser tant el xivarri organitzat, que el conductor va acabar parant el bús, i amb molta mala llet em va dir que em baixés allà mateix. Que ell no volia pervertits en el seu autobús. Allò presagiava un linxament. Collons, amb la societat progressista. Trenta-cinc anys de democràcia i encara seguíem amb els mateixos tabús. Quin xivarri havia muntat la vella. Maleït sigui el seu nom!

Mentre passava amb pressa entre la gent, (va ser fàcil, tots s'apartaven davant l'erecció que sortia de la meva bragueta oberta) vaig veure com l'àvia recollia el meu llibre del terra. Amb els nervis, se m'havia caigut. Va llegir el títol i m'ho va llançar amb força inusitada a la cap. El llibre va caure a la carretera i jo gairebé amb ell. Maleïda colla de sonats. Gairebé em maten.

Mentre s'allunyava el bús i ja amb la virosta totalment desinflada, em vaig pujar la cremallera. Vaig recollir el llibre i li vaig donar un cop d'ull abans de guardar-ho a la bossa de la botiga de llenceria. Putes assassines. El títol del llibre, dic. De Roberto Bolaño. Gran escriptor, si senyor. La imatge de l'àvia furibunda i el seu exèrcit de dones hormonalment descontrolades em va venir a la cap. Em vaig dirigir a la parada de metro més pròxima. No tenia ganes d'agafar de nou l'autobús.