PSICOSIS CICLÒIDE: L'Abans i el Després.

[ Psicosis ciclòide: es tracta de malalties que bàsicament cursen amb episodis que es repeteixen. Els símptomes essencials són la "confusió", "èxtasis", "ansietat paranoide" i "alteracions de la psicomotricitat". És un trastorn que té una història ben definida, unes característiques clíniques i evolutives i possiblement també una genètica diferent. Es caracteritza per oscil·lacions de l'estat de consciència, símptomes afectius variables (eufòria, tristesa, ansietat), escassa duració de l'episodi, tendència a la repetició, possibilitat de ser desencadenats per situacions físiques i psíquiques i tornada a la normalitat al passar l'episodi patològic.
Els malalts creuen que són espiats, que els vigilen (angustia desconfiada). No és estrany que el pacient estigui intranquil, queixant-se a vegades amb crits, que realitzi intents de fuga i en general, vivint la seva situació amb immens terror. Els pacients se senten profetes, herois i senten que poden ajudar als demés. Expressen les seves idees amb entusiasme, parlen de forma patètica i es creuen impulsats a grans obres. El pacient que ha experimentat episodis d'èxtasis, tendeix a interpretar-los com una experiència enriquidora, que no ha de ser oblidada. No sol guardar un record total de la crisi, recorda l'episodi com un somni. Pot haver-hi falsos reconeixements de persones, adjudica noms falsos o creu reconèixer en ells a persones del seu entorn.
Dificultat del pacient per interpretar els successos de l'entorn. Si encara parla, expressa que no sap el que fa. Pot presentar-se llenguatge incoherent.

Quan el cicle ha passat, és viscut pel pacient amb estranyesa, com alguna cosa que li ha passat, però que en certa manera és aliena a ell.

Hi ha tres fets fonamentals en aquestes crisis: l'inici agut, la tendència a la repetició i la total recuperació sense deixar danys. ]


Em sentia poderosa, capaç de fer qualsevol cosa, amb tot el poder a les meves mans. Sentia que tothom estava a l'expectativa del meu següent pas, que per tothom era un ídol. No sentia pas tristesa, no estava pas desanimada. Al contrari, durant les crisis em sentia com una heroïna, com si fos capaç de canviar el món, com si el futur de tothom estigués a les meves mans.

Van ser tres crisis, cada cop amb menys importància. Entre crisi i crisi era quan em sentia confosa, perduda, anímica, deprimida, sense ànims per res, sense ganes de seguir vivint, perduda sense saber el que feia aquí.

En paraules dels que em veien: estava absent, amb la mirada apagada, com si estigués al meu món, absent del que passava a fora.

L'inici de tot: aquells camps de treball del 2002. L'estiu de pas entre l'ESO i el batxillerat. Tots pensem que l'inici de tot va ser allà.
Aquell estiu, vaig passar uns 15 dies a uns camps de treball. Vaig decidir d'anar-hi sola, sense ningú conegut, pensava que seria una bona manera d'obrir-me i d'espavilar-me. El lloc i més ben dit les instal·lacions, no es pot dir que estiguessin molt aconseguides...
Els primers dies, no van estar pas malament... ens anàvem coneixent entre nosaltres, i com és costum, es van anar creant diferents grupets... A mesura que passaven els dies, les coses van anar empitjorant... no entraré en detalls... La veritat és que els monitors estaven molt decepcionats i molt desanimats. Els joves, sudaven bastant de tot, i no mostraven gaire interès. Cap a la meitat de l'estada, la veritat és que ja no en recordo gran cosa, ja que no estava massa conscient, ja no era conscient del que feia, vaig perdre el nord... no recordo com va passar, ni res. No recordo quan vaig començar a perdre el control, quan vaig començar a no ser jo, a no ser conscient dels meus actes... No sé com és ni per què va passar tot allò... l'únic que sé, és que els últims dies, no era jo...

L'últim dia em van venir a buscar me mare i me germana, que al veure'm es van preocupar força... Jo vaig com amagar-me, com si no volgués que em veiessin amb elles i elles es van sentir força malament, a part de que van veure que allà alguna cosa no rotllava, que estava molt estranya... Recordo, que de camí a casa, al cotxe, jo estava estirada al darrera, i elles m'anaven preguntant com havia anat tot, mostrant interès. La veritat, és que jo em vaig sentir bombardejada a preguntes, i diria que vaig ser més borde que no pas simpàtica...

Els primers dies a casa, van ser força desesperants... no li trobava sentit a res... no tenia ganes ni il·lusió per fer res... els meus ànims estaven pel terra... em sentia molt confosa... tenia un desordre total al cap...
Els meus pares, veient el meu estat, van pensar que estaria molt bé passar uns dies fora, per despreocupar-me i "airejar-me". Així que vam anar una setmaneta, els tres, a Navarra. La veritat és que no vaig gaudir massa d'aquell viatge. Tot i que els dies eren complets i que tot allò era preciós, jo no podia treure'm del cap les últimes experiències de la meva vida, no podia deixar de pensar en tot allò... No parava de donar voltes a cada situació que vaig viure allà, no parava de preguntar-me que era el que havia passat els últims dies...

Altra cop a casa. Ja no sé com em sentia. Sé que vaig començar a escriure un munt sobre coses sense sentit, donant mil voltes sobre el mateix, repetint-me constantment amb paraules diferents... omplint el meu antic diari amb pensaments que em corrien pel cap... pensaments que vaig escriure desordenats, sense sentit, sense pensar-hi, escrivint sense parar, omplint fulls i més fulls fins acabar la capacitat de la llibreta.

Van passar uns dies. Jo no sé com estava. Després van venir dos caps de setmana molt moguts, massa. Tot el dia sense parar, les nits sense dormir, sense descansar, atabalada, sortint d'una per ficar-me en una altra: festa d'aniversari d'una amiga, nit a carpes, amics a casa a dormir, nits sense aclucar l'ull, excursió a l'endemà, patinada a Barcelona i un llarg etcètera.
Fins que al final, es veu que vaig explotar... el meu cos i suposo que també el meu cap, van dir: Prou! I ho van fer fent-me sortir de si. Segons me mare, estava molt eufòrica, ells no em reconeixien...

Un dinar qualsevol a casa la meva àvia, xerrant sense parar, explicant a les meves cosines històries i anècdotes sense sentit, va fer dubtar a la meva tieta del meu estat i la va preocupar. La meva tieta és infermera; i després de veure'm aquella tarda tant diferent, va qüestionar-se de que, conscientment o inconscientment, hagués consumit drogues. Deia que aquell estat d'excitació era molt freqüent en l'ús de drogues. Jo vaig negar-ho completament. Potser no recordo clarament el que va passar aquells dies, però estic del tot segura que no vaig prendre cap tipus de droga.
Però tot i així em van fer un anàlisis de sang per comprovar-ho. El resultat va ser negatiu, tot estava correcte, dins lo general... tot i que també feia ja més d'una setmana de que n'havien dubtat...

A partir d'aquí, tot va anar empitjorant. No sé exactament el que va passar cada dia... El següent que recordo, és la visita a un psiquiatra del Taulí. Un psiquiatra que tenia un aspecte entre graciós i terrorífic. Recordo que vaig respondre a totes les seves preguntes a "volea" dient el primer que em passava pel cap, fins i tot, intentant desconcertar-lo. I la veritat és que crec que ho deuria aconseguir.

Em van enviar a una altra psiquiatra, ja que aquell era d'emergències i al veure'm, va creure oportú que seguís un tractament i una sèrie de visites, que es van allargar durant un any.
No recordo quants dies van passar entre la visita a aquell home, i la següent visita a la que seria la meva psiquiatra durant tant temps. I tampoc recordo el transcurs d'aquells dies.

No sé si a la primera visita amb l'Esther (la meva psiquiatra), jo estava millor, o seguia en el meu món imaginari que em va acompanyar durant aquell temps.

A l'institut, el meu comportament tampoc era normal, les meves amigues em veien molt diferent i sovint em preguntaven què em passava, la qual pregunta jo no sabia pas respondre.
Els professors també van veure que la meva actitud no era gens normal... aquella falta de respecte, aquella despreocupació per les classes... alguna cosa fallava.

La primera crisi no va trigar a arribar. Era l'inici del batxillerat, un període considerat complicat, i suposo que aquest fet també va ajudar al desenvolupament d'aquell estat.
No associo molt bé el que vaig fer a cada crisi, no en sabria pas l'ordre...

Vaig deixar d'anar a classes durant uns dies o setmanes, no ho sé pas. Solia escapar-me amb bici (sempre ha sigut una companya, però aquells dies podia haver estat un gran perill). Recordo molt bé, el dia que una mica abans de finalitzar l'hora del pati, vaig agafar la bici i me'n vaig anar fins a St.Cugat per carretera. Va ser el primer i únic cop, que he anat amb bici per la carretera de Rubí, coneguda per les seves curves i les moltes morts de ciclistes i motoristes. Tenia la impressió de que estava fent un acte de valentia, de valor... Recordo, que hi havia un helicòpter voltant per allà, i que vaig pensar-me que m'estaven gravant a mi... sentia ràbia al meu interior, molta ràbia, al mateix temps que una immensa energia em donava molta força i em feia continuar. Abans d'entrar a Rubí, vaig posar-me en contra direcció per la sortida de l'autopista. I és clar, vaig arribar a l'autopista. Els cotxes em venien de cara, jo anava pedalejant pel poc tros que separa el final del carril amb el final de la calçada. Alguns cotxes pitaven, altres seguien, suposo que sorpresos també... Jo no en feia cas... no tenia clar on em dirigia... no sabia on volia arribar, només seguia pedalejant, sense parar, continuant el meu camí. Després del túnel, on la velocitat dels cotxes es notava molt més, vaig poder veure el nou edifici del Banc Sabadell. Vaig creuar la calçada de l'autopista. No sé pas com m'ho vaig fer. Sé, que quasi sense mirar, vaig començar a pedalejar perpendicularment a la direcció dels cotxes...
La majoria pitaven, altres em feien llums... no sé pas com vaig aconseguir-ho... encara no ho entenc... Un cop a l'altra banda, enmig de les dues calçades, vaig continuar una mica més avall, fins que vaig tornar a travessar, per anar-me'n per la sortida que portava cap al polígon industrial Can St.Joan, de St.Cugat. Allà hi havia la Gimbernat, on estudia me germana. Vaig donar unes voltes pels voltants. Desesperada i exhausta, vaig intentar colar-me al tren, per tal de poder arribar a casa. Però amb la bici era impossible. Vaig renunciar-hi i vaig seguir voltant per allà. Al final, seguint el sentit del tren, vaig anar per un camí que portava a unes cases de més amunt. No sabia on era, em sonava allò, i sabia tornar enrere, però em sentia desorientada, i l'esgotament no ajudava per res. Finalment, no sé com, vaig trobar un camí al costat de l'autopista, que conduïa al bosc, i allà hi havia camins. Encara no sé quin recorregut vaig fer per allà dins, però el fet és que vaig aconseguir sortir a la carretera de Rubí, a l'altura de l'inici del terme municipal de St.Quirze. Per aquells camins, si que no sé pas com m'ho vaig fer per no perdre'm. Mai havia anat per allà, mai havia estat per aquella zona... no sé pas com vaig poder-ho fer... diuen que tots tenim un àngel... qui sap, en aquell moment el meu em va cuidar bé...
El fet és que vaig aconseguir arribar a casa, després de passar-me tot el matí i mitja tarda fora, sense haver menjat res i buscant un camí de tornada, i qui sap si també buscant el meu jo, buscant-me a mi mateixa, buscant una sortida a tota aquella situació d'impotència.
Els meus pares diuen que vaig arribar pàl·lida, amb la cara blanca, deshidratada... em vaig veure un brik de suc sencer.
Aquesta "experiència" és la que recordo millor de tot el que vaig fer, recordo cada detall, la recordo completament, ho recordo tot.

Durant les crisis, jo era ben conscient, recordo força bé tot el que vaig fer, el problema és que no era conseqüent, no em qüestionava el per què ho feia. L'Esther va dir que en aquells moments era com si hagués perdut les normes d'educació. Era com un nen petit, que no sap encara el que està bé o el que està malament, que es comporta sense pensar en el que passarà. Com si tots els valors que anem aprenent dia a dia s'haguessin esborrat de la meva ment, i no distingís entre el que està bé i el que no.

Però de mica en mica, les coses van anar millorant. La medicació va ajudar-hi força i crec que el suport familiar i el dels amics van ser una peça molt clau també. Poc a poc vaig anar centrant-me més, tot i que encara em costava força, encara em sentia una mica desorientada, però ho veia tot altre cop clar.

Finalment, després d'un any de crisis i visites psiquiàtriques, em van donar l'alta. Si! Ho vaig aconseguir! L'Esther sempre deia que m'havia recuperat molt bé i que ho havia superat tot de conya! Fins i tot, no sé com, vaig passar l'etapa de batxillerat, i no pas malament...

Ara, després d'un temps, recordo aquella etapa com una època borrosa de la meva vida que m'ha ajudat molt a créixer i que m'ha fet canviar i veure la vida d'una altra manera. Diria que sóc força diferent a abans de tot. Segueixo sent la mateixa Gemma de sempre, però amb els seus trets característics, molts creats "gràcies" a aquella etapa.

Una etapa que tampoc recordo com trista. Sinó, que simplement va ser com un "kit-kat", com un traspàs. Una època que va marcar un abans i un després en la meva vida.