Preguntes en l'aire, respostes inexistents

Quan, cegada per la por, sóc incapaç de veure la porta oberta i només trobo murs impertorbables que em retenen al meu món, a vegades tendre i jovial, altres obscur i trist..un món complicat..quan sento que tot està perdut i m'aboco precipitadament a l'abisme i estic caient sense remei..llavors busco alguna cosa que em tregui d'aquest pou i trobo la teva mirada..Ja no vull caure, ara et vull a tu…t'agafo però em soltes..et retenc amb més força..NO MARXIS!..però és massa tard..en un va intent d'aixecar-me, he tornat a trepitjar..sempre amb la mateixa pedra..sempre amb el mateix nom..caient més avall poc a poc..res no m'importa perquè només m'importes tu..ara mira els meus ulls i disme...com pots estar-ne tan segur? Com saps que no sóc per tu?