Pregaries davant la Pedra III ( el final)

Un relat de: prudenci

*
I la foscor i les branques
que em ferien la cara
em parlaven sols de tu
quan baixava fosc, de nit.
I la suor i el plor
em mullaven sols de tu
quan baixava sol de nit
a la Pedra enamorada.
I no hi havia pau, ni era
un descansar ni un palau,
només era el fred on rau
l'angúnia i la llenya encesa
per no arribar mai al terme
de la Pedra del meu grau.
Terme de ta vida,
Pedra del teu cor ara tancada.
I no hi havia tant sols
silenci en la nit trencada.
Només el udol del llop
i el cant de la granota,
i la burla del Gran Duc
que prop la Pedra s'amaga.
I no hi havia silenci....
fora les paraules meves
que ara ja dir-les no puc
malgrat que encara les pensi.



**
I jo sóc seca,
i verge ara,
i no sóc cega per res,
pero no em riu el riu ni l'aigua.
El meu terme és el teu plor
que amb du a mala besada
besa'm bé, car al teu cor
no hi ha silenci, fins ara.
*

La pregària de veu baixa
davant la Pedra faré
cada matí, cada tarda,
cada vespre, i sempre amb fe.
El cor que amor acumula
és el cor unit a Déu,
car Ell és la nafra i cura
de l'ànima del fidel.
Al Revolt del Roure Gran
gaire temps no estaré pas
per arribar amb ràpid pas
a la Pedra que m'esguarda,
malgrat la font i l'olor
que allí m'adormen i em guarden.
Prefereixo el teu olor, el teu son,
la teva guàrdia.
I en arribar, agenollat,
avui davant la teva ànima
de pedra fosca, et diré:
T'estimo encara, estimada.
I el aire durà el meu plor
fins on ets, amiga amada.



**
Aquí estic d'acord amb tu
tan sols Déu do nafra i cura
però al Revolt del Roure Gran
és on hi tens ta beguda.
Jo també estimo, però sé
quan el teu plor em durà ajuda,
que és l'ajuda que també
ton cor demana, sens dubte.

*

I plorant com els vents
de l'antiga Cerdanya
et diré el meu amor
com la canya li diu en el riu
i ell passa i passa, i somriu.
I cantant
com les ones de la Costa més Brava
et diré el meu amor
com la cava li diu al seu most
i ell passa el temps i es fa vi.
I rient
com el sol en l'alba de l'Illa
on jolius fórem un
et diré el meu amor
i la Pedra passarà com passarà el meu cor,
quan tornis, filla dels déus, a casa
i ben viva, a l'alba.
I roent
morirà dolor i afront.
I coent
haurà mort aquell jorn
En què morires.
I ets a casa.
I hi seràs.
I la Pedra serà viva com has sigut tu i seràs.


**
I plorant, i cantant i rient,
i roent i coent,
sóc a casa.
I la vida m'abrasa
com brasa de foc que és.
I sóc a casa
i tu hi ets,
però la Pedra està glaçada.
*

Presos en un sol cor
vam viure catorze anys,
i jo pres al teu
ja n'he viscut molts i masses.
Ja es fa feixuc l'esperar el teu retorn
però tu em prometeres: " vindré "
quan te n'anaves tant blanca.
Jo vaig sentir una cançó com de marina
i el meu cor entengué:
" tornaré quan tu sàpigues viure ".
I visc com el tord o el mesquer salvatge
agotnant-me a la Pedra del nostre sentiment.
I a hores d'ara ni canto ni ploro,
ni ja poso el vermell
mocador a la finestra
En cridar-te com feia a la tarda,
car no hi ets.
Però em resta l'esperança,
i em reca al mateix temps.
Verda com el Roure Gran
que hi ha a mig camí de casa



**
El temps és com no-res
per els que hi viuen corpresos
i jo des d'aquí sospeso
tots els cors al teu, només.
Al mig del camí de casa
no hi ha un Roure
sinó una Pedra on hi moure
el teu cor que ara hi és pres.


*

La vàrem portar els dos,
li prenguérem a l'aire
i a la mar i a la sal,
com si fóra un capçal
per hi a dormir la vida.
I la vàrem clavar, els dos,
més enllà de la font
que fresca brolla d'aigua
vora del Roure Gran.
Qui ens havia de dir
quan somniàvem i rèiem
que al final hi dormiries
el teu son etern allí?.
Qui ens havia de dir
que jo sempre hi vindria
a reviure el teu passat
passant davant de ta Pedra,
al fi, i a voltes cansat?.
Qui t'haurà o m'haurà de dir ara
que no està be l'esperar-te,
fins i tot el despertar-te
del teu somni tant profund?.
....ara avall....i ara amunt....
jorn rera jorn,
camí de la teva casa.


**
Dormo el meu son etern, sí,
però la Pedra no és clavada
prop de la font, sinó al cor,
i pesa com plom amb marbre.
A mi em despertarà un born
entre vida i mort glaçada
per a medir la pesada
de l'ànima que ara dorm.

*

Mentre les orenetes grises
a la tardor s'aixequen
i volen cel arran
a terres ben llunyanes,
el meu cor va fins a tu
a través del gris de mort
de la Pedra lluent en l'alba.
Es fa clar,
és un punt suau de sol
que m'arriba a la cara
i baixa fins els peus
a la seva hora,
i aleshores il.lumina el teu llit
tant profund, tant florit.
I aquí salta el punt de quan es fa de dia
i la nit no somnia, ja, coses de dol.
I el meu cor no està sol
i la llum l'il.lumina.
I en la meva cadira de pedra de gresol
hi coc el cor fins a tornar-te meva:
Escalfor del desert on un dia somniàrem.
Remor de les onades del sol mediterrani.
Engruna de les platges de l'Illa solitària.
Verdor del Pirineu quan la neu es descalça!.



**
El meu llit, aleshores,
s'enfosqueix amb el sol,
car la llum que l'il.lumina
tant sols és la llum divina
i no la del teu gresol.
Escalfor,remor, verdor i engruna,
a mi tant sols m'arriba una:
l'engruna d'or del teu dol.
*

Vaig baixant i obro la porta
d'aquell jardí on tu ets morta
com una Pedra-Rubí.
Roja com la sang.
Vermella com els dies d'antany
En què gosàrem obrir les portes i el pany
de les bellíssimes coses
que es desfullaren com roses
damunt els nostres vint anys.
Tanco la porta.
Ja sóc vora la casa on ets morta.
Una Pedra, una paraula,
un record i una flor estranya
és tot l'acompanyament
que no em reca ni m'enganya.
Estic sol, estic silent.
Demà l'última pregària.
No seria poc ni gaire
que ens trobéssim finalment.
Oh Rosa Malva d'ahir!
Oh Corona de les Fades!
He pensat moltes vegades
En entrar jo, i tu sortir.


**
Roja és la sang, i la vida vermella del sentiment,
de viure-la com el vent viu tot, que passa i oblida.
Sigues sol, sigues silent, i t'uniràs a mi en vida,
car la vida és la ferida que ens fem en viure silents.
Sigues a arribar el primer. Resa l'última pregària.
Que el meu metall serà dalla i la mort serà el meu bes.
Siguis aquí ben entès per a mi per Déu i la Parca
car som tres que fem una arca que amarra a la llar que he encès.


*


Es l'última pregària.
Sota d'un full d'acer
que lluu plàcidament....
el batec de la vena s'hi nota.
Davant la Pedra solitària
estic ben sol:
jo, la llum
i la navalla - estrella ignota -
Un toc, dos tocs,.... i la sang brolla.
Vermell del meu passat, roig d'avui dia.
I així, a poc a poc,
s'en va la vida,
com la mort que ve
a fer-te meva altra vegada.
Llueix el sol damunt el Roure Gran
com una mare,
i la lluna encara es veu a l'horitzó
i és casi nova.
Les platges de l'ahir
es veuen desertes
i l'ona ve a cantar-me
un nou cant de dolor.
L'horitzó resta en calma,
i el plàcid llostrejar es fa més vermell que ahir.
La sang ja cau damunt la teva Pedra estranya
com en un vell sacrifici de gals.
I jo, passant la prova,
m'enfonso en la lluïssor del teu metall.

FI





Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: