Pregàries davant la Pedra I ( la mort d´ella i l´inici)

ELL (*)
Quan les pedres desfeien
les passes del camí.
Quan l'ocell recitava
poemes des d'el niu.
Quan la magrana closa
començava a esclatar.
Quan l'amor, quan la dansa,
quan la vida i el mar....
Quan l'esquena dels homes
duien t'últim bressol
Quan el corb grinyolava
com el meu desconsol,
quan la pluja....
quan l'aigua enllustrava el camí
per on et duien d'alba
al teu últim dormir....
Quan la lluna endreçava
el teu record i el plor,
vaig resar, prop d'un arbre,
davant el roc del dol.
Vaig demanar-te amor,
massa tard, si tu ho vols.
Pregàries davant la roca
que ara duc penjada al coll.
Pregàries davant la Pedra
que diu el teu i el meu nom.



ELLA (**)
Quan el meu cor et marcava
les passes del teu passat
Quan l'amor ja es trencava
com l'ungla d'un gat falder.
Quan sentí mort a la vena,
quan fou vena sense pols.
Llavors vaig saber que era pols
i pols havia estat sempre.


*

A l'igual que les clòtxines
que escumes acumulen
per fer perles de nacre,
tu m'has donat l'amor
acumulant-se al cor
com una escuma blanca.
Blanca és la Pedra a l'hivern
i gris a la tardor
i a l'estiu és taronja.
Com tu que m'has donat l'amor.
de primavera jove a tots colors.
Tots els colors que té
són ta paraula muda
i tot al seu redós
la guarda i canta.
Pedra de Déu.
Pedra de l'estimada.
Demà aquí seré jo
per a fer-te companyia.


**
La clòtxina fa la perla
d'un gra de sorra amagat
dins el seu nacre sagrat
d'amor de Déu que s'esberla.
Pedra de Déu estimada,
dessota teu enterrada
ja tant sols puc dir-te adéu
fins a tornar a la trobada.


*

Oh, dige´m que sí!
des de la Pedra on dorms inerta
dige'm que sí,
amb un brot d'aigua
o amb un gest de la roca,
o amb un so
que tant sols el pugui jo sentir!
Dige'm que sí,
que la vida fou bona
mentre fou,
i ens guià fins la tomba
on ara ets.
A l'igual que el Ter que les cingleres salta,
com la Guilleria que verda va avançant,
diguem que sí,
que ara ressuscites, amor, i veus,
per oblidar el passat
i fer-te viva i meva.
Com un vell tronc que reflorís de sobte
les flors que s'hi marciren al passat.

**

Veig la llum, tinc la paraula,
però encara no la sents tu
Només el Senyor, i és cru
que no puguis oir-me ara.
Fins al jorn de les pesades
de pensaments i de cors
plens d'amors o de gosades
de penes o de rancors.



*

I aquí dessota ets tu,
sota la pedra on fa molts anys grimpàvem
quan no sabíem mort, ni dolor, ni res gaire.
Aquí dessota, el fil del nostre amor
encara encalça dos cors que s'estimaven.
Poema de vells dies
quan vivíem a prop.
Quan el vent i la sorra
de vora Cap de Creus acaronaven
els teus cabells i el meu cor
que se'ls mirava.
Quan a l'estiu
de vora la mar clara
ens donàvem les clòtxines
per a farcir el dinar.
I aquí dessota ets tu
sota una Pedra grisa
com una perla que no pogués parlar
però cridés viva.
I te'n sortirás amor,
com sempre, altra vegada.



**

La vida ja s'ha acabat
i tu aquí davant la Pedra
no sents present ni passat,
sents la meva ànima entera.
Dessota la Pedra grisa
hi ha un cadàver que es desfà.
Espera amor, que a vegades
la paraula pot crear.

*


M'assec a davant el roc
que et fa de ara infinita
i reso el res i el tot en ma paraula inútil.
Teu és el despertar, i meva l'esperança
i el greu coneixement de que la mort és nostra.
Cóm s'enjogassava el fred
En els dos cossos d'ambre
a prop dels rierols i les recloses!
Cóm la neu grimpava als peus
quan érem a l'altura!
I ara el fred enjogassat tant sols gela la Pedra,
i la neu la recobra com a una perla cara.
M'assec davant el roc blanc com ta ànima
i reso els quatre fets
que junts vam viure un dia.



**

Com el fred que tinc al clot
i com la neu que m'abraça
o com la làpida crassa
que em tapa per dir-te adéu,
et sento aquí i seràs meu
seràs de la mort que abraça
l'amor, la vida i la tassa
on es beu el vi de Déu.



*
Igual que un corn marí
aquesta Pedra canta
les ones del passat
que junts vam viure i viure.
El vent, arraconat,
l'hi fa d'estola,
la pluja, multiforme, de catifa.
Igual que un corn marí,
quan tu miraves l'aire
per veure el devessall
que s'acostava ràpid,
i apagavem el foc de la platja
i fugiem a la cova ben nostra
i enceníem la set en un bes....
Igual que un corn marí
la roca, amb formes ben difuses,
amors canta, que venen fins a mi
des de ta boca de nacre i calç
com vas ser sempre,
rica i lluent,
pobre i amarga.
Igual que un corn marí
el teu amor em canta.



**

El marí corn de les ones
du les paraules d'ahir
i és judici, aleshores,
de quan em parles tu aquí.
Tu veus la calç i el nacre,
jo veig la perla lluir.
Dige'm també tu paraules
que jo les pugui sentir.

*

Amb lletres dissimula
la roca beneïda el teu passat
i diu:
" era formosa, i bona, i clara,
i ara és aquí, mai sola ni oblidada "
No eres tant clara.
En les nits de foscor i tro que s'esberla
et feies diminuta.
I en les nits de plaer
gran com l'escata
de les sirenes belles de l'Arcàdia.
Formosa sí, i més diria encara,
eres divina.
El teu alè olorós
la teva vista llarga, com mirant dins el cor,
la teva mà sedosa i dura a la vegada.
La teva mà que nua acaronava el pit
assedegat de pàgines
que escriure damunt teu.
I ara ho he fet, i eres bona i formosa,
i eres clara.
Com la nit que em cobreix davant les teves lletres
el meu poema.
Mai no seràs ni sola ni oblidada.



**
Quan tronava m'amagava
i ara el tro i el llamp de Déu
em reclamen com encara
em reclames tu amb ta veu.
Vàrem ser febles a l'hora
que lluitàvem amb el cor.
Vàrem ser conills de prova
d'Aquell que sap què és Amor.