Pots parar l'ascensor siusplau?

...apreto el boto... l'ascensor tarda una estona, be, sempre ho fa...arriba un punt que una s'hi acostuma. Durant l'espera imagino que s'obre la porta i et trobo allà, pujant cap al sisè, encara que em maleeixo per ser tan burra; encara que això passes no et diria res...mai et dic res.

Miro l'hora, potser tinc sort, sols arribar als vols de les tres de la universitat, i quasi ho son. Em repeteixo el mateix de sempre; mai es fixarà en tu, no vull enganyar-me, ja ho he fet massa cops.

...piiip...

S'obren les portes...quina gentada, conto unes cinc persones...i tu! Rere tots ells.
Intento fer-me un lloc com puc, que incòmode!...em fixo en tu, no puc evitar-ho, mires al terra, segurament la millor opció, encara que jo no puc deixar d'observar-te a traves del mirall, es una temptació...Merda! Se n'ha adonat; em somriu. Ostres no! Se'm pugen els colors...he de sortir d'allà com sigui.

A mesura que anem pujant la gent va baixant, i per sort no puja ningú mes, ja es pot respirar. Ell encara no baixa, fins al sisè; si sabessis quantes coses se de la seva vida, i segurament jo a ell li he passat per alt.

Ja només quedem jo i ell, la situació perfecte si jo fos mes llançada, però no, no es el cas. Només desitjo que pugem un pis mes i baixi, aquesta situació se'm esta fent eterna.

Està per darrere meu...bfff...

De sobte em parla...segurament no ho he sentit be.

-Pots parar l'ascensor siusplau ?
-Que???
-Ja veig que aquí ho hauré de fer tot jo!

I si si, no ho havia sentit malament, em passa pel costat, sense miraments, i apreta aquell boto vermell que tothom sempre observa, però mai ningú prem, no fos cas que de veritat es pares aquella maquina.

Ell es gira...i...
-he vist com em mires...i la veritat, m'agrada.
-Ostres, jo...es que...em sap greu, vull dir...que no volia...ja m'entens...
-Si, crec que ho he entès perfectament!
Aleshores passa algo que fa temps que desitjava, però la veritat, no n'estava gens preparada. M'agafa de la cintura, amb molta força, sense opció de resistir-m'hi, i em menja la boca, tal qual.
La meva ment va a mil per hora, que representa que he de fer?, mai he estat una noia fàcil la veritat, pero...bff...m'agrada tant.

Així doncs, si això ha volgut, això tindrà!

La meva llengua es comença a moure, cosa que fins ara estava paralitzada de l'emoció, s'entrelliga amb la seva en un duel on m'he proposat guanyar-lo. No seré jo qui es rendeixi als seus braços, sinó que aconseguiré que ell sigui totalment meu, o almenys això crec durant uns moments.

Les seves mans no paren quietes, quasi be m'arrenca la brusa, l'ajudo. Necessito notar la seva pell amb la meva, així que faig el mateix amb la seva samarreta...cos contra cos...re d'amistats, de seguida m'adono de que va tot allò, se que serà únic i que no es repetirà, per tant em proposo deixar-li marca, que no s'oblidi del moment ni de mi tan fàcilment.

Em noto tota humida, i se que el seu cos tampoc esta indiferent, alguna cosa es mou allà baix, i...m'encanta la sensació de saber que s'està excitant només amb els meus petons. Li descordo el boto dels texans, se que li faig un favor, allò ja apretava massa, i la veritat es que jo també tinc ganes de jugar. Les seves mans em recorren l'esquena, el cul, les cuixes, i quan arriba allà on s'acaba la faldilla...l'estira amunt, fins que queda tota doblegada a l'alçada de la cintura...les meves calcetes son ben molles, veig que somriu.

Em disposo a baixar-li els pantalons, no penso donar-li avantatge, i ell ja ha vist part d'allò mes íntim.
Els seus llavis baixen...em llepa el coll, això si que pot amb mi, els petons rere l'orella em tornen boja, sembla que sàpiga allà on m'ha de tocar en el moment clau...bfff...una esgarrifança em recorre tot el cos.

Em treu els sostenidors i quasi ni me'n adono, si no fos perquè la seva boca ja esta enganxada als meus mugrons...ja no puc mes, necessito tenir-lo a prop, a dins...ja!

Ho bé ho nota, ho bé en te tantes ganes com jo, però de sobte aixeca el cap fins a tenir els ulls davant dels meus...color mel...i em torna a somriure, sap que només amb aquest gest faré el que em demani, i la veritat això no m'agrada, em sento posseïda, i fins llavors, era jo la que sempre havia posseït els homes...però que hi farem, en aquell moment no tenia ni capacitat ni ganes d'oposar-m'hi...

M'agafa amb les dues mans, m'aixeca, les meves cames es creuen envoltant la seva cintura...i la meva esquena nota el mirall fred...i...entra dins meu, una vegada rere una altre...no te miraments, i tampoc els necessito, només el vull a ell...
Un espai tant petit, tot trontolla, aquell aparell no l'han dissenyat per tantes batzegades...però mes igual, tot mes igual...només vull que continuí, que no pari...i no ho fa...ell ho necessita tant com jo...passen els minuts...i tot te un final...però quin final...arribem junts al que en diríem el punt mes alt, la veritat es que fins llavors no podia creure que tant de plaer existís, i menys tan condensat...bfff....gemeguem alhora...suem alhora...ens abracem alhora...

...ja fa estona que els de dalt esperen l'ascensor...quan sortim:

-ostres nois, quina por no?? Tanta estona aquí tancats.
-Sort que éreu dos, si us arribeu a quedar sols!

Si, sort que érem dos, penso, i ric.


Al cap una setmana:

...em trobo una nota sota la porta...

< M'HE MUDAT, I NO ENS VEUREM MES.
EL MILLOR VIATGE EN ASCENSOR QUE HE FET MAI...>

... si, li vaig deixar marca...