A dues mans... II

El que em reté és alhora el que m'omple,
el que faria no és res més que el que imagines,
el que sóc no deixa de ser el que amago,
... retinc, faig, i sóc... i m'esborro, i em torno a reinventar.

Sembla com si el fil dels dies es desajustés
de vegades. Sembla com si aquest cabdell de
vida, es desenrotllés i donés pas a espais
d'extrema puresa, de plenitud, de creativitat.

I em perdo un cop, i un altre, rere
el fum de la tendresa, rere les mirades
fugisseres, rere els somriures insinuats,
volent ser etern, creient ser fugaç.

Tot flueix amb grans passes, tot és digne
de ser gravat i forjat al pou més íntim
de la memòria... I l'instant inunda
cada un dels porus que s'hi aferren amb força.