d'estimar-te... fa tant

absolutament fantàstic!

Petó!

llegir-te Basilea, encara soc una mica nou i no ho havia fet. No tornara a passar.

així eres tu a qui li ha deixat el llibre la Laura?!? u0! què t'ha semblat? (ja me'n faràs cinc cèntims d'opinió crítica-constructiva, eh! jeje)


m'ha agradat la intro: a la meva primera dona :)

d'estimar-la. T'he caminat en passat, en passat sí, quan després d'un temps des d'haver aconseguit desestimar-la, la repenses i et sorprens re-imaginant-la.

...fa tant, el temps acaba curant-ho tot, i en aquests casos, crec jo, que acaba fent-nos canviar la perspectiva, el punt de vista. Acabes mirant-les des d'un angle menys obsessiu, més distant però alhora seguint sent proper. (Almenys és el que m'ha passat a mi el 99% de les vegades!).



Sobre el que m'has comentat, doncs sí, de tant en tant, en algunes èpoques em venen aquests cops baixos de desil·lusions. Com si de sobte tot s'esborrés i se't desfigura l'entorn. Sembla perdre sentit, i força. Però dins sents un lligam que no t'abandona, que no et deixa rendir-te. Et manté ferma.

Després d'aquests moments, em pregunto si al tenir-los deixo de poder considerar-me una persona positiva...! però, pensant que tots tenim dalts i baixos, i que obviant aquests petits moments m'estimo la vida; em considero positiva :)

ostres! quina parrafada! jeje

apalins guapa, que ara feia temps que no em passava pel teu raconet!

ens seguim veient!

un petonet,
kispareta