Posta de sol

(Mentre el sol es pon, la teva silueta retalla sobre el sol, talment Venus.)

L'herbamare creix, tranquil·la, suau i esparverada, i enfila camins i trescalls
en les parets d'un somriure construït d'ones, de sal i de brisa
barrejats en primavera i fets de puresa, alegria, suavitat, fermats amb malls.
I la tranquil·litat, color d'aranyons, pruna i gerds (estels de camp, estels des de calls)
S'allunya de la plana i es fon en una melodia llisa.

La música del vent pren la mar de la sal i en fa alegria
que et dóna en rampells d'honestedat, de pau, de vida i de veritat.
T'acotxa lentament la brisa i els ocells que desconeixen la melodia
però canten i entonen em bells cants dolços, farcits de foc gelat,
que no entens però comprens, i rius, i els botons de rosella, en follia,
t'enfonsen en un remolí vermell, feliç, salvatge, de setí emmidonat.

Com contaven temps ençà un record i una esperança, un oblit d'abandó,
deixant anar la fugida tot parlant sense dir res, callant entre les ones
del fort, soberbi, únic i sempre fidel amant, el mar, la il·lusió,
reps la llum que només es percep d'entre la soledat mal ajustada (a estones)
i sents el cor bategar fort, lluitant, sofrint i demanant perdó,
i t'abandones a la vida, el remolí, les lluites i les lleones.

( T'estimo...)
(Els teus besos són petons de rosella,
fràgils i vermells, apassionats)
(T'estimo...)

Els petons dels peus a la sorra de la platja eren esborrats pel mar,
i la silueta se't dibuixa i es despulla, atzabetja, contra un fons rogenc.
Camines cap al sol, cap a la posta, cap a la nit, cap al far,
en la tragèdia de la vida, la comèdia del mort, el cremar del fenc,
les flames vives i alegres et són amigues, escapades de la llar,
que tot cremen i esbprren i tornen d'un negre obscur i groguenc.

(Només de veure't morada, retallada sobre roig,
tinc ganes de fondre'm als teus braços
com la cera insípida d'una espelma viva)