Por a la saliva

Quan jo era jove, era molt maniàtic. Si algú m'oferia beure o menjar del mateix got o de la mateixa forquilla que utilitzava, refusava sempre amb cara de fàstic i manifestació de repulsa. Només d'imaginar una partícula de saliva que no fos la meva baixant-me gola avall, arcades i nàusees començaven a aparèixer en la meva pobra expressió. I la gent no ho entenia! Els semblava normal compartir aquelles viscoses culleres, llepades i rellepades; aquells tubs de vidre carregats d'alcohol, passant de mà en mà entre tota la colla; aquelles llaunes de refresc esbravat, no només pel pas dels minuts sinó també pel catàleg de llavis per on havien passat. El que més fàstic em feia, sense cap mena de dubte, eren els gelats, els caramels de pal i altres aliments d'aquest tipus. Mai vaig poder comprendre com algú podia arribar a rebaixar-se tant com per a compartir espai lingüístic amb algú altre.
Quan vaig fer els vint-i-cinc anys em van invitar a una festa. Reconec que llavors no tenia massa amics, però tampoc no és que els necessités a causa del meu tarannà excèntric i poc comú. La veritat és que no trobava gent amb les mateixes manies que jo: tots aquells amb qui quedava compartien -com si sabessin des d'un bon principi el fàstic que a mi em feia- de manera ben natural gots, forquilles i cigarretes. Aquest era un altre tema a tenir en compte. No haver de compartir el meu tabac, o el de l'altre, m'havia obligat a buscar la marca més estranya del mercat. Algun cop l'estratègia no havia funcionat, i a causa de l'exotisme de les meves cigarretes algun temerari me n'havia demanat una calada. Era llavors que aprofitava per mostrar-me generós i oferia un d'aquells petits cilindres com qui no vol la cosa. Quina ràbia que m'arribaven a fer tots aquells que, amb un ampli somriure de companyonia, em deien que no feia falta, d'encendre'n un altre, que només volien fer-hi un xuclet. Sí, home! Desagraïts.
La música ambiental aconseguiria aviat, juntament amb la genial comoditat del sofà de pell sobre el qual m'estava jo ben escarxofat, que quedés adormit com un soc. Les converses dels demés semblaven prou avorrides com per no intervenir-hi i quedar-me'n al marge. Allà on se celebrava la festa resultava ser la casa del xicot d'una amiga del meu cosí, fet que em va constatar per enèsima vegada que la meva presència era del tot trivial. Fins i tot em turmentava més el fet que m'haguessin deixat entrar en aquella casa sense ni tan sols conèixer-me -potser pretenien reclutar innocents i desconeguts per cometre alguna salvatjada amb ells de les que surt per les notícies o per les pel·lícules gore-, que no pas el motiu que m'havia fet acceptar aquella invitació. Estava clar que per a mi no seria una vetllada massa llarga.
La solitud enmig d'aquell ramat de bevedors compulsius de la mateixa copa van fer possiblement que el meu virginal got i jo despertéssim la curiositat d'un ésser també allà present. Si s'interessava per nosaltres significava que, com a mínim, devíem tenir alguna similitud. També podia ser -esperem que no- que volgués demanar-me un glop del meu vodka amb llimonada o oferir-me a mi una mica del seu whisky. Si era així, més calia que donés mitja volta i tornés a reunir-se amb els de la seva espècie, vaig pensar, aquells sense escrúpols ni fàstics.
La noia, força atractiva, tot s'ha de dir, va asseure's al meu costat amb un moviment àgil i provocatiu, i després d'acomodar-se va allargar el seu esvelt i morè braç, amb el got de tub com a punta de llança, cap a mi. Volia oferir-me'n una glopada sense ni tan sols conèixer-me. Com podia existir gent tan agosarada i tan poc primmirada? Sense saber com actuar davant d'aquell atac vaig acceptar el got. Ella, entenent el meu moviment com una prova d'estranya germanor, va prendre'm el meu immaculat got de l'altra mà i, sense que pogués jo evitar-ho, se'l va apropar als seus sensuals i melosos llavis, disposada a empassar una quantitat inexacta del líquid allí contingut. El meu rostre va ser presa del pànic en observar de tan a prop el contacte entre la boca de la noia i el fred vidre que envoltava la meva beguda. Va engolir i engolir, i no satisfeta per profanar la meva copa, va deixar-ne l'interior pràcticament buit. Després de recuperar l'alè i la serenor momentània, la noia em va mirar expectant -jo aguantava embadalit i, com no, una mica cabrejat, el seu brut got-, esperant veure com jo repetia el ritual i m'empassava part del whisky que estona abans m'havia ofert. Vaig observar aquell contenidor estret i transparent, intentant descobrir si la noia ja hi havia begut abans. La prova irrefutable em va treure de dubtes, i és que la marca vermellosa de carmí coronava les parets de cristall d'aquell got. Vaig sospirar en veure que la pràctica totalitat del perímetre estava tacat per aquella impuresa. Els pocs buits que quedaven resultaven massa estrets com per a encabir-hi els meus llavis. Però, per què em preocupava aquella situació? Hi havia altres maneres de sortir-se'n. Vaig fer veure que olorava l'interior del cilindre i, amb cara de fàstic vaig tornar el got de whisky a la seva mestressa, al·legant amb bones maneres una falsa aversió a tal licor. No sé si la mossa s'ho va empassar, però una certa decepció va envair els seus ullassos. Vam tornar a intercanviar-nos els petits dipòsits d'alcohol que ens mantenien vius en aquella avorrida celebració però, d'altra banda, no va passar el mateix amb les paraules. Cap dels dos sabíem que dir, i ens miràvem atentament sotmesos a una estranya vergonya que, fins i tot, havia pogut superar els efectes dels licors -si no és que encara no havíem begut prou.
Ella em mirava amb certa excitació. Els seus llavis, humits i apetitosos, eren la diana pels meus ulls. No podia deixar-los de mirar, amb aquell somriure, aquella expressió… Però si estaven humits era per algun motiu. No només el meu vodka i, anteriorment, el seu whisky els havien banyat i refrescat, també la seva saliva devia tenir un lloc important en aquell terreny carnós. Partint de que mai havia besat de forma directa els llavis de ningú, aquella no seria la primera vegada. I és que les transmissions víriques més comunes tenien en els petons el seu més fiable transport i jo, que sempre he estat un noi sa, no volia contagiar-me pas res. També cal dir que no va ser gens fàcil superar la temptació, ja que aquella dona era molt atractiva i, el més important, s'havia interessat per mi.
El tren se'm va escapar just en el moment que anava a dir alguna cosa, tal com «Tu qui ets?» o «T'interessa la política?». La noia es va alçar del sofà i es va allunyar de mi sense acomiadar-se. Molt em vaig témer que l'havia avorrit jo, ajudat, tot s'ha de dir, per les meves manies. Sol en aquella espècie de mostrador per a solters vaig observador amb deteniment, i quelcom de fàstic, el meu got, ara ja pràcticament buit. En el cul hi restava encara una mica de vodka, segurament aprofitable. Una rogenca marca de pintallavis al capdamunt d'un tros del got era l'ingrat record que la noia m'havia deixat. Ja n'hi havia prou! Vaig deixar el cristall cilíndric sobre la tauleta de centre i em vaig aixecar per marxar malhumorat -més si cap que quan havia arribat- d'aquella festa tan grollera. L'endemà em va trucar el meu cosí molest per la meva actitud, però el vaig engegar a pastar fang en un tres i no res.
El temps va anar passant per a tothom igual. Això si que és una cosa que comparteixo -ves, quin remei!- amb la resta de la humanitat. S'apropava l'hora de fer els trenta i em sentia orgullós de mantenir encara aquesta mena de virginitat del tot intacta. L'única pega que llavors vaig començar a trobar-hi era la manca de vida sexual que mantenia amb els altres. Estava començant a cansar-me de l'onanisme que sempre havia practicat i volia provar altres coses. Però clar, partint de que mai havia besat els llavis de la boca d'una dona, els altres llavis… allò si que devia de ser una autèntica permuta de líquids i substàncies corporals. Aquest tema em feia sentir força desgraciat. Feia un any que havia tingut una nòvia. La nostra relació havia durat exactament vint-i-cinc minuts. Eren amics des de feia setmanes i sortien a fer el cafè molt sovint però, això sí, cadascú amb la seva tassa. Precisament, una tarda de juliol dins d'una cafeteria del barri, la Montse em va proposar que sortíssim, que iniciéssim una relació formal. Ebri per l'emoció, vaig acceptar sense pensar-m'ho, sense considerar les conseqüències que allò comportaria. Així que donada la meva afirmació, la joveneta va provar de besar-me als morros. Vaig esquivar al darrer instant aquell atac que podríem considerar bacteriològic, amb la posterior mirada d'estranyesa de la meva xicota, que no acabava d'entendre la meva reacció. Suposadament, el seu havia volgut ser un acte d'afectuositat i estima i, en no ser correspost, lògicament va comportar l'enuig de la Montse. La discussió va durar gairebé mitja hora, en la que vaig confessar el meu fàstic cap a les babes. Em sembla que només l'he tornada a veure a la cua del súper fa uns dies.
Per què no m'entén el món? Quin problema té? A part de sentir-me sol, vaig començar a percebre una sensació d'incomprensió envers la meva persona. Però sóc fort, i poca cosa m'afebleix en els moments difícils; tot al contrari, m'enforteix.
Un estrany i plujós dia d'octubre, entre els paraigües i els xipolleigs, vaig conèixer una dona que poc s'assemblava a les que fins llavors havia conegut. La pobra estava xopa de cap a peus -s'havia deixat el paraigües a l'oficina i les inclemències meteorològiques l'havien maltractada com una mala cosa-. Em va somriure, i jo a ella. Semblàvem estúpids, però aquesta, diuen, és una de les grandeses de l'amor. Ens vam eixuplogar en el bar més proper i ens va asseure a corre-cuita en una de les taules. Aviat van arribar les nostres peticions: per a mi un tallat, per a ella un cafè amb llet. Els seus grisosos ulls mostraven alguna cosa més que agraïment; les seves mans, fredes i molles
-però càlides, extraordinàriament càlides- van acariciar les meves. La Raquel, que hagi es deia, va fer un glop del seu fumejant cafè amb llet. Semblava satisfeta amb la seva tassa, en canvi, el meu tallat, era el més insípid i aigualit que havia tastat mai. Jo l'observava encisat, reconeixent en ella totes les qualitats que a priori requeria a una candidata a parella.
Un mal gest la va trair i la seva tassa, mentre reposava sobre el platet que li servia de pedestal, va caure sobre la taula d'aquell bar. La noia es va sentir avergonyida pel que havia fet, però alleujada en veure que cap dels dos s'havia tacat. Jo, de seguida, com un cavaller en tota regla, em vaig alçar disposat a demanar un nou cafè amb llet per a la mossa. M'ho va impedir, anul·lant el meu enlairament agafant-me pel braç i dient-me que no feia falta. Poc després, mentre una cambrera vella i grassa eixugava l'escampall provocat per la meva amiga, la Raquel va prendre el meu gotet i en va fer un glop. El seu rostre va mostrar-me que alguna cosa l'havia desagradat. Vaig suposar que els fàstics eren causats pel que a mi m'hagués fet mania: el fet de compartir got.
-Quin tallat més dolent, no?- em va preguntar encuriosida per si a mi m'havia agradat.
Vaig alçar les espatlles, recuperant aquell petit contenidor cafeinós. Me la vaig mirar. Encara estava bastant molla, força despentinada i amb l'expressió de fàstic a la cara, però malgrat això la vaig veure molt més bonica que abans. Així que vaig pensar que una criatura tan espectacular no podia ser motiu de fàstics i, davant la seva mirada atenta, em vaig dur de nou el got, provant de fer coincidir els meus llavis amb el fragment de vidre que els seus havien tocat, i vaig engolir assedegat -no només de cafè- el contingut que encara romania dins.
-Dolent? Jo l'he trobat boníssim.