Poemes nus: La desmesura de l'amor

paraules i construccions que em serveixen

moltes gràcies

Poema ple de sensibilitat, molt bell, molt dolç m'ha agradat molt, et felicito.

Una abraçada

Thaïs

amb el poema germà. M'agraden els dos per raons diferents.

Gràcies, d.

i tot i que no ho sembli, té molt d'erotisme, almenys amb aquesta frase:

"Ara sí, vull la matèria
del teu cos, per a tocar-te."

L'estructura d'aquesta frase.... bé és extraordinària. També em quedo amb la frase:

"perquè és en la desmesura
on més m'agrada estimar-te."

Il.limitant l'amor com si estimar no tingués cap límit, estic força d'acord amb aquest plantejament. D'altra banda, no es pot dir el mateix de la llibertat, ja que s'acaba quan comença la de l'altre.

Ja que el títol esmenta "Poemes nus", m'agradaria saber com són els demés....

Fins aviat dolçeta.

Aparentment contradictori, però en canvi certíssim: no cal la física per a estimar, i tanmateix què seria l'amor sense la matèria, sense la carnalitat ni el tacte?

Per sort tenim l'amor i aquest per sort és desmesurat quan permetem que ho sigui. Tot és qüestió de les decisions del cap que deixen prendre al cor i aquest quan és lliure és pot sentir terra, com tu bé dius.
Per sort, tu ho has expresat molt bé.

Després d'aquella freda i distant mesura de la solitud, aquesta desmesura de l'amor em revifa i m'impulsa, em reconcilia amb la matèria carnal, amb l'objecte directe de l'amor, amb la sensualitat a flor de dits. I m'agrada. Ni un sol mot, ni un, no hi sobra, en aquest poema, que terreja, que es palpa i s'ensuma.
I com que m'ha agradat tant, només li he trobat un defecte: hauria volgut que tingués una pila més de versos que continuassin delitant el meu egoisme de lector entregat.

Acarono aquestes dues línies del teu relat.
"és en la desmesura
on més m'agrada estimar-te"
Genial. Gràcies.

Per sort! Els navegantssolitaris troben ribes on reposar de l'angúnia, de la recerca inesgotable de si mateixos, dels dubtes, dels fracassos, de les debilitats, dels tresors i les troballes. Per sort, l'atzar, els déus, el fat, ens duen a braços acollidors, ens col·loquen en diàlegs sense distàncies, en els intervals on és possible el contacte, la física dels cossos que es freguen en els límits dels viatges.
Diuen que tothom mor sol. Potser sí, però el bagatge, de tot solitari és la companyia, l'amor aconseguit, l'amor guanyat... perquè l'amor és dels qui saben guanyar-lo, construir-lo, edificar-lo en el no-res, amb l'encís d'una mirada, d'una frase, d'un simple tacte, amb la física, com bé dius, amb la física i l'exploració incerta i estrènua dels abismes que ens depara la física.
Un petó,
franz