Poema del poema

Un relat de: Xunxi

Ara petit, ara gran , ara mes curt o mes llarg,
sempre és com una cura,
ens toca l' ànima, ens frega el pit,
ens fa riure o sentir.

Si jo tingues un poema,
em gronxaria als seus braços,
parlaria de la guerra,
de la fam i la pobresa.

Alçaria es dits,
tancaria els ulls per caure,
i lliscaria per l´ aire
cavalcant en les paraules

Si jo tingues un poema,
seria bonic i tendra
i cremaria les cendres
de tota la fam de la terra

Quan els nens i els vells pateixen,
els faria escoltar els sons
els hi donaria les lletres,
de les paraules mes belles.

Aquest serà el meu poema,
ara petit, ara gran, ara mes curt o mes llarg

Comentaris

  • Atenció[Ofensiu]
    Narcis08 | 13-07-2011

    amb les vocals neutres de final de l'adjectiu, que han de concordar amb el gènere del substantiu!! ( És que sóc filòloga, no ho puc evitar...) Per cert, jo sóc de l'Urgell, per això veig les vocals neutres, que nosaltres no fem. Apart d'això, molt bé!!

  • Ara petit,[Ofensiu]
    free sound | 04-04-2011 | Valoració: 10

    ara gran,... bonics poemes per seguir parlant.
    Gràcies pels teus mots.
    Una abraçada un xic lletrada.

  • Maco![Ofensiu]
    Capità Borratxo | 31-03-2011 | Valoració: 10

    M'han agradat molt els dos versos finals...

    Enhorabona pel poema!

  • Si jo fos pescador[Ofensiu]
    Illadestany | 06-07-2010 | Valoració: 10

    M'has fet pensar en Salvat Papasseït: si jo fos pescador, pescaria l'aurora. Preciós, harmònic, muical.

  • Genials rimes asonants![Ofensiu]
    llamp! | 23-03-2010


    Et felicito pel poema! Utilitzes rimes asonants, que són les que es fan amb les darreres vocals del vocable.

    El contingut també val la pena.


    llamp!


Valoració mitja: 10

l´Autor

Xunxi

24 Relats

154 Comentaris

41476 Lectures

Valoració de l'autor: 9.96

Biografia:
Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.


Miquel Martí i Pol