poema blau

M'he sentit identificada. realmen tothom fugi d'allò a lo que té por, allò que no pot dominar. Però no perdis el temps esperant que torni amb l'última barca, neix, creix, viu i mor perquè es el cicle, perquè no ens podem passar tota la vida buscant aquella utopia que un dia va poder ser nostra per uns instants i que se'n va anar fugint dels teus braços, marxant mar endins...
Se que aquest comentari no sera cap cosa extranya, que serà un més per tu però com a jove principiant que "intenta escriure" m'ha fet moltissima il·lusió que em comentesis un dels meus relats! Merci capdelin! x cer ke vol di¿?

UN PETUNAS MOL MOL FORT!;)

Hola Capdelin!!
Bon poema!! Com tots els teus jejeje!!
I la foto és genial!!
També et volia informar q el meu relat d'Odet (la vampiressa), ha guanyat un dels premis dels joks florals dla mva eskola d prosa :D.
Petons!!!

Gran frase! és cert que de vegades, quan perdem quelcom que estimàvem tant, donariem tot perquè tornés... però no és el camí! Algú que ha marxat i t'ha deixat tan tirat no pot valer tant, no mereix res de tu... Uops, m'estic posant seriosa, això no val! :D

Petonsss

Paradoxalment, crec que la mort d'una persona molt estimada et referma l'esperança de retrobrament, algun dia, allà en la llunyania...

"Pots disposar de mi...
jo encara romanc aquí
amb els ulls en extinció
sobre poema blau

esperant
esperant
esperant

que tornis amb l'última
... barca."

I saps què és el que crec jo? que aquest retrobament no es produirà quan ella torni, sinó que es produirà quan tu pugis a l'última barca, i llavors sentiràs dins teu, que ella tornarà a tu perquè ets tu qui anirà a buscar-la. I quan us trobeu allà, en la llunyania, s'haurà produït la fusió de dos ànimes enamorades.

Bé, si més no, és la meva visió d'aquest poema teu, que clama tan enyor, tan amor, tanta tristesa, però alhora, tanta esperança.

Un altre poema magnífic, Capdelín. Darrerament, observo un petit canvi de timó en el contingut dels teus poemes. Com t'ho diria? S'hi veu més serenor, més maduresa, més introspecció. I m'entusiasma!!!

Un petó, i felicitats de nou per la teva increïble capacitat de creació.

de saber fer un cel de l'espera

Marxa amb la primera barca, et sents sol, mort, dessolat, i esperes que arribi amb la darrera barca.

Això em fa pensar en aquella esperança fatal que sempre es manté viva en algun lloc. Aquella esperança punyetera que mai no ens abandona, encara que siguem conscients que no ha de passar.

D'altra banda, després d'haver llegit el poema, tan tristot, tan abandonat, m'ha fet pensar en un possible joc amb el títol. Blue també s'utilitza per dir trist en anglès. Potser amb el títol, d'una manera indirecte, estàs dient que el poema té tristor a cada vers...?

Bé, sigui com sigui, només són idees que em passen pel cap. Igual que la idea de la mort. Suposo que per influencies de la mitologia, el fet de marxar amb una barca, m'ha fet pensar en la pèrdua d'algú a causa de la mort. D'aquell algú a qui et dirigeixes directament en el poema, i de qui guardes tot el que et va donar, fins i tot cada una de les frases que et regalava.

Un poema, preciós. Potser m'he anat per les branques i he començat a interpretar coses fora de context.

El que si és clar és que el poema és una petita meravella blava.

Una abraçada.

Salz.

P.S. les teves biografies.... ara m'has tocat (més)! Bécquer.... ai.....

M'ha quedat amb l'estranya sensació de mirar l'horitzó indefinit entre les aigües blaves. Un espai immens, contrastant amb aquells ulls perduts entre tants records i dies d'espera.

Un cercar l'ombra d'aquell somni que encara batega entre l'esperança endormiscada.

Només blau, entre cel i mar i un cant perdut entre les ones dels sentiments, com aquelles onades que sempre acaben morint abraçant la sorra de la platja...

Un petonet blau cel!

barca.
La Mar s'endú algú que estimes, la tristor t'envolta, et fa plorar, recordar moments millors que el present.

Penses en l'altra persona més que en tu mateix, estàs moix i necessites abraçar-la eternament i dir-li a cau d'orella que la necessites amb tu.

Però no pot ser, perquè no hi és... això és el més trist de la vida. De vegades, fins i tot, no cal que marxi lluny de tu aquesta persona per veure-la marxar realment.

Petons moixos!

Anna

malgrat la tristor. I tendre, molt tendre, suau, ple de dolor que sura sobre aquest mar que se la va endur. Es nota que encara te l'estimes i és inexplicable com s'ha deixat perdre algú tant dolç.

Petonassos a cabassos

PD: sóc una enamorada del blau i del mar, m'encanta el títol i el final del poema.

mmmm...dolçament trist, però molt bonic.

"pots disposar de mi...
jo encara romanc aquí
amb els ulls en extinció
sobre poema blau."

Excel·lents versos.
1abraçada. ESPIRAL.

molt intents...molt maco...!!!
Un petó!