Pluja de cendres

d'eternitat en les teves paraules
respira l'aire de ponent, té tresors amagats i tu els saps trobar

...davant les teves paraules em sento petitona.

Tens una riquesa de vocabulari immensa, una sensibilitat que viatge de la teva ànima fins a la punta dels dits, per quedar estesa en el paper.

Sincerament, em sembla que ets tota una artista de les lletres.

M'ha cridat l'atenció aquest poema. Pel títol, per l'explicació que dones a la introducció. M'ha semblat terriblement tendre. Quants somnis fets cendres deuen volar de tant en tant per sobre la ciutat...

et desitjo un nou any ple d'il·lusió, alegria i nous projectes.

Una abraçada.

Salz.

P.S. Gràcies pels teus comentaris. Sempre són un plaer.

felicitats Rosa pels teus escrits, et llegeixo sovint i m'encanta com escrius, la veritat! i aquest relat no he pogut evitar de deixar un comentari...... és molt bo, et fa pensar i a mida que el llegia me'n adonava de la contradicció del fet d'enterrar algú, com tu dius: mai gosaria enterrar allò que demana fugir del fossar. No ho sé, m'ha agradat,
una abraçada,

Anna

felicitats pel poema, un somni.

En segon lloc, desitjo ploure en vida sobre quanta més gent possible... i que la terra m'aculli i tot torni a començar.

Hola Rosasp,
Acabo de llegir aquest poema i la veritat ha estat que m'han vingut esgarrifances d'emoció.
Crec, honestament, que la teva poesia és com un mantell immens que s'esfilagarsa amesura que el vas llegint. Cada mot, cada vers, és precís i brillant. Saber que ets on ets és tot un cònsol pels aprenents de poeta.
T'agrairia que seguissis tan expressiva per sempre més.
Ets en un tros de les nostres vides, com la teva poesia.
Un brindis per les pujes de cendres i d'estels,
Roda03

"...
Pluja de cendres
al cap del món i als peus de l'infinit.
..."

Els somnis dels qui han mort físicament, escampats en la immensitat del món, de la mateixa manera que ells viuen en nosaltres si no deixem mai de recordar-los.

La teva poesia, a part de ser meravellosa, té la virtut de voler (i aconseguir) fer realitat totes aquelles coses que sembla que només poden ser veritat en un somni...

Rosa, espero que no perdis mai aquesta llibreteta que sempre portes al bolso... perquè et permet escriure poemes sublims!

Una abraçada forta, forta, forta!

Si som sendre,
vull que les meves,
les escampeu ,
en un dia de Tramuntana.
Així m'escamparè ,
per on tant he estimat.

Un petonet. Pilar

...soterrar... Més bé diria 'cremar'...i continuar... Seguir, perquè al camí són els somnis, és la mort...i és la vida!
I, al cap i a la fi, ¿saps què, ROSASP? Salut i rebolica!

És molt intensa aquesta poesia, te molts sentiments i el mes importat arriba.

Una Besaeta

mai cap somni. rosasp, perquè són una veritable font de recursos cap a altres somnis, altres esperances i crec que això ja ho saps, perquè com si no hauríem d'entendre la teva font inacabable d'imatges i de temàtiques que inclouen els teus escrits?

En tu aquest somnis morts s'han assimilat a la diada que els has inserit a la xarxa i esdevenen "ànimes vivents" en el Camp de la Creació Literària (semblen imatges d'un conte gòtic de E. A. Poe o H.P. Lovecraft), amb la qual cosa tu no enterres els somnis, sinó que en fas néixer poesia.

M'ha recordat un poema de Jaroslav Seifert que diu:

"No matem els vells fantasmes/en fem néixer d'altres"

visca la poesia, doncs, Rosasp!!

Petons.

Lavínia

m'ha agradat olt el teu poema, i penso que encara que la tematica de la mort la fa servir molta gent, el que has fet tu d'expresar que els somnis mai no moren es original.

a part merces pel comentari m'has animat a seguir escrivint.

b
r
u
t
a
l
no tinc paraules...preciós!!1
ets una crak!!!
felicitats, i no t'aturis!!
Sílvia

Un dels poemes més preciosos que llegeixo des de fa molt temps! Té un no sé què de clàssic que em traspassa Rosa! Podria equiparar-se a la lírica de Goethe o de Baudelaire perfectament.
Quantes vegades no pensem, en visitar la casa dels morts, en les vides que menaren aquells éssers desconeguts, imaginant-les talvegada pels seus epitafis endevinant tragèdies o tristeses amagades? I quants somnis abortats, de ben segur, no tingueren alguns? I d'altres potser els assoliren, però el que és clar, és que cap d'ells se'l pogués endur més enllà de la mort i romangueren com a essència efímera vagant i volant com una boira invisible damunt els xiprers o damunt les tombes dels seus posseïdors.
Felicitats pel teu art inesgotable Rosa i un petò immens!

allò que està mig adormit entre cendres i que anomenem somnis i que exigeixen volar i buscar-se un lloc adient on realitzar-se...
Hi ha tantes coses encara entre cendres: projectes per acabar de fer, records encara útils, sentiments que es reanimen només pensant-los de nou...
a mida que anem creixent som MENYS JO i MÉS EL QUE HE VISCUT...
una abraçada mestra meva!

PD. a la fi han aparegut nous poemes teus!!!! quin tip d'esperar m'he fet!

poema, a través de bellíssimes imatges, ens condueix a una afirmació final que tots hauríem de compartir: no permetre que se'ns mori cap somni.

Petons

Brumari

... es creen en la ment, on les cendres s'hi amaguen. Que arriben a tot arreu menys a un indret, on la letargia dels somnis fa que no hi arribi. Un poema màgic i misterios, on jo no acabo de veure que signifiquen aqestes cendres... que no les acabo d'entendre.

un peto

Equinozio

...adjectivació, xicota!
No em deture, pel moment, en la subjacent i aterradora imatge poemàtica ni els símbols que se'n desprenen; més bé admire i delere les paraules encantades, els jocs que ha fet en eixa llengua que ens agermana...
Bons cops de mots!!!