PLANTA MIGRATORIA

Un relat de: tapisser
De la mateixa manera que, quan és l'època, hi ha ocells que migren cap a països més càlids i algun, en la seva nostàlgia, aprofita per visitar la família d’una revolada, hi ha flors que resten palplantades enyorant les seves parentes, més acolorides, més ufanoses i segur, més desvergonyides que són complimentades any rere any per les aus que tenen l’instint de fer viatge horitzó enllà, travessant els mars,
Jo, sóc una calèndula que si no fos per al meu cridaner color grog, passaria inadvertida en moltes ocasions. Uns em volen per les meves qualitats terapèutiques, i altres, els que més, em confonen amb la meva parenta de pètals dubitatius entre sis i nos. Sigui com sigui estic farta d'observar des de la impotència de la meva astaticitat, el que passa al meu voltant.

He desenvolupat unes tècniques que em va ensenyar un peregrí que anava cap a Santiago i dedicava part del camí a fer un “viatge interior” que el va portar a parlar-me ininterrompudament durant tres dies. Vaig acabar d’ell fins als mateixos estams. Tot i que sóc solitària, també és mala sort que es parés allà a fer vida...
Almenys li vaig treure al caminant un truc per a poder veure les coses que passen una mica més lluny del que un boixac normal pot processar.
Em va parlar d’uns exercicis que serveixen per estirar una altra part del cos humà i jo, aprofitant les brises, les quals, de tant en tant em vénen a fer ballar, he desenvolupat la tija, en llargària aproximadament, uns vint centímetres més que la resta de boixacs. Per entendre'ns: En una persona humana, diríem que estiraria el coll per veure-hi més lluny.
En el meu cas és molt més complex, però amb aquesta explicació, jo crec, que em faig comprendre força.

Estic cansada de veure la gent amb els seus passejos amunt i avall i jo sempre esperant la tornada, com si fossin “bumerangs”, sigui dit de passada, sóc molt patidora, i no puc concentrar-me en res si no han tornat els bornadors sans i estalvis i, ¿què dir dels ciclistes?, esbufegant, vermells de cara, sempre amb la pressa que els hi dóna el cronòmetre per treure tres minuts a la ruta d’ahir.
Total: que si no els veig tornar, em queda la recança de si els hi ha pogut passar res, i no puc ni fer la fotosíntesi ben feta fins que els veig de regrés. Ves quina poca-soltada més ximple!
He pensat a posar una bústia al meu costat, on, els veïns, em poguessin deixar informacions que acotessin els seus passeigs, i em donessin calma en el cas d’absentar-se per dies, però com collons ho faig, estirant el coll?
Avui ha estat un gran dia, ha caigut, una turmenta enorme, amb els seus trons les seves refulgències, el seu vent... He fet un gran tiberi de rec (he de vigilar, puig crec, que m’estic inflant molt, i no és retenció de líquids) Quan normalment una turmenta deixa de ser-ho, comença la pluja tranquil·la que la segueix, la d'avui, no ho ha volgut fer així i, amb la modèstia de no voler ser acompanyada de llamps i trons, ha deixat anar un patac d’aigua, que jo que no sóc flor d’una ni dues temporades, no en recordo cap de tanta intensitat i que durés tantíssim temps.
La terra propulsada pel desllavassament que forçava l’aigua, ha traslladat les meves arrels tot i ser axonomorfes, a uns tres metres, marge avall, la qual cosa crec que és el passeig més gran mai rebut per a mi. Gràcies a aquest ploure insistent, veuré la vida des d'una altra perspectiva, però no crec que sigui millor, tan sols diferent.
De fet he sortit perdent en el canvi, el meu antic emplaçament era en un boral d’un camí agradable i planer, que era passejat cada dia per una munió de gent, uns per costum de caminar, altres per prescripció facultativa, altres per no perdre detall de les xafarderies del veïnat i, no oblidem els ciclistes!
Això si, he guanyat en tranquil·litat, el que abans era patiment per si la gent tornava boneta, ara és com si em descarregués de responsabilitat i em partís la feixuga càrrega amb el gos de cadascú. (No diuen que és el millor amic de l'home?, doncs, que vigili l’amo quan passegen!).
Ara sóc a un corriol que fan servir, gossos sols i, tots els passejadors de cànids del món.
Com la majoria de corriols porta al riu, i a mi, en l'interí del viatge, humitat en forma de pixum de gos.
Estic farta!
L’any que ve, quan fonguin les neus, i es facin aquells rierols que ningú no sap on van, quan preparin viatge els estols d’ocells a, qui sap quins països de calor permanent, arrencaré la meva rel axonomorfa que em lliga a terra, i marxaré amb ells.
Ho juro.

Comentaris

  • Divertit[Ofensiu]
    Vicent Terol | 23-04-2016

    Relat imaginatiu i divertit, amb encertats tocs d'humor ben distribuïts al llarg de tot el text. Fins i tot podria ser una lectura apropiada per a una classe de Coneixement del Medi! ;)

  • QUE BONIC[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 16-03-2016 | Valoració: 10

    Ohhhh es un relat màgic. Es precios. M agrada un munt
    Montse

  • Senzillament genial![Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 15-03-2016 | Valoració: 10

    Feia dies que no llegia un relat tan divertit i tan ben escrit. He quedat admirada de la teva imaginació i del teu estil tan original i tan humorístic. Com a calèndula, et passen moltes aventures i no m'estranya de que estiguis fins més amunt dels estams escoltant les elucubracions dels viatgers místics que passen pel teu camí. Sento que pateixis per l'esdevenidor de passejants i ciclistes i que els gossos humitegin els teus pètals i fulles sense cap consideració. És el destí d'una humil floreta que, per molt que estiri la tija, no pot fotre el camp quan li convé.

    Ja em vas fer riure amb el teu comentari al meu Manolito. Els teus mitjons solters i expòsits em van fer adonar-me que tenies un gran sentit de l'humor i que eres de la meva corda. Jo, quan escric poesia em poso molt solemne, però la prosa la faig anar per a alliberar-me de la tibantor de la vida.

    Et poso a preferits sense pensar-m'ho gens ni mica.

  • Floriginalitat[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 14-03-2016 | Valoració: 10

    Ostres Albert, m'has deixat de pedra amb aquest relat tan original! Una planta o una flor com a protagonista d'una historia per sucar-hi pa! I sembla mentida, perquè la historia podría anar tirant i seria perfectament creïble. Fantàstic! Una abraçada, i ja vigilaré per aquí dalt, que de plantetes n'està ple.

    Aleix

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: