Pi

la millor carta de presentació per accedir a l'immensitat del bosc humà...

"...
Natural com el vell pi
abundant al meu terreny,
sóc un més per cremar,
amb les branques indefenses
amb les fulles delicades,
al bell mig de l'intempèrie
valent, però fràgil als perills.
..."

Indefens però delicat, valent i fràgil... bones condicions per a la lluita. I sobretot, el positivisme que despren tot el poema. M'agrada la comparació constant entre l'ésser humà i la natura. Tots dos poden fer mal, sí, d'acord, però quan fan el bé, llueixen amb llum pròpia.

Bon poema, Melcior. Una abraçada!

Aquest poema és un cant a la natura ple d'amor i sensibilitat .
Gràcies pel teu comentari.
Núria,

i encertada la imatge del pi.

Només que nosaltres tenim moviment de peus i pensament, però ell, enmig del bosc del viure, branda el seu cos mirant el cel i la tempesta sense mai desertar.

és ferm i valent com tu, que per això t'has identificat un poc amb ell.

Gràcies per comentar-me, un petó..., virtual!

jo sovint, uso l'arbre metafòricament com a font de desig, amb aquesta altivesa i voluntat, clavat a la terra, faci fred, faci calor. I sempre el sentia com fort, indiferent a les inclemències.
El teu poema el posa com presoner, quan ell voldria volar..., i la foguera, sí, això és terrible.
M'ha encantat com l'has construït i com m'has canviat o m'has obert a una altra forma de sentir-se arbre.

petons

Per l'estat en que estic jo, trobo aquesta poesia força positiva. Els meus últims tres relats, encara per publicar en aquest moment, són molt negatius. De la manera que estic, prefereixo engolir somnis de dimonis, potser perque sóc una mica massoca, però m'alegro de que hi hagi gent lluitadora com tu.