Perseguint la llibertat

Sortia del bar, plorant...Tenia la ment en blanc i no pensava en res. La preocupava com estaria ell i què faria a partir d'ara, tot canviaria. Va deixar la relació perquè sempre havia desitjat la llibertat i ella es sentia presonera. Estava lligada a ell, hi havia moment que estava enamorada de les seves cadenes, però ja no aguantava més. Volia ser ella, i viure la seva vida. Mai no havia sentit totalment la llibertant que tant somiava. Ara l'esperava una nova vida, al mateix temps tot seria difícil, hauria de donar explicacions a tothom de perquè ho havia deixat? Doncs smplement la raó era llibertat, adonar-se¡n de que la vida sola també val la pena. Tenia moltes idees, molts desitjos que a partir d'ara els faria realitat.
Va seguir avall el carrer del bar, el sol la enlluernava tota la cara pàlida i els ulls grans que tenia. Caminava lentament sense rumb, amunt i avall. Va estar donant voltes fins que es va fer de nit, que ja era hora de tornar cap a casa. Quan va entrar just va tancar la porta, i va caure a terra, plorava i plorava, estava destrossada. No sabia perquè, com moltes d'altres coses que no entenia.
Els dies van anar passant lents, llargs i foscos...Mai va saber res més d'ell, encara que hi havia moments que el necessitava.Mancaven abraçades, petons, paraules, que ja no hi eren. Poc a poc i amb temps va veure que ella seria l'única protagonista de la seva vida. Així va olblidar el passat i seguir, seguir sempre endavant. No va canviar el seu ritme de vida, seguia anant ala universitat, a veure els pares dos cops per setmana, a sortir amb els amics...simplement en totes situacions que es trobava intentava buscar allò que la feia somriure.
Es pasava tardes caminant, sense destí, tenia simplement vint anys i molt camí per endenvant. Per les nits sense que ningú se'n adonés pujava al turó més pròxim al poble per veure les estrelles i la lluna. Lalluna era l'única que la deixava parlar i expresar-se sense tirar-li res en contra. Moltes nit s'adormia, fins que de bon matí el Sol la despertava. Els rajos li donaven la vitalitat i la força necessària. Així era com ella havia volgut viure, estava sola i era feliç. Encara que com tots tenia moments en que s'enfonsava i tot li queia al damunt. Ella només cercava perites coses que al mateix temps eren grans plaers.
Ara ja ha passat un any, la veritat és que l anoia va tenir una vida alegra i va saber aprofitar-la. Va tenir sort de saber trencar les cadenes que tan odiava, ja que un dia de cop i volta, com moltes altres nit que domria vora el reflex de la lluna no es va despertar. No se sap el perquè de la seva mort, a la mà tenia un paper en el que hi deia: perquè continuar si no sé el que m'espera? Potser creus que sóc una covard per abandonar tant aviat. Però el que somiava ja ho he tingut. Marxo per tenir un bon record de la meva vida, un petò.
Ningú sap a qui anaven destiandes aquestes paraules, potser a ningú, potsr a tothom...Ens volia fer veure que som els protagonistes de la nostra vida i som nosaltres qui dia a dia la improvitzem!