Perdut al bell mig de l'arbreda

Trenco les branques que m’impedeixen avançar pel bosc on em trobo més que perdut. Durant la nit s’han anat formant laberints de foscor i ara que ja estem a prop d’alba, els llaços que han format les arrels dels roures em barren el pas en cada trepitjada. Sento, com si em seguissin, milers i milers de mirades curioses i el meu cos les reconeix en forma de calfred. El cap i el coll se’m giren sense posar-hi ni intenció, sembla com si esperessin el pitjor dels finals; i les cames em tremolen, i tampoc ningú els hi ha demanat en un principi. El cor se m’encongeix cada cop que escolta un udol, una fulla més enllà d’on camino. I al mig de l’arbreda, una cova, on m’hi amago decidit pensant que és el millor dels esguards. Respiro, i respiren amb mi. Potser és l’eco, cavil•lo. M’estiro, i s’estiren amb mi. Potser és l’eco, cavil•lo. Obro i tanco els ulls diverses vegades, i ho fan amb mi. Potser és… alguna altra cosa, perquè això ja no sona, en canvi sí que em deixa veure dues petites esferes vermelles com el foc clavades al meu rostre. No em puc moure, el llop sí, però en un impuls incontrolat, encara no sé ni com, el meu cos comença a córrer. I jo que em pensava que tancat a la cova no hi hauria perill… les aparences enganyen, i de vegades, el que més bo sembla, no és la solució adecuada.