Que no hagués, què?!

A l’hora de dinar sempre hi havia una mica de competició per veure qui anava més ràpid, i és que la recompensa era fabulosa; el guanyador podia arribar el primer al menjador, estirar-se al sofà millor posicionat i ser l’amo de la tria de canals.
I com gairebé sempre, la petita de la casa, va ser la primera en arribar al paradís del descans i de la tele.
Poc després d’estirar-se al sofà, d’arronsar el cos i sospirar, embolcallada amb la manta i en senyal de satisfacció i "gustera", aparegué per la porta el seu germà gran, amb un petit somriure sota el nas. No es van dir res, i ell segué just al sofà del darrera, on ella ni el veia.
De cop i volta, es va sentir un cop sec, no gaire escandalós, però donat que va ser al front de la petita i amb tota la mala llufa, la ràbia va arrencar-la del sofà d’un bot. Tot i així, decidí seguir al seu lloc, això sí, deixant anar algun crit, renegant, i amb cara de pomes agres
Al cap d’un moment, el mitjà dels tres germans arribà també al paradís, i el gran i ell intercanviaren mirades, mitjos somriures i algun gest no del tot identificable. I passant pel costat de sa germana, altre cop bufa al front. La petita, fora d’òrbita ja, començà una batalla amb el mitjà; ella només feia que intentar colpejar i mossegar; a ell, per edat, per alçada i força, tan sols li calia retenir-la.
La fúria era incontrolable, ells sabien perfectament com aconseguir el premi i sovint utilitzaven aquesta tècnica per a enrabiar-la. El cop final, el que feia que finalment la histèria s’apoderés d’ella, era quan li agafaven els braços i les cames, i immòbil, li passaven les mans per sobre la cara i per tot el cap, amunt i avall, fregant ben ràpid i deixant-la vermella com un tomàquet. I el cabell, crepat , amb rastes, que ni fet expressament.
Just quan feien això és quan la plorera impotent brollava per les seves galtes roges a cabassos. Bramava i tenia feina per agafar aire, sent aquest acte gairebé un crit cap a dins. I en busca de consol, de justícia, anava a la cuina, amb les pintes de la novia de Chucky, però decidida. I entre llàgrimes i ràbia, explicava als seus pares què havia passat, com...
El pare se la mirava mig somrient, coi de "nanus" deuria pensar. La mare, més alterada pels constants crits i cops, la frase que sempre li repetia era el toc final per a la desesperació de la petita. Més crits, més contestes, però ni una sola resposta o acte que li semblés coherent. No entenia res, i és que per més que hi donava voltes, ni per les puntes podia agafar aquelles sis paraules:

-No hi haguessis anat al menjador!