Cercador
Ara...TRIO JO!
Un relat de: Pispireta- Compartir:
Vet aquí una vegada una nena. De petita tenia una imaginació increïble, tenia idees sense esforç i es creia capaç d’aconseguir qualsevol cosa que es proposés; l’alegria i la creativitat l’acompanyaven fins i tot en somnis.
Aquesta nena es va anar fent més gran, i escoltava de la gent del seu voltant moltes històries, que ella, sense gairebé ni adonar-se’n, anava integrant com a veritats importantíssimes, veritats absolutes, i és que les sentia tantes vegades aquelles paraules… La gent li deia, “has de tocar de peus a terra”, “vius en un món de fantasia, i la realitat no és aquesta”, “tu no canviaràs el món”, “no et desviïs del camí marcat, no anirem bé si ho fas”, “dels somnis no se’n viu pas”, “treballa, i treballa molt…”, ah… “i encara que no t’agradi el que fas”.
Sovint, se sentia fins i tot estranya al costat de les persones que li repetien aquestes frases, avergonyida per no pensar igual; fins que un dia, amb molta pena, decidí guardar en un calaix tot allò que la feia somriure tant; no li semblava que als altres els hi agradés la imaginació, ni les idees, ni tampoc la creativitat, i molt menys, la gran capacitat de trobar un munt de possibilitats en tot allò que l’envoltava. I es va apagar, la nena es va apagar. L’alegria i la creativitat ja no l’acompanyaven.
I passaren els anys, i ella anava fent, ni molt trista, ni molt contenta, simplement anava fent; però dins seu hi havia un buit molt gran, per no haver provat de ser aquelles coses que tant li hagués agradat: decidida, somiadora, artista, feliç…
Ja de més gran, va descobrir d’altres paisatges, camins, i molta més gent. I resulta que també se’ls va escoltar durant dies i dies. Aquestes persones li parlaven del que ella havia amagat en el calaix durant tants anys. Li deien coses com… “qualsevol idea pot acabar sent el més genial dels projectes”, “si creus que pots, oi tant que pots”, “la vida somriu si tu ho fas”, “imaginar-te a tu mateix fent allò que t’apassiona és el primer pas per aconseguir el que et proposes”, “vola, que els peus al terra ja els hi tenim”.
La nena, ara ja noia, va començar a recuperar la confiança, aixecava més el cap i els ulls li brillaven. Va obrir altre cop el calaix de la imaginació i la creativitat i el va posar en marxa. Durant tots aquells anys se’n va adonar de que hi havia opinions de tots els colors, i algunes, ben diferents de les altres. També se’n va adonar de que totes eren respectables, ja que unes funcionen per a uns, i unes altres estan fetes per a uns altres.
- Genial, doncs! -va pensar la noia-. Només haig de triar el que jo vulgui, el que em faci sentir bé, a gust amb mi mateixa.
- Només jo, -va pensar- puc triar qui vull ser, i només jo, -tornà a pensar- trio les històries amb les que em vull quedar, d’aquesta manera segurament em seran útils i em faran servei. I el més meravellós de tot és que com que les trio jo, sempre les puc canviar quan ja no em funcionin…
Així doncs, la noia decidí provar tot allò que li havia quedat pendent quan era petita: escrivia contes, treballava, i molt, però amb coses que l’apassionaven, somreia a la vida i la vida somreia amb ella, creia que podia i així era…! I sobretot, sobretot, explicava històries, històries que li encantaven, que la feien somiar, imaginar, crear, històries que només ella havia triat, històries que compartia i que sempre hi havia algú que les compartia també amb ella, perquè per a gustos, colors.
Aquesta nena es va anar fent més gran, i escoltava de la gent del seu voltant moltes històries, que ella, sense gairebé ni adonar-se’n, anava integrant com a veritats importantíssimes, veritats absolutes, i és que les sentia tantes vegades aquelles paraules… La gent li deia, “has de tocar de peus a terra”, “vius en un món de fantasia, i la realitat no és aquesta”, “tu no canviaràs el món”, “no et desviïs del camí marcat, no anirem bé si ho fas”, “dels somnis no se’n viu pas”, “treballa, i treballa molt…”, ah… “i encara que no t’agradi el que fas”.
Sovint, se sentia fins i tot estranya al costat de les persones que li repetien aquestes frases, avergonyida per no pensar igual; fins que un dia, amb molta pena, decidí guardar en un calaix tot allò que la feia somriure tant; no li semblava que als altres els hi agradés la imaginació, ni les idees, ni tampoc la creativitat, i molt menys, la gran capacitat de trobar un munt de possibilitats en tot allò que l’envoltava. I es va apagar, la nena es va apagar. L’alegria i la creativitat ja no l’acompanyaven.
I passaren els anys, i ella anava fent, ni molt trista, ni molt contenta, simplement anava fent; però dins seu hi havia un buit molt gran, per no haver provat de ser aquelles coses que tant li hagués agradat: decidida, somiadora, artista, feliç…
Ja de més gran, va descobrir d’altres paisatges, camins, i molta més gent. I resulta que també se’ls va escoltar durant dies i dies. Aquestes persones li parlaven del que ella havia amagat en el calaix durant tants anys. Li deien coses com… “qualsevol idea pot acabar sent el més genial dels projectes”, “si creus que pots, oi tant que pots”, “la vida somriu si tu ho fas”, “imaginar-te a tu mateix fent allò que t’apassiona és el primer pas per aconseguir el que et proposes”, “vola, que els peus al terra ja els hi tenim”.
La nena, ara ja noia, va començar a recuperar la confiança, aixecava més el cap i els ulls li brillaven. Va obrir altre cop el calaix de la imaginació i la creativitat i el va posar en marxa. Durant tots aquells anys se’n va adonar de que hi havia opinions de tots els colors, i algunes, ben diferents de les altres. També se’n va adonar de que totes eren respectables, ja que unes funcionen per a uns, i unes altres estan fetes per a uns altres.
- Genial, doncs! -va pensar la noia-. Només haig de triar el que jo vulgui, el que em faci sentir bé, a gust amb mi mateixa.
- Només jo, -va pensar- puc triar qui vull ser, i només jo, -tornà a pensar- trio les històries amb les que em vull quedar, d’aquesta manera segurament em seran útils i em faran servei. I el més meravellós de tot és que com que les trio jo, sempre les puc canviar quan ja no em funcionin…
Així doncs, la noia decidí provar tot allò que li havia quedat pendent quan era petita: escrivia contes, treballava, i molt, però amb coses que l’apassionaven, somreia a la vida i la vida somreia amb ella, creia que podia i així era…! I sobretot, sobretot, explicava històries, històries que li encantaven, que la feien somiar, imaginar, crear, històries que només ella havia triat, històries que compartia i que sempre hi havia algú que les compartia també amb ella, perquè per a gustos, colors.
