ENTRAVESSA'M, COM SEMPRE.

La seva mirada no és la de sempre, avui no m’entravessa. Ja sé que no pot perdre, tot i ser diumenge, el seu posat seriós, el seu toc altiu, per no dir estupidot, i la seva façana encarcarada per no deixar caure la compostura, ni les formes, ni les emocions; però avui no m’entravessa; no té aquella força penetrant que de vegades m’eriça els pèls sense ni pronunciar paraula, i d’altres vegades ens fa petar de riure perquè ambdues sabem que és una mica el seu paper d’executiva-agressiva, i tots els –iva que sonin a dolenta de pel•lícula.

Normalment, quan arribem a la casa, tot i mantenir una mica la seva fredor, mostra alguns somriures de tant en tant, es queixa de les meves infantilitats amb gràcia i acaba per descordar-se, fins i tot, el botó dels pantalons, com després d’un bon tiberi en algun restaurant, satisfeta i relaxada. Avui no, ara mateix està al menjador de la casa, amb prou feines m’ha explicat res de la seva setmana, quan parla mira cap amunt o cap als costats, no directe com de costum. Avui no, evita contestar les meves preguntes, segons ella sempre transcendentals, es toca el clatell sovint i les seves respiracions més que profundes són eternes. La conec des de ben petita, i a mi ja no m’enganya, tot i que ho intenta amb totes les seves forces.

M’acostaré al menjador a veure si ha aconseguit encendre la llar de foc, que tant li agrada. És el que més l’enlluerna de tota la masia, bé, és clar, no hi ha pas llum en aquesta vella casa. La vam trobar fa uns anys, abandonada, però prou ferma encara, i hi hem passat molt bones estones.

- Com ho portes, Jana?
- Com porto el què? No em toquis el crostó ara tu amb filosofades!
- Com portes el foc, Jana, el foc.
- Ah, el foc...-va respondre baixant la mirada resignada-.
- Sí, el foc.
- Millor que la vida, Betty, millor que la vida.
- Doncs perfecte, perquè ara parlem del foc no de la vida, -vaig dir-li així, com si res-.
- Que te’n fots o què?.
- No, bé... sí, una mica. Ja veig que no estàs bé, ara mateix me n’he adonat de que no en vols parlar, o sí, però amb el to que has fet servir acabaríem discutint potser, o no, “aish”, no ho sé tampoc, però el que sí tinc clar és que amb el que noto i percebo ara mateix no m’importa com estiguis i si en vols parlar, l’únic que vull saber és si ho vols solucionar.
- Guaita-la, la terapeuta! Com que la Jana està amargada, només treballa i tan sols els diumenges aconsegueixes treure-la de casa una estona, com qui treu a passejar el gos – amb to més que victimista-. Com que res m’acaba de satisfer i ho veig tot negre, vens tu i m’ho soluciones amb una xerrada d’allò més enriquidora i transcendental de les teves que em treuen de polleguera, oi? –superant els límits dels tons victimistes haguts i per haver-.
- No, passo. T’agrada imaginar?.
- Hòstia, Betty! A sobre que estic aquí intentant estar bé?!. Què dius ara d’imaginar?! .
- Mira què acabes de dir, que estàs intentant estar bé. No ho intentis, estigues-ho!.
- Buffff, no suporto quan et poses així!. Sé cuidar-me sola!.
- Només vull que et canviï la mirada, que m’entravessi, com sempre.
- La mirada, la mirada... Has d’entendre que cada dia no puc mirar-me el món com un pom de violes, com a mínim jo. Has d’entendre i de respectar els meus processos també, que tu ets d’una manera i jo d’una altra, i que no sempre puc anar al teu ritme, que no puc!. I que depèn de com parles, tampoc vull!.
- Llavors em dones la raó, ets tu qui decideix estar amargada.
- Que no, collons! Que passo una època més fluixa i prou, i que tu no m’ho estàs posant gaire fàcil perquè millori!
- Com que no?! Si només intentessis imaginar que tot pot anar d’una altra manera, tampoc dic millor, sinó d’una altra manera... Que tens un dia negre? Doncs el pintes fosforescent; riu-te’n; decora una mica casa teva, que aquell gris atabala, o per un sol cop, puja a la terraseta, posa-hi un test i planta-hi una llavor, et farà sentir diferent, tampoc dic millor, sinó d’una altra manera...
- Tu queda’t si vols allà dalt, al cel, o navegant pels oceans que vulguis, Betty, o pintant parets fosforescents o del color que et doni la santíssima gana!. Jo em quedaré a terra, de moment, un altre dia potser sortiré a volar.
- Ah, que bé! I una cosa, t’agrada imaginar?
- Però de... –intentava respondre la Jana amb els ulls fora d’òrbita gairebé-.
- Que no he dit volar, que no he dit volar – digué la Betty reaccionant ràpidament al crit que anava a fer la Jana-. Només he preguntat allò que abans no m’has respòs.
- Sí, Betty, sí, m’agrada –cansada de no rebre la resposta que buscava-.
- Segur?. Perquè imaginant pots crear allò que desitgis, i si ho desitges molt, ja has aconseguit la primera peça de la teva nova realitat!.
- Molt bé, genial, -respongué la Jana amb to irònic-. Va, digues què haig de fer i acabem amb la tonteria de la nena d’una vegada.
- Ui, no, així no! La teva mirada encara no m’entravessa, tampoc les teves paraules. Has de tenir ganes d’obrir la teva ment i d’observar el munt de possibilitats diferents que t’ofereix el joc que anem a fer, aquí i ara. Un petit esforç?.
- D’acord –digué la Jana exhausta-.
- Perfecte!. Ara només em cal la mirada que m’entravessa, la de sempre, la que m’eriça els pèls o em fa petar de riure –emocionada en veure que potser podria ajudar-la finalment-.

I la mirada entravessà per fi a la Betty, havia agafat més força que mai, però no com li hagués agradat, no com sempre, no com imaginava, no per treure-li un somriure ni posar-li la pell de gallina. La sang començà a baixar-li pel coll, fins gairebé cobrir els seus peus de vermell intens. Amb prou feines respirava i la seva mirada va anar perdent el color, l’alegria i els somnis, també. A poc a poc es va anar apagant, també el mig somriure que se li havia dibuixat uns segons abans, quan pensava que la seva amiga ja veia un punt de llum. La foscor més estrepitosa inundà cada racó, i el silenci que sentien sempre en aquell indret es convertí en incòmode company; per tota la vida, per sempre més.

La Jana abraçà aquell cos ja sense vida. Havia imaginat, per fi, però tampoc com li hagués agradat. Havia imaginat, per fi, i amb tanta força que es convertí en realitat. La Betty tenia raó, però ja era massa tard per agrair-li. L’abraçà més fort, acompanyada per sempre més del silenci, ara ja insuportable. Amb cura deixà anar el bolígraf punxegut amb el que sempre treballava, cavà un sot profund i cobrí el seu cos amb totes les fulles que envoltaven la casa.
L’entravessà, finalment, l’entravessà.