Perduda en el laberint

Un relat de: fullet verd

Com un gra de sorra,
com una gota de puja,
com una perla enmig del mar,
perduda al laberint.
Somio que surto del camí
que surto i m'endinso en la foscor,
allà tot es fosc, ni una gota de claror.
No veig res.
Cerco la més minsa estrella de llum
però és com un mar de foscor dins meu.
L'aigua cau sobre meu,
ella no necessita llum,
potser jo tampoc…
Ella és freda i glaça la meva pell calenta.
Començo a tenir fred.
Cada cop les passes es fan més eixutes
i el fred més intens,
no veig la llum però sé que la trobaré.
Dins meu el cor encara batega
de l'esperança més fugissera
de retrobar altre cop em camí.
Giro, giro, giro sens parar,
però només em trobo a mi,
perduda en el laberint.
L'últim alè,
per mi un sol batec més abans de morir.
Sento defallir el meu instint de supervivència
doncs Aixa em deixo morir.

Comentaris

  • Nurithy | 06-05-2007

    No l'he acabat d'entendre, però, la seva música es dirigeix directament al cor.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: