Crido...

però sovint resulta impossible expressar-ho...

a mi em passa molt; me'n moro de ganes: de dir-li el què sento, de fer-li saber que no passa un minut en que no pensi en ella, de no apartar la mirada de la seva carona quan veig que m'observa; m'encantaria que s'adonés de la brillantor dels meus ulls quan ella és davant... però estic allà i com si m'enpresonessin dins d'una gàbia, resto immòbil sense ser capaç d'esbossar-li un somriure comprometedor...

L'estimo, exiliada als perquè dels poetes...

que vagi bé!
Gemm@

... fullet verd passejant per aquí t'he trobat i la veritat es que es el primer relat que llegeixo, teu, i m'ha agradat ...
Seria meravellós que li poguessis dir mirant-la als ulls, tot el que dius en aquest escrit !
No tinguis por de la teva veu o de les teves paraules, es una cosa natural i molt bonica ...
continua per aquest camí, ànims, espero mes relats teus !
et seguiré llegint, un petó !!