Per què?

Miro per la finestra i no veig res, tan sols uns núvols grisos que avancen pausadament i que semblen dur tempesta. Comença a fer vent. Miro el rellotge i les hores pareixen no avançar. Tic, tac. Tic, tac. El temps es va aturar per sempre aquell matí d’abril. Un dia que va significar molt més que una pèrdua.

Ara l’únic que faig és quedar-me a casa tot el dia. He deixat la feina durant un temps. Senzillament perquè no podia concentrar-me i res em sortia be. Des de fa setmanes que no veig a ningú. No contesto a les cridades telefòniques perquè no em plau parlar amb ningú. Quan toquen a la porta no em molesto ni a aixecar-me del sofà. Ja vaig avisar que necessitava estar sola. Un temps per mi. Per superar el dolor que em mossega el cor. I és que no tinc il•lusió per començar de nou. No puc...O tal vegada, no vull acceptar la realitat que tinc davant els meus ulls. Ningú em compren. “Has de ser forta, lluitar per seguir endavant,” em diu tothom. I no ho soc forta? Si no ho fos ja estaria morta, al costat del meu fill.

Que injusta és la vida...Se’n du a qui menys s’ho mereix, a qui no ha tingut temps per viure. Per què? Siguis qui siguis, per què t’has endut al meu fill? Què havia fet ell per tal malaurat destí? Ell tan sols creuava el carrer quan un maleït borratxo anava a 120 i se’l va endur per davant, deixant tan sols un cos ferit al seu darrera. El molt cabró ni es va aturar. Em van cridar mentre jo feia el dinar i esperava a que el meu nin arribés d’escola. En aquell moment vaig sentir que ja res seria el mateix. “El seu fill està en coma després de ser envestit per un cotxe que ha fugit”. Aquestes paraules em van matar per dintre.

Quan vaig ser a l’hospital, els doctors em van dir que el nin sofria greus traumatismes al cap. Estava en estat de coma. No em podien dir res més. Tal vegada despertaria en hores, en dies, en mesos...o tal volta mai despertaria. Vaig entrar a l’habitació completament blanca i el vaig veure estirat en aquell llit. Tenia els ulls tancats. Era com si dormís. El vaig abraçar i mil llàgrimes varen brotar dels meus ulls. Per què? Per què? Em repetia aquests mots una vegada darrera l’altra.
Després de dos dies d’espera, el meu fill va morir entre els meus braços.
I encara em diuen que he de ser forta? Creuen que qualque dia podré tornar a ser feliç sense la persona que més estimava? Ningú ho pot entendre fins que no ho experimenta en la pròpia pell.

Miro per la finestra i com cada dia, em demano perquè.