Per dalt i per sota

Un relat de: Na_Gretel

Per dalt i per sota
Tenia vint-i-dos anys. Va ser el primer que li vaig preguntar. Ho vaig fer amb brusquedat, quasi indignat per la seua joventut. Vestia amb una brusa ampla, de color blanc, i una falda llarguíssima, de volants, verda. Era baixeta, però ben tipada. La pell era bruna, quasi xocolatada. La cara, allargada i viva. Bonica, fins i tot. Feia una agradable estampa amb el paisatge que tenia al darrere: el meu jardí, florit amb tots els colors del món per aquell estiu insuportablement calorós.
Però era jove, sens dubte. Només la vaig veure, ho vaig pensar: "Massa jove. Aquesta no té fets ni els disset". Sense fer-la passar ni res, li vaig preguntar.
- Quants anys tens?
Se li va desdibuixar lleugerament el somriure cortès dels seus llavis. Em va mirar un poc contrariada, però va respondre de seguida, a l'entrada de ma casa, amb els peus sobre el pelut, calçats amb unes espardenyes que, malgrat la bona intenció de la quilomètrica faldilla, no aconseguien amagar que ja portaven un grapat d'anys al món.
- Vint-i-dos anys - va dir ella, educada, amb veu tan clara com el seu aspecte de nina.
Ah, vint-i-dos. M'ho creia o no m'ho creia? Semblava molt més joveneta. Però aleshores, en lloc de fixar-me en la seua pell fina i novella, la vaig mirar als ulls: hi vaig trobar un color blau dolç i un espurneig d'ironia, accentuat per una mitja rialla. Els peus i les atrotinades espardenyes havien reculat del pelut.
Segurament defensava sovint la seua edat, tant com maleïa el seu aspecte jovenívol. Però no ho anava a fer amb mi. Hi havia massa distància; no sols les espardenyes estaven fetes malbé: la vora de la falda estava rebregada i la brusa ampla estava un poc esgrogueïda. Jo, en canvi, anava impol·lut. Seixanta-dos anys meravellosament vestits.
Això, junt amb la sobtada qüestió d'obertura, li van fer pensar que no l'anava a contractar. Va ser per això que en aquell moment ja no em mirava amb tant de respecte, sinó més bé amb impaciència, amb ganes que li digués que se n'anés i no tornés o alguna cosa per l'estil.
Era llesta. De sobte, ja no semblava tenir quinze anys.
"En té vint-i-dos", vaig pensar, mentre la feia passar. Era jove, però no tant.
Es quedà plantada al rebedor, fins que jo vaig tancar la porta i li vaig indicar que em seguís. La vaig portar fins al menjador, on havia entrevistat totes les altres candidates que m'havien estat visitant aquells darrers dies. Va seure al sofà de pell de cuiro negre i jo ho vaig fer davant d'ella, mirant-la fixament.
- ¿Com et dius?- li vaig preguntar.
- Mercè Prunella Gómez.
- ¿Com et dius?- vaig tornar a preguntar i ella ho captà de seguida.
- Mercedes Prunella Gómez, senyor Martín- digué amb una condescendència que no vaig tenir ganes d'interpretar. Em vaig escurar la gola i vaig acomodar-me al sofà, arrufant lleugerament les celles. Prunella... em sonava aquell cognom, però no li vaig dedicar molt de temps. Si no me'n recordava bé, era perquè no pagava la pena fer-ho. Tot seguit, vaig començar l'entrevista:
- I, bé, Mercedes, què saps fer? Com em pots ser útil?- respongué presta de nou:
- No tinc cap problema per a realitzar qualsevol tasca domèstica. He estat molts anys ajudant la meua mare a casa i en fa tres que treballe en altres cases...
- ¿Saps cuinar?
- És clar, sé...
- Ja ho veurem. Dius que pots fer qualsevol tasca... bé, també ho veurem això... Has de tenir en compte, bonica, que molts dels electrodomèstics que hi ha en aquesta casa són d'última generació. M'han costat molts diners i vull que em duren un grapat d'anys. La persona que contracte haurà de saber-se les instruccions de memòria. Et veus capaç?
- Sí, és clar, sóc estudiant. Vaig a la facultat de...
- No m'importa- la vaig interrompre bruscament- No contracte una minyona perquè em faça redaccions. Vull algú que em cuini, que em netegi la casa i la roba i em renti els plats. Vull que planxe les meves camises, que faça que les meues sabates brillen i que les finestres estiguen tan netes que les colomes es donen cops contra el vidre, ¿entesos? Si vas a treballar a aquesta casa, has de tenir molt present tot açò. Pel que respecta a la teua vida, no m'importa gens ni miqueta i no tractes mai de fer-me'n partícip. Sols vull que faces el teu treball. Tinc afers més importants que tu i les teues sabates de cinc pessetes. L'estatus és l'estatus, reina i tu ets la meua minyona i jo el teu amo. M'has de parlar de vostè i has d'assegurar-te que jo estiga satisfet amb tu. Però no esperes mai compliments ni cap cosa per l'estil. La meua única aportació és pagar-te. ¿T'ha quedat clar?
Restà uns segons en silenci abans de respondre i jo vaig tenir la satisfacció de veure que l'havia deixada sense alè. Em mirava fixament, sense parpellejar. Les mans creuades damunt la faldilla, immòbils. No sé si estava impressionada, espantada o indignada. Probablement les tres coses i sobretot l'última. Ara bé, malgrat la brillantor als ulls, es pot dir que ho va dissimular d'allò més bé. Va sospirar amb una lleu resignació, mentre arrufava suament les celles.
- Sí, senyor Martín- digué en to neutral- M'ha quedat molt clar.
Em va agradar la seua reacció. Les pupil·les se li havien fet més menudes a causa de l'enuig i la humiliació, però va romandre d'allò més serena. Vaig veure com reconeixia l'autoritat i l'acatava. Allò era un bon senyal.
Sempre m'ha agradat la gent que sap quan cal callar.
* ******
- Ha de menjar peix. És molt bo per a la salut: no té quasi greix i té moltes proteïnes.
- Et dic que no vull peix, Mercedes, no-m'agra-da! I què és aquesta amanida? Quants cops t'he dit que no m'agraden les amanides? No fan gust de res!- "Tu sí que no fas gust de res, valent" vaig pensar. Quan es posava així, m'agafaven ganes de llençar-li el plat al cap.
- Senyor Martín, ha de menjar peix i verdura. Li ho va dir el metge, recorda?- vaig dir amb veu pacient, calmada pel previ assaig- A més, jo no he fet res més per sopar...- Em mirà amb rancúnia arrufant el front. Sabia perfectament què volia dir aquella frase: "no he fet res més per sopar, ni pense fer-ho. Com no s'espavile vosté..." I, oh!, ell mai no posava un peu a la cuina si no era per dir-me que n'eixia una olor estranya i que ara veurem que estàs fent, Mercedes.
Finalment, agafà la forqueta i picà dos enciams, que es ficà a la boca i començà a mastegar sorollosament. Vaig sospirar i vaig marxar cap a la cuina. Abans de sortir del menjador, va dir-me:
- Aquest enciam està agre.
"Tu si que estàs agre, valent"
Vaig arribar a la cuina tan incrèdula com sempre. No hauria d'estar-ho, portava fent el mateix numeret sis mesos, des que vaig començar a treballar allí. Probablement ho feia amb la minyona anterior i ho seguiria fent el dia que jo vaig marxar. Totes les nits la mateixa història: "no m'agraden les amanides", "ja que fas, peix fes-lo bé" o la meua preferida " al final ho aconseguiràs, reina! Se'm posarà cara de llebre!" vaig riure lleugerament mentre posava els plats dins l'aigüera. Com de cabut pot esdevenir algú!
I és que ho pensava i no m'ho creia. Com un home fet i dret com ell podia actuar com si fos un xiquet de quatre anys? Sempre que passava una cosa d'aquelles, no podia evitar recordar-me de la meua mare i dels renys que ens fumia al meu germà Dani i a mi quan de petits ens deixàvem les bajoquetes de la paella al plat. "Com es nota que no heu passat fam, sapastres!"
I com es notava, mamà, que aquest tampoc n'havia passat gens ni miqueta.
Era un antipàtic, però d'allò més amanerat. Dominava a la perfecció l'art d'alçar la veu el to just i necessari per a fer-se imposar. Anava cada dia al seu despatx vestit amb pulcritud (que n'hi ha per a no fer-ho, amb dos armaris plens de roba) i vaig arribar a sentir-lo parlar en tres idiomes diferents a més del seu estimadíssim castellà. La casa era heretada dels seus pares i semblava un palau: tenia dos pisos i estava molt ben estructurada. Totes les habitacions eran àmplies i confortables, decorades amb gust i amb grans finestrals que les il·luminaven. El senyor Martí tenia una autèntica mania persecutòria amb aquestes finestres: no deixava mai de repetir-me que no estaven prou netes. Un dia em vaig atrevir a suggerir-li que potser eren els seus ulls els que ho veien tot cada dia més negre... i em va clavar una coca que em féu saltar les llàgrimes.
No ho vaig dir amb mala intenció. Sempre em portava prou bé amb ell. Li parlava molt educadament i suportava les seues excentricitats amb paciència de santa. Poques vegades li portava la contrària i crec que aprendre'm les instruccions de quatre electrodomèstics diferents hauria d'haver-me fet guanyar alguns punts. Però ell m'escridassava sempre que em veia, a les menjades i els caps de setmana, especialment, quan els dos coincidíem a la mansió. I jo sabia que ell fruïa fent-ho.
Perquè, malgrat la meua joventut, jo ja sabia el que li passava a Don Pedro Martín Villasantos. Només em calia veure el magnífic retrat que hi havia al menjador per entendre aquest comportament tirànic: hi apareixia ell, jove, amb no més de trenta anys, vestit de general. Els cabells negres, curts i amb uns rulls que s'endevinaven sota la gorra. Tenia la mirada seriosa i el rostre solemne. Se'l veia més alt; per aquella època encara no hauria començat a encorbar-se. A la part de baix, al marc, hi havia una plaqueta d'or, on era gravat el seu nom junt a un "Todo por la patria" esplendorós.
El senyor Martín no havia rebut ordres al llarg de la seua vida, excepte per part d'aquells que estava disposat a seguir. En canvi, ara s'anava fent vell, el seu món estava sofrint canvis i estava veient-se obligat a obeir ordres de persones que ell considerava clarament inferiors: del metge, que li deia que havia de cuidar-se més, que s'estava fent major, del maleducat del seu secretari, que semblava que estiguera esperant que marxara del despatx per telefonar-lo i recordar-li tots els seus compromisos ("com si jo fos idiota!"), de mi, la se
ua humil minyona, que li feia menjar tot allò que no li agradava... I això era horrible per a ell.
Per això, Don Pedro Martín Villasantos volia demostrar que encara podia estar al càrrec i exercir el gran poder que solia tenir a les seues mans. Que, encara que arrugues i taques hagueren recobert la seua pell, per dins continuava sent aquell jove general valent disposat a fer el que fos necessari per la seua pàtria. O més bé, per la part més ben armada d'aquesta.
Era un home malcarat, enfadat constantment amb el món, fastigosament ric i un fatxa de cap a peus. No calia que criticara el meu lluç traïdorenc ple d'espines per posar-me de mala llet: veure'l passejar per aquella casa senyorial em posava malalta, com si totes les persones que van morir per la seua causa s'ho meresqueren i ell no fóra més que un heroi...
Anar cada dia a servir-lo em feia sentir com si estiguera pactant amb el diable. Necessitava els diners per a viure, per a poder seguir estudiant, que era l'única cosa que m'agradava de veritat. Però això no m'evitava les llàgrimes quan pensava que depenia d'aquell home a qui no podia ni veure, triomfador entre els triomfadors d'aquella nefasta guerra, i que, en la meua situació, hi estava quasi tot el món en aquest país.
Poques vegades els vençuts havíem perdut tant.

******
Just quan feia deu mesos que Mercedes Prunella Gómez treballava a ma casa, em va telefonar cap a les nou de la nit sa mare per dir-me que la seua pobra filleta es trobava molt malament i que al dia següent no podia venir a fer-me les feines. Es va disculpar unes quinze vegades, encara que jo li vaig dir que no tenia importància, però que no faltara més dies. "És clar que no, senyor Martín, és clar que no", va murmurar la dona fervorosament i jo em vaig sentir satisfet.
Aquell dia, a la vesprada, hi havia hagut protestes al campus de la universitat. Com sempre, hi havien arribat els grisos a tancar-los la paradeta i els havien fotut bones pallisses a la gran majoria. Al club ens n'havíem rist una bona estona, però jo no me'n vaig recordar parlant amb la mare de la Mercedes. I, encara que ho haguera fet, no ho hauria relacionat. Al dia següent vaig anar a fer les menjades al club i en tot el dia no vaig pensar en la meu minyona.
Al dia següent, en canvi, només despertar ja la vaig sentir trafegar per la casa, bufant per tota la feina que li quedava per fer. Em vaig posar el batí i les espardenyes i vaig baixar al menjador, on ella es trobava preparant la taula per al meu desdejuni. Duia un d'aquells vestits blancs rebregats de bohèmia que tant li agradaven i per darrere semblava tan ben plantada com sempre.
- Mercedes- la vaig cridar. Volia manar-li que després d'això, netejara les cortines de les finestres de la golfa. Però les paraules em moriren a la boca quan es girà cara mi.
Tenia un ull de vellut, una ferida al llavi inferior i l'avantbraç esquerre embenat. Però cap de les tres coses semblava fer-li mal.
- Mane- digué tranquil·la, com si no fos conscient de la meua consternació.
La seua veu m'arribà de lluny i de sobte vaig començar a recordar. Vaig sentir amb claredat les paraules que em va dir el dia que la vaig contractar, encara que en aquell moment no n'havia fet cas: "Sóc estudiant, vaig a la facultat de..." Però no ho arribà a dir mai, la vaig tallar abans. La figura de la meua minyona no m'havia resultat mai gaire interessant... fins aquell moment.
Una universitària, eh? I, a més, una universitària ferida... Em vaig quedar mirant-la de fit a fit i ella no apartà la mirada, esperant l'ordre. Però va ser una altra cosa el que sortí dels meus llavis:
- Estudies a les vesprades, no?
Ni s'espantà, ni tremolà. I això que era conscient de per què li ho preguntava.
- Sí- respongué amb el mateix to impertorbable. En aquell moment em vaig fer creus d'haver arribat a pensar que tenia disset anys el dia que la vaig conéixer.
- I què estudies?- li vaig preguntar de nou.
Alçà les celles, irònicament. Una mitja rialla burleta es dibuixà als seus llavis.
- Filosofia i Lletres- va dir tranquil·lament, amb la veu un poc contreta, com d'aquell qui conté les ganes de riure.
- I el teu germà, estudia també?
- No.
- Per què?- vaig preguntar.
- Sols hi havia diners per a la carrera d'un.
- I per què estudies tu i no el teu germà?
- Pregunte-li-ho a ell, és qui ho va decidir.
- No ho entenc.
- No esperava que ho fera .
Vaig sospirar, vençut, i ella tornà a somriure de nou. No massa emprenyadora, per evitar la bufetada. La molt punyetera havia guanyat el primer assalt, però jo no pensava deixar que guanyara el combat tan fàcilment.
- Qui t'ha fet aquestes ferides?
- Plató.
- Com que Plató?
- Sí, l'altre dia a un debat un company es va afartar de mi i em va llançar un llibre de Plató al cap. Vaig caure de la cadira i em vaig donar un bon cop amb una taula...
- M'estàs prenent el pèl, poca- vergonya?
- No! Vostè me l'està prenent a mi!- cridà de sobte, amb els ulls plens de foc, assenyalant-me acusadorament amb el dit- vinc a aquesta casa i em fot el gran discurs sobre l'estatus i del poc que li importava la meua vida i ara ve ací a immiscir-se en ella i a més la critica!
- Hauria de telefonar a la Guàrdia Civil ara mateix- li vaig dir amb severitat i ella es posà a riure, sense cap indici de la seua calma anterior.
- És clar, com no! Telefone'ls i diga'ls: "Perdonen, però tinc a ma casa una de les infelices que no van aconseguir atrapar l'altre dia". És clar!, és tan fàcil actuar en favor de la ideologia pròpia!
Ens vam quedar de nou en silenci. Ella respirava agitadament, tan alterada com no l'havia vista mai; els ulls blaus destacaven especialment en aquella pell bruna, que de sobte s'havia tornat un poc pàl·lida. Aleshores vaig adonar-me que sí que estava un poc espantada. Si no, no hauria esclatat d'aquella manera. I a més d'espantada, plena de rabia.
Vaig tenir una espècie d'il·luminació: jo, que era conegut pel meu perfeccionisme i l'ansia de conéixer fins a l'últim detall de tot, no sabia res de la meua minyona que ja portava quasi un any treballant a ma casa. I, el que sabia, no em servia de res. La Mercè havia viscut tota la seua vida al Palmar fins al quinze anys, quan ella i la seua família se'n van vindre a la ciutat. Era filla d'un pare pescador que va morir quan ella era menuda i mare d'una mestressa de casa. Tenia un germà prou més gran que ella, que segons tenia entés treballava també al port. Amics no li'n coneixia cap i tampoc cap afició en especial. Sols sabia que em feia bé les feines de la casa i s'entestava a fer-me menjar peix.
Però d'ella, d'ella mateixa, com a persona, no en sabia res. I ara resultava que tenia una roja a casa sense haver-me'n-hi adonat i, a sobre, de les que feia campanya i llançava pedres a la Guàrdia Civil. A aquelles altures ja hauria d'haver-la fet fóra o alguna cosa més contundent. Però em vaig trobar pensant que no volia fer-ho: la Mercedes Prunella Gómez treballava amb eficàcia, era discreta, tenia caràcter i era l'única que havia aconseguit utilitzar la llavadora sense fer-me malbé la roba. Però era una roja, em repetia.
En quin dilema més estúpid m'havia ficat jo mateix per no deixar-la parlar el dia que la vaig entrevistar. Si ho hagués sospitat des d'un primer moment, no m'hagués trobat en una situació així. I, de cop i volta, vaig pensar que ara ja era molt tard per a acomiadar-la. Quan algú m'agradava, m'agradava fins a les últimes conseqüències.
- Si torna a succeir una cosa com aquesta, et faig fora, et queda clar?- li vaig dir severament. Ell va sostenir-me la mirada, valenta, durant uns instants, però finalment es va engolir l'orgull i va abaixar el cap, assentint més tranquil·la. Però l'odi i la indignació que emanava cap a mi em travessaven la pell com un ganivet roent. Va ser una de les situacions més tenses de la meva vida, i això que ja n' havia passat per unes quantes de bones.
Sobretot quan, de cop i volta, vaig recordar on havia sentit jo abans aquell cognom... Prunella...
Vaig haver d'agafar-me ben fort del passamà de l'escala. Però ella ja m'havia donat l'esquena de nou i no ho va veure.

************

Feia mitja hora que havia sortit a tota canya del seu despatx. M'havia quedat tan parada que la fotografia emmarcada que tenia a les mans m'havia relliscat i el cristall s'havia esmicolat. En altres circumstàncies, ell m'haguera dit fins al mal que m'havia de morir. Però no. En va fer cas omís i va eixir per la porta sense badar boca. Jo em vaig quedar uns instants mirant la porta interrogativament, com si ella tinguera la resposta de per què el senyor Martín havia sortit tan esperitat. Aleshores vaig recordar que no feia ni cinc minuts que havien cridat per telèfon. Qui deuria ser?
Sense donar-li més importància, vaig arreplegar els vidres i vaig pujar al traster a buscar algun altre marc on fer encabir la foto. Era una foto antiga, però tenia la seua gràcia. Eixien ell, amb uns vint anys, i una xica de la seua edat, rosa i bonica. Tots dos somreien. Eren a la platja i seien sobre l'arena. La xica era la que més tard fou la seua esposa, que va morir faria uns trenta anys i escaig, poc després de la guerra, segons m'havien contat les veïnes. De vegades, especialment quan netejava aquelles fotos, ho pensava i em donava un poc de llàstima. No durien ni cinc anys de casats... Després ell arribava del treball, em criticava tot allò que volia i més, i aleshores se'm passava la tristor de seguida i em trobava pensant barbaritats com que quina benedicció per a la dona l'haver mort i no haver de suportar-lo cada dia.
A la fi vaig trobar un marc. Era prou més bonic que el que havia trencat, però del mal humor del meu cap no em lliurava ningú. El vaig netejar un poc perquè estava ple de pols i el vaig desmuntar per a posar la foto. Aquesta era molt vella i es transparentava lleugerament. De sobte, em vaig adonar que darrere hi havia alguna cosa escrita. Vaig girar la foto i vaig llegir, en
curiosida: Per a la Gemma i el Pere, dels vostres amics Mateu i Llúcia. Gràcies per venir a visitar-nos. Tarragona, 1932
El primer que em va venir a la ment en llegir la dedicatòria eren aquelles mirades que em dirigia quan se m'escapava alguna cosa en valencià davant d'ell, com si anara a cridar els grisos perquè m'arrestaren per desacatament a la llei, com a mínim.
En canvi, amb aquella foto a la mà, tot semblava indicar que Don Pedro Martín Villasantos va ser en algun moment de la seua vida un Pere qualsevol, que no tenia cap problema en el fet que els seus amics de Tarragona li dedicaren les fotografies en català. Açò em picà la curiositat: que n'hauria fet d'aquestos? Els deia "Mateo" i "Lucía" ara, tal com em deia a mi Mercedes?
Just en aquell moment, sonà el telèfon i vaig pegar un bon bot. Em vaig apressar a agafar-lo. Segurament era ell i no li agradava que el feren esperar:
- Residència de don Pedro Marín Villasantos- vaig dir, distretament.
- Mercè!- no era el senyor Martí, era el meu germà.
- Dani! Mira que t'ho he dit vegades, que no em telefones a casa del senyor Martín, que es posa negre quan ho fas...
- Vols dir que és a casa?- aquesta pregunta em descol·locà i també el to del meu germà, estranyament nerviós i emocionat a l'hora.
- No, no hi és. Per què?
Dani tardà uns segons a respondre.
- Mercè... no ho sé segur, ja saps com van aquestes coses... però pareix que aquesta vegada sí... Mercè, diuen que el Franco s'ha mort.

**********

Va ser un dia d'allò més estressant, amunt i avall i parlant amb uns i altres i aquella nit vaig passar-la a casa d'un bon amic. Vam estar parlant una bona estona i quan ens vam adonar ja eren les deu de la nit. Vaig telefonar a Mercedes i li vaig dir que marxés cap a casa. No em va sorprendre que no em fes cap pregunta. Era ben discreta, aquesta xica.
Quan vaig tornar al menjador vaig trobar el Manuel, el meu amic i company des de fa no sé quants anys, esperant-me mentre fumava un havà. Amb un gest de mans em preguntà si en volia un, però en vaig rebutjar l'oferiment. No em venia gens de gust fumar. De fet, no em venia de gust res... Però la minyona del Manuel, una senyora d'uns cinquanta anys que es deia Maribel, ja estava parant taula. Vaig estar observant-la distretament, fins adonar-me que el Manuel em mirava a mi. Li vaig retornar la mirada, sospirant. Ell va somriure.
- Maribel, deixa'ns uns minuts sols- la Maribel va assentir amb el cap servicialment i marxà sense dir ni piu. Em va venir a la ment de nou la Mercedes, que hauria intuït l'ordre abans que li la digués. De fet, ella hauria preparat la taula a un lloc diferent, per a no molestar... La veu del Manuel s'intercalà en els meus pensaments.
- El que ha passat hui canviarà les coses, Pedro- em va dir, de sobte molt seriós.
- Ho sé- vaig respondre jo- És un cop terrible per al règim. És...
- ... el que ens faltava- acabà el meu amic per mi. Ens vam quedar uns minuts en silenci. La tènue llum de la làmpada de teranyina que penjava del sostre s'enterbolia més a cada fumada del Manuel- Tens raó- digué de sobte el meu amic- Però, no pretendràs fer-me creure que això és l'única cosa que tens al cap, oi?- em mirava compassiu, però no pas còmplice. Sé que encara em maleïa per haver-lo obligat a ajudar-me a fer una cosa com aquella- Has intentat posar-te en contacte amb ella?
- No, i ara!- vaig respondre irritat- Com vaig a tractar de parlar amb ella justament ara?
- Però, Pedro, no ho veus, que ara és el moment idoni? El règim està capgirat, el país sencer ho està!- digué el meu amic, cansat- Ningú estarà pendent del que un exgeneral de l'exèrcit faça o deixe de fer!- les mans em tremolaven davant aquell raonament tan encertat. Tenia raó, el Manuel...
Era aleshores o potser mai. Vaig assentir amb el cap. Li vaig demanar que m'acompanyara al seu estudi. Havia de fer una telefonada.

**************

Al dia següent, vaig arribar a la casa del senyor Martí un poc més tard que de costum. Ja eren les deu i mitja quan vaig tancar la porta de l'entrada. Em vaig trobar la casa deserta, tal com l'havia deixada la nit abans o això em va semblar en un primer moment. Però, quasi com si algú invisible m'alertara, em vaig adonar que la fotografia a la qual li havia canviat el marc el dia anterior no era al seu lloc. Vaig alçar la mirada cap a l'escala, com si esperara trobar-la allí. Em vaig llevar l'abric i vaig enfilar l'escala, per veure si el senyor Martí era a casa.
Aquell dia m'havia costat anar-hi, més que cap altre. La raó era ben simple: el meu germà i jo havíem passat tota la nit a casa d'uns amics meus de la facultat i havíem estat xerrant hores i hores sobre la mort de Franco. Excepte els escèptics i els precabuts, gran part de la colla, jo inclosa, ens havíem passat la nit fent plans, imaginant la nova vida que se'ns obria al davant, somniant amb la llibertat que ens podria proporcionar la democràcia si finalment aquesta triomfava, cantant una i una altra vegada L'estaca amb la guitarra de l'Ignasi... I, després d'una nit tan intensa com aquella, com anava jo a tenir ganes de veure algú que estiguera de dol per la mort del dictador?
"Resignació, Mercè, resignació", que deia ma mare.
El vaig trobar a la seua habitació, preparant una maleta. Vuit o nou camises elegants ja n'eren a dins, ben col·locadetes, i també els mitjons i la roba d'interior. En aquell moment plegava els pantalons. En sentir-me arribar, alçà momentàniament la vista, però la tornà a abaixar de seguida. Per com em va mirar, qualsevol haguera dit que no m'havia vist.
- Se'n va de viatge, senyor Martí?- li vaig preguntar educadament.
- No, faig la bugada. A tu què et sembla?- vaig tocar l'ase, tractant de contenir-me.
- L'ajude?- em vaig oferir.
- No- respongué simplement. Vaig esperar uns segons per veure si em deia alguna cosa més, com quants dies de viatge se n'anava o alguna cosa per l'estil (encara que la destinació ja la sabia de sobres), però no fou així. Vaig arronsar les espatlles.
- Si vol alguna cosa seré a la cuina, netejant els armaris- vaig dir i vaig girar cua cap a la porta, però la seua veu em detingué.
- Mercè, espera un moment, vull parlar amb tu- digué de sobte. I jo em vaig quedar parada, amb la mà al pom, que vaig deixar anar sense adonar-me'n. Em vaig girar de cop i el vaig mirar amb els ulls molt oberts. No m'havia dit Mercedes i m'havia parlat amb un català correctíssim que, malgrat els anys que segurament portava sense utilitzar-lo, no havia acabat de perdre l'accent de Catalunya. Em van entrar ganes de dir-li: "Tu diràs, Peret", però vaig decidir no temptar la sort.
- Sí?- vaig dir amb veu fluixeta, com si parlara amb un malalt.
- Saps on marxo, oi?- em va preguntar.
- M'ho imagine- vaig respondre-li jo.
- I on és que t'imagines que vaig?
- Mmm.. A Madrid, no? A rendir honor a Franco.
- I què et sembla?
- El què? Que se li rendisca honor o què vosté hi vaja?
- Les dues coses- em vaig creuar de braços i me'l vaig quedar mirant, mig somrient.
- I a vosté què li importa?- no ho vaig preguntar en to despectiu, ni enutjat, sinó encuriosida. Des d'aquell formidable intercanvi d'amenaces al menjador, el senyor Martí no s'havia tornat a ficar en la meua vida. Es veu que no volia trobar cap cosa detonant que l'obligara a acomiadar-me. S'ha de reconéixer que jo era una bona minyona, conflictes idiomàtics de banda. Però, és clar, el màxim representant de tot allò en què ell creia havia mort, cosa que no succeïa tots els dies. Es veu que volia saber que li passava pel cap a una roja en una situació com aquella. Em mirà severament i jo li vaig dirigir un lleuger somriure. Vam quedar així uns moments, en silenci. Finalment, es concentrà de nou en els seus pantalons i mentre els posava amb cura dins la maleta, va dir:
- Ets igual que ella.
- Igual que qui?
- Que la meua esposa- respongué, girant-se cara a mi- No t'ho vas a creure, maca, però la meua esposa era una roja de les bones. Una cosa pareguda a tu. Però, és clar, ella tenia molta més classe.
- Gràcies- vaig dir jo, arrufant les celles. Ell va mig riure i va tancar la maleta. De nou s'havia instal·lat el silenci a l'habitació, però vaig comprendre que aquesta vegada em tocava continuar la conversa a mi. Ell volia dir-me alguna cosa, però si li la preguntava. Podria haver-me'n anat i deixar-lo amb les ganes, però la curiositat em va poder- Va morir a la guerra?- vaig preguntar finalment.
- No- va respondre amb fermesa- No va morir a la guerra.
- I quan va morir, aleshores?- aquella vegada no respongué tan de pressa. S'acostà a la finestra de l'habitació i es quedà mirant el paisatge. O almenys, això em semblava... La llum del sol es filtrava per la finestra i retallava la seua silueta, creant un encegador contrast entre el daurat i el negre. De sobte, semblava molt més alt i tan moré com ho havia estat en la seua joventut. Vaig sentir coïssor als ulls i se'm van omplir de llàgrimes. Vaig parpellejar i vaig apartar la mirada.
Per un moment vaig creure que s'havia oblidat que jo era darrere, esperant que em responguera... Però no. Sospirà i sonà tan abatut que els seus cabells em van semblar de nou blancs com la neu.
- Ella... va morir fa dos anys- murmurà de cara la finestra- A Nova York- vaig arrufar el front.
- A Nova York... pe... però... què hi feia, allà?- vaig preguntar, d'allò més estranyada.
- Fugir- respongué i aquesta vegada sí que em mirà quan ho va fer.

*************

- Quan ens vam casar, sabíem que no ho anàvem a tenir fàcil. Les nostres famílies eren ambdues gent important de Barcelona, encara que no s'avenien massa, com deus imaginar. La seua era una família d'intel·lectuals, tots dedicats a l'ensenyança i coses per l'estil, i la meua formava part dels exèrcits de la pàtria des de l'època de la reina Isabel. Però vet aquí, que ens vam enamorar i les coses encara no eren tan complicades, ningú no va impedir la nostra unió.
>> Però tot
va anar canviant. La guerra s'aproximava i era ben obvi que la nostra postura no era la mateixa. Vam suportar la situació prou bé durant molt de temps, ¿saps? Vam venir a València, on vulgues o no vulgues, la situació no era la mateixa, ja que d'entrada ens llevàvem de sobre la pressió dels nostres pares. Suposo que també va influir que no en vam parlar gaire, de la tensió que hi havia entre les dues parts. Tots dos acudíem a reunions i col·laboràvem amb el nostre bàndol (i tots dos sabíem que l'altre també ho feia), però mai dèiem ni ens recriminàvem res.
>> I aleshores va esclatar la guerra i poc després em van cridar a files. Durant una temporada m'havia pogut mantenir al marge gràcies al meu pare, però una vegada et fan la crida no pots rebutjar-la. A més, jo no volia fer-ho. Quan... quan em van convocar... Em vaig quedar desconcertat, perquè se'm van obrir els ulls, vaig veure clarament que allò que fèiem la Gemma i jo era un autèntica estupidesa... Tractàvem de mantenir la nostra unió quan cada dia estàvem més separats. Quina bajanada, no sé com vam estar tant de temps així. Era urgent que ens deixàrem de veure, que ens oblidàrem l'un de l'altre, perquè ja no ens pertanyíem mútuament... Ella pertanyia al seu bàndol i jo al meu... Ens havíem de separar, així evitaríem fer-nos més mal encara. No hi havia cap altra solució... Jo, almenys, ho veia així. I creia que ella també hi estaria d'acord, però va resultar no ser així.
>> La vesprada abans de la meua marxa, ella em va demanar que no anés. Em va proposar que fugírem, que ens oblidarem de tot i marxarem a un lloc ben lluny d'Espanya... Em dir que ella estava disposada a renunciar al que fos per tal d'estar amb mi... I jo em vaig posar fet una fúria. La Gemma, oh! Em va decebre. Abans que tot es tornés massa perillós i massa tens, solíem tenir llargues xerrades i era molt interessant. I - vaig prosseguir- que estigués disposada a renunciar a tot el que creia amb tanta facilitat, em va fer més mal que si m'hagués escopit o alguna cosa d'aquestes que feu les roges- la Mercè em fulminà amb la mirada i jo vaig somriure lleugerament- Vam tenir una discussió molt forta i ella se'n va anar de la nostra casa desfeta en llàgrimes...- Però el so de la porta en tancar-se encara ressonava al meu cap. Això tampoc ho vaig dir, però la Mercè feia cara d'endevinar-ho. Em vaig escurar la gola i vaig continuar.
- Van passar els anys i la guerra començava per fi a concloure. Justament a les acaballes, vaig ser ferit de gravetat al muscle dret i quasi em dessagne. Vaig sortir-me'n pels pèls. Com que la cosa ja estava pràcticament feta, em van donar tot el temps que vaig voler per a recuperar-me. Havia fet un bon paper, era l'orgull de la família, com et pots imaginar. I va ser justament a l'hospital que la vaig tornar a veure. No puc negar que ho va ser, de valenta! Va entrar a la meua habitació com si oblidés que estava en terreny enemic i em va demanar que l'ajudés a fugir del país, així, sense més. Em va dir que portaven dos anys perseguint-la i que ja se n'havia cansat. Volia fugir, oblidar-se d'aquest país i "ja se'n podeu tots anar a fregir espàrrecs, que jo n'estic farta". Justament així m'ho va dir. Va afegir que tenia una pistola a la butxaca i que si jo muntava un sidral, es fotria un tret al cervell i adéu món, com els romàntics. Que ja li donava igual tot, que li havien matat els pares, els germans i l' amiga i que, malgrat tot, li agradaria continuar vivint. Però que, si no podia ser, no podia ser i que no li sabia tan greu, però que l'avisés abans de posar-me a cridar, per favor, per poder preparar-se uns segons abans de prémer el gallet, cosa que no era gens fàcil o, almenys, no hauria de ser-ho.
>> I jo, que encara continuava estimant-la com si ens acabéssim de casar i que m'havia trobat la mort de cara i me n'havia escapat per la providència, li vaig dir que sí, que la trauria del país, que no es preocupés i que fes el favor de no suïcidar-se, que ja havia mort prou gent i que si es matava davant meu, me n'anava per la finestra de cap. I ella va riure, va riure plorant. Em va besar i després em va clavar una bona bufetada i em va dir: "Seràs idiota, Pere! Si m'hagueres fet cas, cap dels dos no estaríem així!" i m'ho va dir plena de rancúnia. I jo, marejat, li vaig dir que en dos setmanes acudís a casa del Manuel, el meu amic, ja el coneixes, i que ja veuríem que féiem. Quan li ho vaig dir al Manuel gairebé se'm mor allí mateix. Em va dir fins el mal que m'havia de morir, però va accedir finalment. Va ser ell qui em va suggerir enviar-la a Amèrica i així ho vam fer.
>> Un mosso que treballava al port ens va ajudar a fer-la passar a un vaixell que partia cap a l'Amèrica llatina una nit, uns dos mesos després de l'arribada dels nacionals a Madrid. Fins aleshores havia estat amagada al camp, a una masia propietat dels meus avis i m'havia encarregat que ningú no la descobrís. El noi del port li va deixar roba d'ell i, com estava molt i prima i aquells parracs eren molt amples, no cridava massa l'atenció. Es va tallar els cabells amb quatre tisorades i es va posar un barret. El jovenet ens havia dit que l'esperéssim al port cap a les dues de la nit. Vam anar i el vaixell just aquella hora estava carregant.
>> Tal com si no ens conegués, el noi ens va demanar ajuda per a pujar les caixes a la nau. El Manuel i jo n'agafarem una i la Gemma i ell una altra. Dins del magatzem del vaixell els vam perdre de vista. Manuel i jo baixàrem i poc després ho va fer aquell mosso. El Manuel i jo li ferem gestos perquè s'acostés, però de nou ni ens va mirar. Se'n va anar just en direcció contrària i ben aviat es va perdre en la foscor. Va ser llest, el diable, perquè el Manuel ja tenia la pistola preparada. De tota manera, al final el vam enganxar i no se'n va sortir tan bé. El vaixell va partir cap a l'Amèrica dues hores després. Quatre mesos més tard em va arribar una carta en blanc des del Mèxic i aleshores vaig saber que la Gemma estava bé.
>>Almenys, fins ahir. Ahir... ahir vaig parlar amb el seu home. Es un home de negocis de Nova York i la va conéixer a Mèxic. Es van casar poc després. Em... em va dir que la Gemma havia mort d'un càncer, feia un parell d'anys- vaig menejar el cap- sembla que aquesta vegada ningú no l'ha pogut ajudar a fugir de la mort...
El silenci es va estendre per l'habitació. La Mercè em mirava fixament, amb els seus ulls blaus de nina. Va sospirar. Arrufava les celles.
- Senyor Martí, per què m'ha contat to açò?- va preguntar de sobte, mirant-me desconcertada.
- Perquè tu ets l'única que em pots comprendre- vaig respondre-li, mirant fixament els seus ulls blaus, que es feien més brillants a cada moment- Tu mateixa m'ho vas dir un dia, recordes? "És tan fàcil actuar en favor de la ideologia pròpia!", em vas dir. Però no ho és tant actuar en contra, oi?
>>Vaig entendre de seguida el que volien dir les teues paraules, carregades de raó, vulguem o no. Defensar allò en què creus és molt gratificant, perquè ho fas amb gust i amb el total convenciment que fas el correcte. És sacrificat sí, però paga la pena. En canvi, no actuar d'acord amb elles encara que no et quede altre remei, és... horrible. Et fa sentir malament, com si fossis una espècie de traïdor. No et sents digne de pensar com penses per l'únic fet d'haver deixat que les circumstàncies t'hagin guanyat la partida. Però... si tens prou força, et tragues l'orgull i ho fas. La meua Gemma ho va fer. Jo ho vaig fer. Fins i tot, el meu amic Manuel ho va fer… I tu… tu ho fas cada dia.
>>Em menysprees, Mercè, t'ho veig als ulls. Ets jove, intel·ligent, treballadora i activa, de família humil i, a més, universitària. Una roja de pura sang. Tot el contrari de mi, que per a tu no sóc més que un vell fatxa amargat i dolent. I potser tens raó. Però no et queda un altre remei, reina. Necessites els diners, i el meu xec arriba d'allò més puntual cada mes. Segur que fins i tot et sents malament quan el cobres, però és aquest el paper que t'ha tocat. I ho portes molt bé. I per això t'he contat tot açò...
- I què és suposa que vol dir-me?- saltà ella de sobte, mirant-me amb els ulls una mica entretancats, recelosa- Que tot és blanc o negre i que aquells que som suficientment hipòcrites per travessar la línea som en realitat els més valents de tots?
- Això és un molt bon resum, com es nota que ets de lletres.
- Però... com és capaç de dir una cosa així!- cridà, alçant-se del llit d'un bot- Com és capaç de posar-nos al mateix cas? Vosté va tenir un moment de compassió amb la dona que estimava! Jo sí que sóc una víctima de les circumstàncies!
- Tan desgraciada et veus, com per anomenar-te víctima?- vaig preguntar, amb un somriure sardònic. Ella m'adreçà una mirada freda com el gel.
- Vostè que en sabrà, de desgràcies. Vostè ha estat tota la vida aquí dalt- va dir, alçant la mà per sobre del seu cap- sempre per sobre algú altre, no sap què és veure's arrossegat pel terra... Per tant no sap el que suposa treballar per a la persona que et massega. Vostè no sap res de res...
- No penses que puga haver-hi gens de bondat en mi, oi?
- És que no hi ha- respongué ella senzillament- Una vegada em va preguntar per què jo era qui estudiava i no el meu germà, que és més major i, a més, home. Doncs bé, li ho diré. Quan jo tenia dos anys i ell deu, algú com vosté va fer afusellar el meu pare perquè havia rebut una carta d'un amic exiliat a França. Algun malparit llagoter va decidir posar-se a la guàrdia civil del seu costat i van matar el meu pare d'un tir al cap, com si fóra un animal rabiós. Sense preguntes, sense llegir el que deia la carta, sense saber si hi havia carta, sense proves. I és per això que el meu germà va començar a treballar als deu anys i, com vostè comprendrà, a la universitat demanen més que saber llegir i escriure. No sé vostè, però jo no puc concebre cap tipus de bondat en algú que és capaç de fer una cosa així, per molta dona comunista que tinga. Però vaig a donar-li un conse
ll: la propera vegada que li entren remordiments, vaja a confessar-se a un capellà que segurament el farà sentir-se millor que no jo.
>> I ara, si em disculpa, vaig a netejar els armaris de la cuina, que estan ben bruts- i amb açò, va donar per conclosa la qüestió. Es va alçar més recta que un pal i va marxar cap a la porta amb pas ferm. Però, de nou, la meua veu la va parar.
- Mercè, espera- li vaig tornar a dir- La veritat és que hi ha un altre motiu pel qual t'he contat tot açò- em vaig escurar la gola, una mica incòmode, però la vaig encarar de front- És sobre una cosa que vaig fer fa anys... i que a penes hi havia pensat fins fa poc, quan vam discutir aquell dia que arribares a casa plena de blaus... Vols fer el favor de seure, per favor?
- No- va respondre ella en to desafiant, creuant-se de braços. Vaig assentir amb el cap.
- D'acord, tu mateixa- vaig dir- Veuràs... aquell mosso que ens va ajudar al port amb la Gemma, doncs bé... el noi se'n va escapar. Va ser prou llest per endevinar que érem gent important, així que, segons vaig esbrinar després, no se li va veure més el pèl pel port.
>> Però encara no se'n va anar prou lluny. Farà uns vint anys, el Manuel em va telefonar dient-me que l'havia trobat. Que vivia al Palmar i era pescador. Que s'havia casat amb una xica del poble i tenien dos fills... Un nen d'uns deu anys i una nena més menudeta... I... i em va preguntar què em semblava. I jo, que portava anys sense saber res de la Gemma i estava a punt d'ascendir al meu treball, li vaig dir que fora. Que s'inventés qualsevol excusa i que el fes matar. Segons tinc entés, el va acusar de conspiració contra la pàtria i el van afusellar.
Havia perdut tot el color de la cara. Estava tan pàl·lida que els ulls blaus semblaven de mentida. S'havia aferrat al marc de la porta i em mirava amb els llavis contrets.
- Aquell home... era el teu pare, Mercè.
L'expressió a penes li va canviar. Només sé que, de cop i volta, la vaig veure a terra.

**************

No vaig sentir que les cames em fallaven, sols el colp del meu cul contra el sòl. El vaig veure fer un bot i córrer cap a mi, però el vaig detindre abans que arribara on jo jeia.
- No em toque- vaig etzibar, amb la veu totalment plena de verí.
- Mercè... Et jure que em sap greu...
- I una merda.
- De debò, que em sap...
- Calle, per favor!- el vaig interrompre bruscament, alçant-me d'un bot- Calle, calle! Per favor, no diga res més- les llàgrimes sortien a borbollons dels meus ulls, com si algú haguera obert una aixeta plena de tristesa... Tristesa per aquell pare que a penes recordava, tristesa pel meu germà, que tot just ara començava a viure un poc millor i a estudiar i a fer amics, tristesa per la meua mare, que de tant en tant encara em deia: "Però si jo diria que ton pare no rebia mai correu!"
I vaig continuar plorant i plorant i plorant... Vessant llàgrimes en aquella habitació tan ben decorada i tot em feia pena i, sobretot, em feia pena jo, perquè havia estat dedicant dos anys de la meua vida a fer més còmoda la de l'home que va pagar els seus errors amb el meu pare, que sols l'havia ajudat... Ell es va quedar allí tota l'estona, observant com plorava, sense fer cap moviment. La seua cara em semblava més lletja i odiosa que mai, encara que els seus ulls em miraven compassius o potser justament perquè ho feien.
Finalment, la plorera va començar a perdre intensitat i vaig poder respirar bé de nou. Vaig quedar-me asseguda fins que vaig deixar de tremolar i quan vaig estar segura que els peus podrien sostenir-me, em vaig alçar.
- Me'n vaig, senyor Martí- li vaig dir- Me'n vaig per a no tornar. Espere que ho comprenga.
- Mercè- va començar a dir, però jo ja no l'escoltava. Vaig eixir de l'habitació i vaig baixar les escales amb pas ferm, per agafar l'abric i anar-me'n definitivament d'aquella casa. Però ell em seguí.
- Mercè- em cridà de nou- No te'n vages així.
- Què passa? L'estic decebent? Que potser vol que li escupa?
- No, Mercè, no vull que te'n vages així. No et comportes com una nena de deu anys, per favor- vaig riure, incrèdula. Allò era massa- Parlem-ho, d'acord?- va dir i més que una petició, era una ordre.
- Parlar?- vaig repetir jo- No hi ha res a parlar, senyor Martí- vaig dir, mirant-lo de fit a fit, tan serena que fins i tot jo mateixa em vaig sorprendre- Què vol que li diga? Vosté es va carregar el meu pare sense cap raó, perquè no sé si va pensar durant un moment que havien passat vint anys i que si no l'havia delatat ja era molt improbable que ho fes... a més, què coi es pensava? Que el meu pare no tenia res a fer millor que delatar-lo? Però res, vostè el va fer afusellar i ala, adéu!, tots més tranquils. I ara em diu que li sap greu. Val, me'l crec, li sap greu per mi, em compadeix. Jo també sé llegir-li els ulls i ara mateix vosté està pensant: "Pobra nena, quina vida més cruel", però no pensarà mai: "Que cruel vaig ser", ni ho farà, perquè li rellisca. Accepte-ho, home, és un malparit, què hi farem!
>>Però té raó en una cosa: la veritat és que sí que és d'elogiar que alguns siguem capaços d'engolir-nos els principis i creuar la ratlla. Té raó a dir-me que la hipocresia ens fa valents en eixe aspecte, però al final acabem tots escombrant cap a casa. Vosté ho ha dit, és molt més gratificant.
>>Vostè n'és un exemple: sí, va ajudar la seua esposa a fugir del país, però ara se'n va al soterrament del principal responsable del règim que els va separar tan tranquil. Perquè, encara que em mire amb eixos ulls cansats de vell, sé que li sap més greu que s'haja mort Franco que la seua dona, sofrint, a tot un oceà de distància. I jo, doncs també sóc un exemple. He suportat dos anys treballant per a vosté, però li assegure que, mai de la vida, encara que em mora de fam, torne jo a treballar per a un fatxa. M'he cansat de ser valenta. Vaig a ser de nou una covarda i a lluitar pel que crec. En aquest sentit, supose que sí que el puc comprendre.
I vaig girar cua sense dir res més. Vaig obrir la porta i el vent fred de novembre em va colpejar la cara, fent-me sentir més desperta i més lleugera que mai.

**************

Se'n va anar carrer amunt, en direcció al cau del riu. La vaig estar observant fins que els seus cabells negres van deixar de moure's amb el vent i es van convertir en un punt en la llunyania. Després vaig entrar de nou a casa i vaig pujar a l'habitació. Vaig acabar de fer-me la maleta i vaig seure a la butaca, a esperar l'arribada del Manuel. I, mentre, vaig pensar en la Gemma i la Mercè, que s'haurien caigut molt bé. I de nou em venien les paraules de la Gemma al cap: "Seràs idiota, Pere! Si m'hagueres fet cas, cap dels dos no estaríem així!" I les de la Mercè, que encara estaven tan recents que continuava escoltant-les: "Però no pensara mai: Que cruel vaig ser"
I vaig pensar que no havia donat una bona resposta a cap de les dues perquè, realment, no la tenia. Supose que, malgrat els anys de guerra i dolor, la victòria no em va deixar veure amb claredat les conseqüències dels meus actes. M'havia deixat endur com un babau entre colpets a l'esquena i picades d'ullet. La guerra em va pillar jove i cregut i amb un càrrec important. I simplement vaig actuar en conseqüència. Però estic convençut que tant la Gemma com la Mercè m'haurien respost que allò no era excusa.
Sí que havia estat idiota, i també cruel, durant molt de temps. Massa.
I ara ja no sabia res. Ja no sabia si havia sigut així sempre o va ser per culpa de la guerra o per haver posseït tants anys el poder. Ja no sabia si pagava la pena haver-ho sigut o no. Ja no sabia qui tenia raó: si la Gemma, la Mercè o jo... Em vaig adonar que fer-me més vell i haver passat per tot el que havia passat no m'havia fet més savi, ni més bona persona, ni més feixista, ni menys.
Simplement, m'havia fet més vell.

*************
Vaig arribar a casa com una ànima en pena, sense saber massa bé on anava ni què feia, totalment d'esma. A l'escala em vaig trobar amb la nostra veïna, la senyora Carme, que venia de comprar verdura i peix del mercat. Sempre menjava el mateix, aquella dona. La nostra cuina estava al costat de la d'ella i sempre en sortia olor de lluç a la planxa o de puré de carlota i creïlla. La mare, quan de tant ho comentàvem, deia rient: "Aixina de sana està la Carme, amb vuitanta anys i escaig i pujant l'escala com una joveneta!"
- Bon dia, Mercè!- em saludà engrescada- Com estàs, bonica?
- Aixina, aixina, senyora Carme- vaig dir amb un somriure afable.
- M'acabe de trobar a ta mare en el mercat i em pareix que el teu germà encara o se n'ha anat, perquè he vist la motet ahí baix- em va informar, en aquella costum tan valenciana de notificar al veí com d'informat està un de la seua vida.
- Ah, val, gràcies. Vol que l'ajude?
- No, reina, sols porte enciam i quatre sardines. No em pesa.
- Val, me'n puge jo cap a dalt. Adéu, senyora Carme.
- Adéu, reina.
Les mans em tremolaven quan vaig posar la clau al pany de la porta del nostre pis. Quan hi vaig entrar, em vaig trobar al Dani de cara, que ja marxava a treballar. Es va quedar parat en veurem, normalment no se'm veia el pèl pels matins. A eixes hores sempre estava en casa del senyor Martín.
- Mercè, però que fas ací?- em va preguntar estranyat, mentre s'acabava de col·locar la jaqueta. Va venir cap a mi i em va mirar fixament- Què ha passat?- em va preguntar preocupat. M'agafà de la barbeta i em feu girar la cara, probablement cercant marques de dits- T'ha posat les mans al damunt el cabró aquell una altra vegada?- va inquirir enfurismat. Vaig negar amb el cap, un poc marejada pel sacsó i per tenir-lo tan al damunt. Em vaig desfer de la seua mà i vaig caminar cap al sofà, on em vaig deixar caure com un sac de patates. Ell es va quedar mirant-me sense moure's de lloc. Em vaig passar la mà per la cara i vaig sospirar.
- No et vas a creure el que m'acaba de dir- ell va posar cara d'alarma.
- No em digues que el Franco no s'
ha mort- va dir tot consternat.
Me'l vaig quedar mirant uns instants i de sobte vaig esclafir a riure, però era un riure sec, mancat d'alegria i abans d'adornar-me'n plorava a llàgrima viva de nou i tenia Dani assegut al meu costat, desconcertat, tractant que em calmara.
- Mercè, per favor, que m'estàs espantant!- em deia- Però que t'ha dit, si es pot saber?
Vaig respirar profundament, tractant d'asserenar-me per tractar de dir alguna cosa coherent. Ell va córrer a la cuina i em va portar un got d'aigua. Al tercer got, ja no sanglotava, malgrat que les mans encara em tremolaven. Dani no apartava els ulls de mi en cap moment. Poques coses em feien plorar i menys d'aquella forma i ell ho sabia. Me n'havia d'haver dit una de grossa, el repel·lent aquell.
- Que t'ha dit?- va demanar de nou, aquesta vegada més sever- A vore si encara vaig i l'estampe, al fatxa de merda aquell, eh? - jo vaig mig riure de nou i el vaig mirar als ulls.
I aleshores vaig obrir la boca li ho vaig contar tot. Fil per randa.
A mesura que la història avançava, anava quedant-se més i més bocabadat, no donant crèdit a allò que escoltava. Supose que el xoc va ser encara més gran per a ell, que sí que havia viscut la detenció del meu pare. Jo tenia uns dos anys quan tot va passar, però ell ja tenia els deu complits. Recordava el dia que havien entrar els guàrdies civils a la casa del Palmar a mig dinar i se l'havien endut per sempre més. Recordava com ell no havia oposat resistència i que havia eixit de casa amb el cap ben alt, sota les mirades dels veïns, alguns dels quals llançant-li improperis perquè deixar ben clar com n'eren ells, de fidels, a la pàtria. Recordava els crits de la mare i com un dels guàrdies civils l'havia tombat d'una bufetada en mig del carrer. Potser per això muntava aquells sidrals cada cop que els senyor Martí m'havia pegat... Em recordava a mi plorant, perquè m'havien deixat a mig dinar i ningú semblava adonar-se que jo volia més fideus...
Quan vaig acabar de parlar, Dani es va alçar del sofà, amb la mà cobrint-se la boca. Es va dedicara caminar amunt i avall cinc minuts, amb les mans al cap, mirant al terra. Els ulls blaus se li estaven omplint de llàgrimes i de cop i volta va fer un puntada de peu a la taula que hi havia al davant del sofà i va fer caure el gerró amb flors que hi havia al damunt, alhora que es cagava en la puta mare de tots. Jo em vaig estremir i em vaig arrupir més encara, com si un corrent de vent fred m'haguera gelat l'ànima. Ell se'n va adonar i va tornar al meu costat, eixugant-se les llàgrimes amb una mà. L'altra me la va col·locar al damunt del cap i em va gratar els cabells amb suavitat. Em va agafar la cara amb les dues mans i em va fer un bes a la galta:
- No passa res, Mercè- em va xiuxiuejar a l'orella- Ara ja no podem fer res- va dir negant amb el camp, amb un trist somriure als llavis. Jo sols vaig assentir imperceptiblement, amargament. Dani es va mossegar els llavis i va sospirar- I el molt fill de puta... exactament, per a què t'ho ha contat?- va preguntar, de nou enutjat. Em vaig sentir reconfortada en veure que pensava el mateix que jo: quin sentit tenia que m'ho haguera contat en aquell moment? Que pretenia, en Don Pedro Martín Villasantos? Vaig arronsar els muscles, fastiguejada.
- No sé, per a fer-me patir?- vaig mig riure, amb un llàgrima lliscant-me fins a la corba de la barbeta- Potser pensava que havia de fer-ho. Encara es pensarà que es bona persona i tot- Dani va mig riure i em va acaronar la barbeta:
- No ho sabies, Mercè- va dir seriosament, endevinant-me els pensaments- No tens perquè sentir-te culpable- va afegir amb dolçor i no se perquè aquelles paraules em van fer sentir més miserable.
- És que no m'ho puc creure- vaig sanglotar- Estic ací, amb tu, plorant i ja ha passat tot i per això plore... Però encara no em crec que fa menys d'una hora Don Pedro m'estiguera contant tot açò... Ni tampoc em puc creure que realment arribara a passar. Per què, Dani, per què?- vaig demanar amb la veu plena d'angoixa i un parell llàgrimes més van caure dels ulls del meu germà- Per què el món ens humilia d'aquesta manera? Primer ens va prendre al nostre pare i ara jo m'he passat dos anys treballant per a ell com una esclava. Com pot arribar a passar una cosa així?- vaig dir, la veu quasi esgotada, les mans tremoloses. Ell me les va agafar i em va fer un altre bes a la galta. Va tardar uns segons a respondre i allò que em va dir se'm quedaria gravat al cor per sempre més:
- Supose que sempre hi ha els que estan per dalt... i els que estem per sota- i escoltar la derrota a la seua veu, i veure-li-la als ulls, em va doldre més que cap altra cosa.
Com si tractara de donar-li més força a les seues paraules, Dani no va poder restar molt més temps amb mi, ja que havia d'anar al port a treballar. Ja ens podíem acomiadar del meu sou, així que ell havia d'anar a assegurar-nos almenys un. Va haver d'anar al lavabo a rentar-se la cara i amagar que havia estat plorant. Es va col·locar de nou la jaqueta i es va pentinar amb els dits, sense esmerçar-s'hi massa. I jo ho contemplava tot des del sofà, absent.
Es va acostar a mi de nou i es va agenollar davant meu, prenent-me les mans:
- Mercè... -va dir- No li ho digues a la mare- em va demanar.
Vaig assentir amb el cap i aquesta vegada vaig ser jo qui el va besar. Ell em va fer una fugaç abraçada amb un sol braç i es va alçar costosament. No se si li pesava l'esquena cansada, després de més de vint anys treballant, o el cor, després de vint anys plorant. Va agafar les claus de la moto i va anar cap a la porta.
Abans d'arribar-hi, però, es va girar de nou.
- No ho fa molt més dramàtic, saps?- va dir, seré i va desviar la mirada cap a la finestra, com si en realitat estiguera pensant en veu alta- No mereixia morir, ni per una carta ni per açò que m'acabes de contat- dit això, es va girar d'esquenes, va obrir la porta i va desaparéixer darrere d'ella.
Jo vaig tancar els ulls i vaig recolzar el cap al respatller, respirant profundament. Continuava sentint-me lleugera, com quan havia sortit d'aquella maleïda casa, però en aquell moment en sentia més que res dèbil i temia que el suau vent que entrava per la finestra se m'enduguera d'una volada, com si fora una fulla caiguda d'un arbre.
Em sentia sola, però aquella era una sensació estranyament reconfortant. Estava lluny, a quilòmetres de distància, de tot el que s'estava esdevenint en aquell moment al país, de tots els maldecaps que no farien més que dur-ne de nous.
Sabia que estaven a punt de passar coses, coses importants. Amb sort, la major part d'elles serien bones; altres, inevitablement, serien roïnes. Era la història de la nostra vida, de la tots... Em vaig trobar pensant , no sé si amb pessimisme o amb realisme, que, a pesar de tota aquella gent que somiava amb la llibertat i la democràcia, entre els quals jo m'havia arribat a sentir tan identificada, el món no anava a canviar tant, ni en tan poc de temps.
Ningú no ens anava a tornar al nostre pare i era menys probable encara que algú se'n recordara d'ell o ens demanara disculpes. De la mateixa manera, vaig saber que mai a algú com Don Pedro Martín Villasantos li anaven a demanar explicacions, ni anava a sofrir cap tipus de càstig. Estava ja molt alt, massa, i l'únic que podia fer algú com jo era mirar-lo des de sota, enutjada, mentre li netejava la casa. "Supose que sempre hi ha els que estan per dalt... i els que estem per sota" havia dit Dani.
Vaig obrir els ulls i els vaig clavar al sostre, com si m'esperara veure la cara de don Pedro allà d'alt, estranyant-se amb hipòcrita perplexitat que la mort del meu pare em causara dolor. Vaig sentir ràbia, molta ràbia, i una frustració que em feia la sang bullir... I vaig escopir-li a aquells sostre d'algeps que ja no era blanc i la meua pròpia escopinyada em va caure a la cara, com si Don Pedro haguera respost des del seu lloc privilegiat.
"Què fas, bajoca?" em deia "no veus que jo puc fer ploure i fer que t'ofeguis?" em deia ja no sols ell, sinó l'univers sencer.
Aleshores em vaig posar en peu d'una revolada, mirant cap a dalt desafiadorament.
- Sé nadar- vaig respondre i un somriure incrèdul, carregat d'ironia, se'm va dibuixar als llavis, xops per les llàgrimes.
Almenys, però, el sostre tornava a ser blanc.

Comentaris

  • Perfecte[Ofensiu]
    Nyaelven | 21-10-2007 | Valoració: 10

    És el millor relat que he llegit en molt de temps. És perfecte. Molt ben escrit i descrit. Segueix així.

  • Excel·lent[Ofensiu]
    franz appa | 20-10-2007

    Un relat molt ben construït i escrit. Una bona definició de personatges, una història que atrapa i un desenllaç ben narrat i emocionant.
    Felicitats!

  • Brutal[Ofensiu]
    trumfa | 20-10-2007 | Valoració: 10

    Tot i que no m'acostumo a enganxar amb textos dramàtics, aquest teu no l'he pogut deixar fins al final. Et felicito, espero que ens segueixis regalant textos com aquest.
    Met

  • He llegit com la meitat[Ofensiu]
    gypsy | 20-10-2007

    ja l'acabaré!, noia quina passada i quin debut!!

l´Autor

Na_Gretel

7 Relats

14 Comentaris

8036 Lectures

Valoració de l'autor: 9.63