Muses SL

Un relat de: Na_Gretel

Muses S.L.
- Cal.líope...
- Mmmmm...
- Vinga, bonica, desperta -la Clio menejava insistentment el braç de sa germana- Desperta d'una vegada.
- Ai, què passa?- despertà finalment la Cal.líope- Clio, filla, no em deixeu descansar ni dos minuts!
- ¿Dos minuts?!- digué indignada la Clio- ¡Fa dos dies que dorms!
- ¿Es desperta ja aquesta, o què?- digué de sobte la Talia entrant a l'habitació de la Cal.líope- Reina, ¡ja era hora! Estàvem a punt de dir-li-ho al pare.
- Sou totes una colla de bocamolles- digué la Cal.líope enfurismada- ¡I encara no m'heu deixat dormir ni mitja hora seguida!
- ¿Com què...- començà la Clio sorpresa- Bonica, ¿quina part de <> no has entès?- la Cal.líope mirà sorpresa la seua germana.
- ¿Dos dies?- Clio va fer que sí amb el cap- Vaja, pensava que era una manera de parlar.
- Doncs no- digué la Talia- amb franquesa, no. L' Apol.lo ha pujat i ha baixat quatre vegades al cel mentre tu dormies. Encara que ningú no ho diria. Sembla que el pare t'haja llançat un llamp dels seus- I ella i la Clio començaren a riure.
- Oh, que graciosa que ets!- exclamà la Cal.líope mentre s'alçava del seu llit de llençols de seda.
-Per això sóc la musa de la Comèdia, què vols?- digué la Talia.
La Cal.líope es posà les sandàlies de lli i se n'anà cap a la llacuna de la vall del mont Helicó badallant escandalosament, amb les seue germanes rient al darrere.
Abans de descordar-se la túnica i les sandàlies, la Cal.líope es mirà a les cristal·lines aigües de la llacuna. Realment, feia molt mala pinta. Tenia els cabells embullats, unes desagradables bosses als ulls i estava massa pàl·lida, fins i tot, per ella.
- ¿Com puc fer aquesta fila si he dormit tant?- preguntà tota estranyada a les seves germanes.
- Bé- digué Clio a poc a poc- La veritat és que qui diu dos dies, diu dues hores...- acabà amb un fil de veu. Cal.líope la mirà perillosament - Ha sigut cosa d'aquesta- afegí ràpidament, senyalant la Talia.
- Ei, ¡no es culpa meua que el pare em digués que m'encarregara de que totes acomplireu la vostra missió!- protestà Talia- Jo només faig el que em manen. L'Homer et crida de nou. T'ha fet una ofrena de flors esplèndides al santuari de l'escola d'Atenes. Jo no sabia com aconseguir que et despertares i la Clio s'oferí voluntària a ajudar-me...
- ¡Però quina missió ni quins quatre pegassos he de complir jo, si es pot saber!- cridà Cal.líope, fora de sí- ¡M'ha costat, però ho he aconseguit! ¡Han estat anys, molts anys, però ho he aconseguit! ¡La guerra de Troia ha acabat i l'Homer ha acabat el seu llibre! ¡La Iliada ha estat escrita i jo ja no en vull saber res més!, ¡Ja l'he inspirat prou, home! A més, ¿puc saber què vol escriure, ara?
- Veuràs- digué Talia amb precaució- Es veu que a l'Ulisses i la seva colla els n'ha passat més d'una tornant de Troia cap a Ìtaca.
- Expliquen que es va enfrontar amb el cíclop Polifem i que el va derrotar- digué la Talia com si esperés que allò confortés la Cal.líope.
- Ah, mira què bé! Ara sembla ben segur que en Polifem no ens tornarà a molestar- digué la Cal.líope irònicament- ¡A mi tant m'és el <> aquest! ¡no se ni qui és! ¿Què ha fet, l'animalet? ¡Sempre té la culpa el monstre!
- Es menjava a la gent, Cal.líope- digué en to de reprovació la Talia
- ¿I per què no es menjà l'Ulisses?- preguntà la Cal.líope tota innocent.
- ¡Cal.líope, reina ...!
- ¿Què?, m'hauria estalviat molta feina...
- És igual- digué la Talia- El cas és que han fet un gran nombre de proeses fins a poder arribar a casa i els Déus consideren que aquesta història es digna de ser escrita per la posteritat, volen que ho faça Homer i, a més a més, que tu l'ajudes.
- Has fet un treball magnífic amb la Iliada- l'admirà Clio.
- A veure, repeteix això- digué Cal.líope.
- ¿El què? ¿Què has fet un magnífic treball amb la Iliada?
- No, això de que els déus volen que jo ajude l'Homer- De nou, el to de la Cal.líope anunciava perill. Clio i Talia sospiraren.
- Llavors sí. Açò és cosa del pare- digué Cal.líope- Es que ho sabia. Sembla que no té altra feina que encarregar-me'n a mi. Rei, ¿que no has de governar l'univers? ¡Deixa'm estar! ¡Té més fills i filles que totes les mares de Grècia juntes! ¿Per què sempre s'està ficant amb mi? ¿Ja no s'enrecorda de l'Hèrcules o què?
- L'Hèrcules no sap on té el bíceps esquerre ni on té el dret. ¿Com pretens que inspire l'Homer? ¿A cops de puny?
- Probablement així l'Homer entendrà el dolor del Polifem.
- Què ets burra, Cal.líope- digué rient Talia- Vinga, ¿què dius?
- ¿No pot anar cap altre?- digué Cal.líope- Ves-hi tu, Clio. Tu ets la musa de la Història! ¿També valdrà, no?
- No ho crec, Cal.líope, ... La musa de la Poesia èpica ets tu.
- ¿I tu, Talia?
- Ui, segur que les històries de l'Ulisses són per a morir-se del riure... No, ho sent, Cal.líope però jo tampoc hi puc anar. M'agradaria, però...
- Ei, ¿l'Erato no deia feia un temps que s'avorria molt?, ¡Potser vol anar ella!
- Cal.líope, dolçor de la meua vida, l' Erato es la musa de la Poesia d'amor.
-Oh, ¡açò si que està bó!- exclamà Cal.líope fent un cop de peu a les aigües de plata de la llacuna- ¡no en som prou, de muses! ¡No en som prou, ni tenim suficient poder! ¿ Què no ho vegeu? Cada cop hi ha més persones interessades per la cultura i es difícil inspirar-los i donar ànims a tots perquè escriguen novel·les o composen cançons. Mireu la Tepsícores. Ella tampoc dóna abast amb tanta lireta d'aquestes que els ha donat ara per tocar. Avui som jo i ella. Però un dia, potser un altra la que estarà tan aclaparada per la feina que no podrà ni dormir dues hores.
- La veritat es que solament portaves dormint dos minuts... -digué Talia vacil·lant.
Cal.líope bufà exasperada.
- Ja n'hi ha prou- digué seriosament- Me'n vaig a parlar amb el pare. Ara sabrà qui sóc jo- I va afegir més tranquil·la - Encara que primer en banyaré una mica. Però després aniré i li vaig a cantar l'enigma de l'esfinx .
La Talia i la Clio es quedaren observant preocupades com la Cal.líope es capbussava a l'aigua i, s'haurien ficat a resar, si això no haguera significat cridar el seu pare. No volien avançar esdeveniments.


Una mica més alts del mont Helicó, al mont de l'Olimp, el Zeus era tot tranquil xerrant amb el seu germà Hades sobre les últimes novetats al Regne del Morts.
- Mira nano, jo sincerament crec que t'hauries de replantejar el sistema que utilitzes per organitzar l'infern. Es que tens una decoració, rei... I al Caront fa angúnia de veure'l. Sembla que li hagen passat pel damunt tots el centaures del món...- deia el Zeus.
- Zeus, que estem parlant de l'infern, no d'una reunió de nimfes. ¿Què et penses? ¿Que a mi no m'agradaria tenir un poc de solet i de plantes per allà baix? Les coses són com són...
- En això tens tota la raó, però has d'admetre que...- algú trucà a la porta en aquell moment- mm... Cal.líope ha vingut ha veure'm.
- ¿Com es que ho saps sense obrir ?-preguntà estranyat l'Hades.
- Hades, rei, que sóc Déu sobirà i tot poderós. Tinc certes dots...
- Oh, és clar, és clar- digué Hades- És que ja saps, amb de tant de mort...
- Ho comprenc, germanet, ho compr...- les paraules de Zeus quedaren ofegats per els cops cada vegada més insistents a la porta.
- Sembla que té presa- digué Hades. Zeus alçà els muscles i s'hi acostà. En obrir, feu un gran somriure quan veié la Cal.líope, encara que semblava enfadada. Sempre s'havia sentit especialment orgullós d'aquesta filla. De totes les que havia tingut, era l'única que s'ha semblava físicament més a ell que a la seua mare. Tenia els seus mateixos cabells d'or ondulats, la mateix pell pàl·lida i el mateix somriure encisador. L'únic en que no es semblava era en els ulls. Cal.líope tenia els ulls ametllats de color mel brillants de la seva mare Mnemòsine, la deessa de la memòria.
- ¡Filla meua!- exclamà Zeus- Cal.líope, reina, ¿com està la més bonica de totes les meues filles?- digué el Zeus tot content.
- Enfadada i enfeinada, i tot gràcies a tu, pare meu- digué Cal.líope severament. Zeus se la mirà ben sorprès. I ben enfadada que es veia. L'Hades va comprendre que era hora de tocar el dos.
- Mm... em sembla que me'n vaig, Zeus- digué per trencar el gel- Si deixe massa temps la Persèfone sola em capgira tot l'infern, he, he, he ...D'això..., me'n vaig. Cal.líope...
- Hades- digué aquesta sense mirar-se'l, però de cop i volta es girà cap a ell- Ei, espera un moment: si l'Orfeu torna a aparèixer per l'infern, digues-li que deixe ja la lira, que porta a la Tepsícore de cap.
- Ah, val, li ho diré, encara que no crec que torne...- se li tallà la veu- Mira, que mala persona que sóc a vegades...
Remugant contra si mateix, l'Hades va sortir de la sala. Cal.líope es va girar de nou cap el seu pare. Aquest no va tenir temps d'obrir la boca.
- ¿Es pot saber que t'ha agafat amb mi i amb l'Homer? ¡Estic molt cansada i tu no pares d'enviar-me feina! ¿Tan meravelloses han sigut les coses que li han passat a l'Ulisses que han de ser escrites en forma de poema èpic? ¿Què tens en contra del mètode de transmissió oral?- la Cal.líope cridava amb tanta fúria que Zeus, Déu dels Déus, se la mirava amb cara de por.
- Reina, mira, perdona- balbucejà finalment- Creia que et faria il·lusió.
- Pare, tan sols he dormit dos minuts aquesta setmana. Ara mateixa l'únic que em faria il·lusió seria el meu llit i totes les meues germanes prou lluny com per no poder despertar-me - Cal.líope parlava com si allò fora impossible- A quins set sous em vaig fer jo musa de la poesia èpica! VUUULLL DOORRMIIRR!!! Però no puc, no encara - ara parlava molt solemne - Pare, encara que ho semble, no he vingut sols per a escridassar-te.
-¿Ah no?- digué Zeus.
- No, vull que fem un tracte- digué Cal.líope- Vull més muses, pare.
Zeus mirà seriosament la seua filla. Finalment, digué l'única cosa que li semblava un poc lògica:
- ¿Què?
- Sí, mira-ho d'aquesta manera. Més muses, més llibres intere
ssants. I si no digues, ¿quins llibres farem quan ja no hi haja cap guerra sobre la qual escriure?
- Això no és cap problema. Busque l'Ares i assumpte solucionat.
- Pare, ¡per favor!- protestà Cal.líope -¿Per què ha de morir més gent o han de passar més desgràcies per tal que puguem escriure una bona historia? ¿Es que no confies en les nostres habilitats o què?
- Si, clar que hi confie, però...
- Però, ¿què?- el tallà Cal.líope- Vinga pare, dos i dos són quatre. No demanem molt, només unes quantes muses més. No cal que siguen tan poderoses com nosaltres. ¿Saps per què tenim tanta feina? Perquè ens invoquen per tot: per paraules que no saben escriure, quan no saben en quina època situar-ho, quan no saben quin oratge farà durant la historia o, simplement, quan els falta imaginació. Pare, el que hem de fer es crear una grup de muses per problemes més específics i així nosaltres poder dedicar-nos exclusivament a expandir la cultura a Grècia. ¿Què et sembla ?- va acabar mirant-se'l amb expectació
- Bé... d'acord- digué Zeus finalment- T'aconseguiré totes les muses que vulgues, filla meva.
- ¡Genial!- digué la Cal.líope amb un somriure d'orella a orella.
- Amb una condició- digué Zeus. I el somriure de la filla, desaparegué de cop.
- ¿Quina?- digué amb veu tremolosa.
- Com pots imaginar, a l'Hera no li deu fer massa gràcia que me'n torne anar de... "viatge" amb la teva mare i menys, per tenir més muses- digué Zeus una mica incòmode, fent una ganyota- Així que farem un pacte.
- ¿Quin?
- Ajuda a escriure l'Odissea i et donaré totes les muses que et vinguen en gana.
- ¡Pare...
- ¿Sí?
- Res, deixa-ho estar.

Cal.líope arribà a la porta del núvols de l'Olimp mirant amb rancúnia i enuig cap a l'infinit mentre murmurava disgustada. Les deesses Estacions, guardianes de l'Olimp, pararen de cop de xerrar i se la miraren de fit a fit.
Molt de cridar, molta protesta, però al final sols havia aconseguit que li donaren més feina. I ara, a més, si no aconseguia que l'Homer escrivira un llibre com cal, les muses tindrien cada cop més i més feina. Havia de fer alguna cosa. I aviat. Però què? Llavors se li encengué la llumeneta. Se li acabava d'ocórrer una idea fantàstica. Però perquè eixira bé, havia de cridar ...
- Oh, tant de bo no haguera de fer açò - digué per ella mateixa, i, llavors, es posà a cridar a algú invisible - Hermes! Hermes, vine cap ací!! HERMES!!! - però aquest continuava sense aparèixer - uffff!!! Hermes! Hermes! Her ... aaarrggghhh!!! - l'Hermes acabava d'aparèixer darrere de la Cal.líope i en girar-se aquesta, s'havia sobresaltat.
- Em cridaves, Cal.líope? - digué l'Hermes amb un somriure encantador molt innocent, encara que els ulls li brillaven amb malícia - com va la cosa, xiqueta?
- Aniria millor si no estigueres tu, però ... quin remei! - digué Cal.líope - M'has de fer un favor. Vull que vages a buscar l'Ulisses d'Ítaca i l'Homer el poeta i me'ls portes cap al mont Helicó.
- Cal.líope, bonica, m'encantaria satisfer els teus desitjos, però sols puc atendre cridades dels déus. Sóc el missatger dels déus, no de les muses. Si vols demanar-l'hi a algun que et faça el favor ... - digué l'Hermes com qui no vol la cosa, mastegant regalèssia. La Cal.líope ni s'immutà.
- Oh, val, no passa res. Així doncs, cridaré Apol.lo - digué tranquil·lament. l'Hermes s'ennuegà. Ell i l'Apol.lo no s'entenien gaire.
- Encara que, d'altra banda, jo a tu et considere una divinitat, bella Cal.líope - s'afanyà a dir. En un tres i no res, els tens ací.
- Això està molt millor - digué la musa, somrient satisfeta. L'Hermes féu una ganyota abans de desaparèixer amb un suau <>
Contenta com feia no se sap quan, Cal.líope s'apressà a baixar al mont Helicó. Allà esperaven la Talia i la Clio, visiblement, nervioses. Abans que alguna d'elles obrira la boca, la Cal.líope les abraçà i les mirà emocionada:
- No patiu, germanes, que ja està tot arreglat.
- Què vols dir amb això? - preguntà la Talia arrufant el front.
La Cal.líope els picà l'ullet, els diguè que no es preocuparen de res, que no la molestaren i es dirigí cap a la seua habitació. En realitat, era un llit acomodat en una plana del mont, envoltada de núvols, sense sostre ni parets, però s'hi estava molt bé a l'estiu. Es començà a passejar amunt i avall, esperant l'arribada de l'Hermes que no va tardar en fer acte de presència amb l'Ulisses d'una mà i l'Homer de l'altra. Cal.líope els mirà divertida.
L'Ulisses era un home fort, de pell colrada i llargs cabells castanys, que la mirava amb aprensió. Anava vestit amb una cota de malla tacada de sang i portava una llança de fusta també tacada.
- Què passa ací? - exclamà nerviós- On estic? Fa un segon estava als camps d'Ìtaca caçant amb el Telèmac. Telèmac! On ets, fill meu?
- Que els has agafat sense donar cap explicació? - preguntà la Cal.líope
- Però tu que volies? Rapidesa o eficàcia? - replicà l'Hermes molest
- Oh, Hermes! Au, va, toca el dos!
- Mmmmmm.... no m'abelleix més quedar-me -digué l'Hermes botant sobre el llit de la Cal.líope - Açò es posa interessant - i assenyalà l'Homer amb el cap. Cal.líope se'l mirà. El jove s'havia postrat als seus peus.
- Ehem ... Homer, rei, què coi fas? - digué la Cal.líope estranyada
- Postrar-me als teus peus, oh, Cal.líope, musa del mont Helicó, filla de Zeus totpoderós, bella entre les belles - digué l'Homer d'una tirada sense alçar el cap.
- Vés per on! - digué l'Hermes. Cal.líope li donà un calbot i es dirigí de nou a l'Homer.
- Homer, va, alçat, no cal que et postres tant, de veritat - digué somrient.
El jove alçà el cap i mirà submisament la Cal.líope. A poc a poc, i amb cara de no creure's que la ma que el subjectava per a no caure era la de la musa, es posà dempeus i somrigué. Era un xic molt ben plantant, de cabells negres i pell bruna, alt i una mica esprimatxat. A la cara tenia una mirada absent, com si estigués en un somni. La Cal.líope li donà unes copets a l'esquena.
- Vinga, nen, la Iliada ens va quedar prou bé, no creus? - L'Homer van arronsar els muscles- Ja veig que te n'alegres molt - digué la Cal.líope enriolada i llavors es girà cap a l'Ulisses.- Mira qui tenim ací, l'Ulisses - digué amb un to més aviat amenaçador - Tu, què? No podies tornar-te'n cap a casa sense tanta gresca? Tenies que anar bombejant que tornaves cap a Ìtaca!?
L'Ulisses, com per reflex, havia posar la llança en guàrdia, com si esperara que la musa l'anara a atacar, però aquesta s'acostà a ell i li la va fer baixar amb dolçor.
- No et poses nerviós, Ulisses, es que tinc molta ràbia acumulada i necessitava algú amb qui desfogar-me. Però no esteu ací per això.
- Ah no? - digueren tots dos alhora, temorosos. Cal.líope quedà parada de veure que era el mateix que havia dit el seu pare mig tremolant feia una estona.
-Hmp! - va continuar - potser sí que utilitze uns mètodes de persuasió massa agressius. Vinga, és igual. Xiquets, anem per feina. Ulisses, Homer, us he portat ací, al mont Helicó, perquè entre tots tres escrivim l'Odissea- L'Homer es quedà instantàniament bocabadat, encara que s'afanyà a assentir amb el cap. A l'Ulisses, en canvi, se li varen il·luminar els ulls.
-Aneu a escriure un llibre sobre mi? - preguntà il·lusionat
- Què et sembla? - digué la Cal.líope de mala gana - Però tu no te'n lliuraràs. Ens has d'ajudar.
- Jo?
- I tant que sí! Tu ho has viscut tot, no? D'això se'n diu informació de primera mà. Ara - va dir portant-los a una part de la habitació on hi havia una taula i unes cadires de fusta blanca - anem a seure i no marxarem fins que no acabem el llibre. D'acord?
- Tinc una objecció, Cal.líope. Jo vull anar-me'n -digué l'Hermes alçant la mà.
- Doncs, vés-te'n, tros de soc. Jo ho deia per ells dos. Tu pots marxar quan vulgues.
- Doncs ara em quedaré - contestà ell una mica ofès
- Oh, fes el que et vinga en gana - féu la Cal.líope - vinga, Ulisses, explica'ns com ha anat tot plegat - Aquest va dubtar. Tenia tres parells d'ulls clavats en ell i no sabia què dir.
- Mmmmmm ... per on comence? - preguntà vacil·lant
- La gent acostuma a començar pel principi - digué l'Hermes. Cal.líope el va silenciar amb la mirada.
- Ah, sí, és clar, val, bé, jo ... ehem, d'això, jo tornava, vull dir, nosaltres tornàvem ... és a dir, tot va començar quan jo i la meua companyia ...
- Zeus totpoderós ... quant durarà això? - murmurà la Cal.líope amagant la cara entre les mans.
De sobte, es va sentir la veu del Zeus en l'habitació:
- Vols que li ho pregunte a l'Urà, que en sap molt, de profecies?
La Cal.líope sospirà profundament i exclamà enfurismada cap al cel:
- Pare!!
- Digues, reina!
- Calla d'una vegada i dedica't a governar l'univers! - aleshores es girà cap a l'Ulisses i l'Homer i prosseguí tota tranquil·la - Malgrat el que acabeu de presenciar, als pares se'ls ha de tractar amb molt i molt de respecte
L'Homer i l'Hermes es van mirar i van assentir convençuts. L'Ulisses s'havia quedar de pedra. La Cal.líope es ficà a riure.
- Vinga, nens, ens queda molta feina i tot just acabem de començar.


- Cal.líope!!
- Mmmmmmmm .....
- Vinga, bonica, desperta ... desperta d'una vegada, dormilega - cridava sa germana.
- Vaaaal... d'acord - digué Cal.líope obrint els ulls amb un somriure - Però només ho faig perquè m'heu deixat dormir més d'un parell de minuts.
- Ja veig, ja - contestà la Talia, tornant-li el somriure - Vinga, que el pare ja és ací. Amb totes les altres muses!!
La Cal.líope i la Talia s'afanyaren a baixar a la llacuna del mont Helicó, on el seu pare esperava molt alegre amb la resta de les seves germanes i un bon grup de noves muses darrere seu.
- Són totes filles teues, pare? - preguntà la Cal.líope divertida.
- Cap ni una - digué ell - Digueres que no calia que foren tan poderoses com vosaltres. Així que no són filles meues sinó dels meus germans. Així quede bé amb tu i, al mateix temps, amb l'Hera. Mira, aquelles huit són de l'Hades i la Persèfone. Les altres són de l'Hefest ... i així
va la cosa. Què? Contenta?
- Ja ho crec. Més del que t'imagines - va contestar ella fent-li un bes a la galta- Saps? Se m'acaba d'acudir una cosa: em sembla que acaba de nàixer Muses SL No més muses insomnes. Ara ens repartirem la feina...
-Bé, més aviat els la repartirem - va observar la Talia rient.
- Oh, i tant! Serem les millors muses-en-cap de tot l'Olimp...
- Això vol dir que tindrem segona part de l'Odissea? - preguntà el seu pare, picant-los l'ullet - La primera part és molt bona...
- Zeus totpoderós, te l'ha estàs jugant ...
- He, he, he ... em pregunte de qui has tret aquest sentit de l'humor, filla meua- Bé, em sembla que us deixe... he d'anar a controlar la colla olímpica aquesta...
I després de fer-los un bes a cadascuna, va marxar.
- Saps? - va dir la Cal.líope pensativa - Crec que de tot açò l'aspecte més positiu, o negatiu vés a saber, serà que comprendrem millor el pare.
- Vols dir? - preguntà la Talia
- Mira-ho d'aquesta manera. El pobre és el sobirà de l'univers però no te gaire feina perquè la resta de déus la fan per ell. Què passa doncs? Que s'avorreix i es dedica a tocar-li el nas a la gent, com fins fa ben poc feia amb mi.
- Insinues que anem a convertir-nos en unes tafaneres que no deixaran viure a ningú tranquil? - va dir sa germana alarmada
- Dona, dit així, sona molt malament, però sí, una cosa així ...
Es van quedar callades pensant com acabaria aquesta nova aventura. Llavors la Cal.líope trencà el silenci:
- I si li preguntem a l'Urà? Potser la tafaneria pot esdevenir important en el futur....
- O potser no. Però ho prefereix a l'insomni, tu no?
- I tant que sí! - digué la Cal.líope. I les dues esclafiren a riure.




Comentaris

  • Muses SL[Ofensiu]
    somRiure | 05-03-2010

    M'ha agradat moltisim!
    També sóc fan de la iliada i de la odissea, i de tot el q envolta el mon grec, els deus i la mitologia en general i he vist el titol i ja m'ha cridat l'atenció, però es que despres de llegir-lo i veure q era en diàleg (m'apasiona el teatre també) encara m'ha agradat més!

  • Trobo que està escrit amb molta imaginació[Ofensiu]
    JoanaCarner | 28-01-2009 | Valoració: 10

    Potser és que sóc una entusiasta de la Iliada que m'ha cridat l'atenció aquest relat. Trobo que està escrit amb molta imaginació. Un deu per l'Homer!

l´Autor

Na_Gretel

7 Relats

14 Comentaris

8037 Lectures

Valoració de l'autor: 9.63