Un poc de respecte, per favor

Un relat de: Na_Gretel

Mentre carrega l'arma, el Giovanni no pot deixar de pensar en el senyor Burroni i en el disgust que s'emportaria quan s'assabentés que el seu fil havia mort. "Perquè tu estàs a punt de carrega-te'l, no per altra cosa" va pensar tranquil·lament, sense que se li alterés el pols. No era que haver de matar al Mateu no li fera llàstima (que sí, que també, sobretot pel pare), però el paio s'ho havia buscat. Un espia de la banda rival, saps o què. Això era quasi pitjor que anar a vomitar-li coses a la policia.
La guerra entre els Zanetti i els Colaizzi s'havia emmerdat moltíssim als darrers anys. Gio encara tenia records de la seua adolescència en què el Marco Zanetti i el Victor Colaizzi encaixaven les mans en La Fontana, entre el fum dels cigars i rialles de satisfacció. No obstant, aquella imatge tan mafiosament idíl·lica trigaria en repetir-se. El que abans era un antagonisme còmplice, mig buscat per allò de fer més divertida la cosa, havia esdevingut una autèntica conflicte. Els motius no havien estat de caire romàntic, com a les pel·lícules hollywoodienses. No, la realitat era prou més vulgar.
La droga. Què, si no. Massa diners en joc per a fer el bajoca. Ja ningú estava disposat a fer broma. Son pare li ho deia a sovint: "Gio, tu... que t'envien a donar recadets i coses per l'estil, però en la merda eixa tracta de no ficar-te".
I a això se'n va ara. A donar un recadet.
El propi Marco l'havia cridat perquè enllestís la qüestió. El Gio pensava que li ho havia encarregat com una mena de prova de foc, per a veure fins a quin punt arribava la seua lleialtat. Era sabut que el Gio i el Mateu es duien bé. No molt bé, perquè el Mateu sempre havia estat un nen estrany i callat, que escoltava les conversacions recolzat a la paret dels fons, i tenia el xiuxiueig com a mètode de comunicació primordial. Però es duien, cosa que no tothom podia dir del Mateu Burroni.
No obstant, al seu encontre, el capo li havia volgut deixar des d'un primer moment les coses clares: se'n refiava d'ell per complet. Tot el que és pot fiar un cap de la màfia dels seus sicaris, és clar.
- Tu ets un bon nen. Ets com el teu pare. I mira-te'l. Ell ha tingut el restaurant vint anys al meu barri i li ha anat sempre bé. Perquè m'ha fet cas, i m'ha demostrat que és una persona amb seny. Ho comprens, Gio?- el Gio va assentir amb el cap, convençut- I, és clar, jo de les persones amb criteri, me'n refie. Te n'has de refiar d'algú, perquè si no ja t'acabes de tornar boig del tot, i què millor que confiar en la gent que té cap. El teu pare en té. I com ho sé, sempre que ha vingut a proposar-me coses raonables, jo li ho he acceptat sense problemes i, és més, l'he ajudat. Perquè s'ho mereixia i s'ho mereix.
El Gio se l'escoltava atentament, sense dir res. Va mirar al seu voltant: era dimecres i La Fontana estava prou més plena del que aspira qualsevol altre restaurant de barri un dia així. El seu pare xerrava engrescat amb uns clients que havien volgut felicitar-lo. El Zanetti també s'ho mirava.
- Per això sé que tu ho faràs bé- allí estava l'ordre, implícita. No cal dir res més- Ho faràs ràpid, sense complicar-te la vida. Amb respecte. Molts dels xics que tenim rondant per la banda... Sols volen passar-ho bé, i es dediquen a fer el tanoca. La gent és que ja no respecta res. Jo sé que tu aniràs per feina. I per això vull que ho faces, no per altra cosa, ¿m'entens?
El Gio tornà a assentir amb el cap.
- És clar, senyor Zanetti.

Es col·loca la pistola a l'esquena, sota el pantaló. La gelor metàl·lica li destorba l'esquena, però se n'adapta ràpidament. També en du una altra subjecta als bessons, i una navalla a la butxaca interior de la jaqueta de cuiro. Ara ho pensa, i és curiós, com el seu cos ha anat acceptant tota aquella sèrie d'estris (per dir-los d'alguna altra manera) sense molts escarafalls. Era tot més psicològic, que altra cosa. Recorda que se sentia pesat, i culpable, com si portés escrit al front que anava armat fins a les dents. Ara, en canvi, carregava aquells trastos amb la mateixa facilitat que son pare es cordava el davantal.
Abans de marxar passa per la cuina del restaurant, on el pare i els seus ajudants ho deixen tot enllestit per a obrir el restaurant, ara en tocar les vuit. Potser no porta cap frase delatora a la cara, però el seu pare li ho llig tot als ulls. Se li acosta sospirant, mentre es torca les mans amb un tovalló.
- On vas?
- Torne de seguida. En una horeta, o així.
- Ai, fill meu...
- Vinga pare, que no passa res- el Gio li fa un bes a la galta- Adéu, colla!
Els cuiners s'acomiaden d'ells alegrement. Mentre ix de la cuina, sent la mirada del pare clavada al clatell.
Camina pels carrers de la ciutat a bon pas, sense pressa. Si ha après alguna cosa aquestos anys, és que aquest no és un negoci on fer les coses a corre-cuita. Aquell que no se sent sospitós, no sembla sospitós. A les senyores grans cal obrir-los les portes i als xiquets se'ls ha de fer ganyotes. Adaptar-se a l'entorn com un camaleó, perquè ningú intuïsca les intencions que porta respecte a la despistada mosca.
El Mateu Burroni viu al carrer 52, a un pis menut i obscur, com ell mateix. Se'n va anar prompte de casa dels pares, i segons les poques paraules que el Gio va aconseguir arrencar-li, va ser perquè no tenia ganes de sentir la seua mare esbroncar-lo per les "coses tan terribles" que feia.
- Al meu pare li ho ha suportat tot- li havia explicat amb el seu etern murmuri- però amb mi s'ha endut una decepció- va arronsar els muscles mentre fumava el cigarret. Tant és. Aquesta és la meua vida. Si no li agrada, que s'aguante -i pocs cops més havia pronunciat tantes paraules seguides davant d'algú.
El Gio prem el timbre i, en sentir la seua veu, el Mateu el deixa pujar. No s'olora res, el pobre diable. El Gio quasi sent remordiments per estar sortint-li la cosa tan fàcil. El Mateu viu al primer pis, així que no li cal agafar l'ascensor i puja els pocs graons tan tranquil com ha vingut.
Un espectacle ben curiós l'espera en entrar al piset del Mateu Burroni. Se'l troba nerviós, anant amunt i avall, i amb cara de no haver dormit bé durant una setmana. Sembla a punt d'esclafir en llàgrimes en qualsevol moment. El Gio no pot deixar d'estar sorprès. Sempre havia pensat que el Mateu a les venes tenia més orxata que no pas sang. Potser sí que s'ensuma alguna cosa. Aleshores, per què l'ha deixat pujar? El Gio decideix actuar amb cautela.
- Què et passa, bambino?- li pregunta en to divertit, sorneguer- Sembles a punt d'un atac de nervis!
El Mateu creua el rebedor-saleta i se'n va directe a tancar les cortines. Quan es gira cap al Gio està més blanc que el paper.
- I tu sembles a punt de matar-me!
El somriure del Gio s'esvaeix. El Mateu va amb una camisola i pantalons vaquers rebregats. Ni de conya porta una arma al damunt, però el Giovanni es trau la seua ràpidament, i l'apunta sense més consideracions.
El Mateu obri molt els ulls.
- ¡Espera, per favor! Deixa'm que t'explique -el Gio sospira.
- Poc hi ha per explicar, bambino. L'has cagada i aquí estic jo per reparar els danys. Ja et podries haver estat quetet, rei...
- Gio, t'ho jure, em van enganyar, em van dir que el meu pare tenia un deute amb ells i que si no els ho pagava així, se'l carregaven...
- Això no és el que ens han dit a nosaltres.
- Però és que a mi ningú no m'ha preguntat!
El Gio s'estava posant nerviós. Vaja una merda de situació. Li va venir al cap el senyor Burroni, que quan eren menuts els convidava a berenar xocolata amb galetes, i realment ho sentia pel pobre senyor.
I pel Mateu, també.
"Ho faràs ràpid, sense complicar-te la vida. Amb respecte."
No quedava res més a dir.
El silenciador estava posat, així que cap veí va sentir res. El Mateu Burroni va caure sobre el seu propi sofà, i el va tacar de sang. El Gio es va acostar, i el va col·locar bé al damunt, com si estigués fent una becaina. Li va tancar els ulls i una veueta li deia que podria haver deixat que el Mateu s'explicara, a veure com s'explicava aquella increïble traïció. Però una veu més profunda, molt semblant a la del Marco Zanetti, la va dir que des de que va obrir la boca davant un Colaizzi, el Mateu estava mort, i que si haguera anat un dels seus companys, el Mateu ho hauria passat malament, de debò. Millor ràpid i injust, que lent, injust i cruel.
La gent és que ja no respecta res.










Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Na_Gretel

7 Relats

15 Comentaris

7684 Lectures

Valoració de l'autor: 9.67