Pelis de tarda

El nen va arribar tot sol i va tornar-li la pel·lícula d'en Shin Shan i es va quedar quiet, mirant-lo un moment. La gent – fins i tot els nens -, solien esperar a que es passés el bolígraf per damunt la fitxa a la pel·lícula que retornaven.
I el dependent va tatxar la pel·lícula retornada a la fitxa i dir “Molt bé, noi! Ja està fet” amb un ampli somriure dibuixat als llavis. Però va preguntar-se també què li passava a aquell nen que semblava esperar alguna cosa allà quiet, que no se'n tornava a casa corrents després de l'encàrrec de la mare o el pare de retornar la pel·lícula, o perquè no se'n tornava a jugar amb els amics, o a fer els deures, o a enganxar-se a la consola, o al que fos que hagués de fer. Va preguntar-se què hi havia a aquella mirada que tot de cop i volta s'havia desviat al terra com esperant alguna cosa.
- Adéu – va fer al final tímid, callat, com decebut el nen.
- Adéu. Adéu noi.
I la porta de la botiga es va tancar.

Deu minuts més tard van entrar a la botiga una mare i el seu fill petit i el dependent va deixar els apunts a un costat del taulell i posar-se en guàrdia i atent per si li demanaven ajuda, per si necessitaven consell, per si... bé, per qualsevol cosa que haguessin de menester d'ell.
Una estona més tard, després de sentir alguns “vols dir que aquesta no l'has vista ja?”, “Ai, aquesta no fill, que no t'agradarà” i “a veure, deixa'm veure de què va aquesta...”, el nen i la mare van arribar a un acord i el nen va decidir-se i quedar-se amb una capsa a les mans i la mare va dir-li al seu fill:
- Aquesta vols? Segur? En Mickey?
No era dels nens més convençuts que el dependent hagués vist mai. No perquè hagués estat buscant i buscant tota l'estona, sinó perquè se'l veia introspectiu i no havia dit res encara. Si l'hagués hagut de definir el dependent hagués dit “tranquil”, “callat”, “tímid” i, potser fins i tot – molt a l'extrem -, hagués dit “temerós”. Però tot i així segons després el nen va contestar-li a la mare – referent a la pregunta aquella de si estava segur amb en Mickey - que:
- ... sí...
I llavors mare i fill van acostar-se al taulell. La pel·lícula la duia el nen a les mans. Amb un petit esforç va aixecar la capsa per damunt del seu cap i desar-la davant del que a ell li semblava un dependent seriós i rar que mai fins aleshores havia vist allà al darrere abans. I el dependent va agafar-la, dir-li un “gràcies” acompanyat de nou d'un ampli somriure – per no mostrar excessiva serietat – a un nen que li semblava tímid, callat i potser – a l'extrem – temerós.

El nen s'aferrava amb les dues mans al taulell posant-se de puntetes i traient només mig cap, mirant-lo treballar d'esquitllentes amb ulls dòcils i tranquils. Mirant què feia aquell home nou que mai fins aleshores havia vist ni allà ni enlloc.
- Només tres vegades la mirarem? .- preguntà la mare al nen, evidentment fruït de la conversa anterior que havien tingut als prestatge de la secció infantil.
- ...sí... - va dir el nen -.
- Mira noi – li digué al dependent la mare, per parlar d'alguna cosa i com fent-li entendre què li tocaria a ella també veure-la tres vegades -. Què et sembla? Només tres vegades la mirarem la pel·lícula del Mickey abans de tornar-la.
I el dependent nou va tornar a somriure per afegir:
- Ah molt bé! Tingues-te-la ben apresa abans de tornar-la, eh? Aprofita-la!
- I tant si ens l'aprendrem, eh Jordi?
- ... - va fer o deixar de fer el nen -.
El dependent li hagués preguntat com es deia, al nen, per trencar el gel si no fos perquè la mare ho havia endegat a rodar avançant-se-li. Però no li va donar més voltes a l'assumpte i simplement el dependent va continuar fent allò que havia de fer i ja sabia fer d'altres vegades que havia substituït a sa mare a la botiga. El dependent va preguntar el nom a la dona, treure la fitxa de client, apuntar el número de registre de la capsa a la fitxa, agafar-ne la còpia del seu darrere enfundada en plàstic transparent i deixar-ne l'original al capdamunt d'una de les columnes de rere el mostrador – la de les llogades -, entre aquell batibull immens de columnes de fundes de DVD. Amb la funda de plàstic transparent a les mans va guaitar que veritablement era la còpia correcta de “Amb vostès Mickey” que el noiet havia triat i un cop fet li va allargar al nen i li va dir “Aquí la tens, Jordi”, somrient-lo altra vegada.
I el nen la va agafar amb les dues mans però ni tan sols va comprovar que era la pel·lícula que ell havia triat sinó que va mirar-se el dependent. La mare remenava llavors el moneder i va preguntar que:
- Quan era? - ja amb algunes monedes preparades a la mà -. Dos amb vint?
- No, dos amb deu; dos dies.
- Ai, sí. “Amb deu...” Es que amb el menjador d'escola que el pico és vint, i el diari i... - va afegir alguna cosa més acabada “amb vint” -, doncs ja em pensava que era dos amb vint, com a arreu, saps? Ara ja em sembla que tot és “amb vint”...
I el dependent va parar la mà, obrir el calaix, posar-hi els dos euros i tornar-li a la mare el canvi de la moneda de cinquanta cèntims que aquesta va guardar al moneder. Mare i dependent s'anaven donant gràcies mútuament pel simple servei de llogar una peli al videoclub.
- Au què? Anem a casa, Jordi? I la mirem abans de sopar i abans no arribi el pare?
El nen però no es mirava la mare, tampoc es mirava la pel·lícula que seria seva durant 48 hores. El dependent no sabia massa coses, però sí sabia – perquè ho havia vist altres vegades – que quan els nens tenien la pel·lícula a les mans els hi faltaven cames per sortir corrents a posar-la al DVD. I aquell nen però no semblava pensar en la pel·lícula ni en casa ni en el DVD. És més, el nen l'havia estat mirant a ell – el dependent que li semblava estrany i seriós i rar i que no havia vist mai – i, quan el dependent va adonar-se'n, el més petit de tots dos va tornar a desviar la mirada a algun indret del terra, talment com el primer nen de minuts abans que havia tornat la d'en Shin Shan. Era com si cap dels dos no s'atrevís a preguntar-li on era la senyora de sempre potser, o què hi feia ell allà, o si la senyora aquella ja no hi seria més, o que qui era ell i si hi tornaria a ser quan tornessin les pel·lícules, o a saber què... El dependent s'estava muntant ja la peli de la tarda: què estranys s'estaven tornant els nens avui dia!
“Callats”, “tímids”... “potser temerosos”, es deia el dependent per a sí, desitjant de tornar a quedar-se sol amb els apunts de la universitat al taulell. L'incomodava la situació, i la mare callava i no li deia res al nen i el nen mirava al terra i no deia res a ningú i no semblava tenir cap mena d'intenció de marxar ni la mare cap intenció d'arrossegar-lo amb ella. Era com si li faltés alguna cosa. El dependent s'hagués preguntat “Què passa, què m'he oblidat de dir o de fer? Què he fet res malament?” si no fos perquè el temps mort aquell va durar tot just tres, quatre segons; el temps just per sentir-te incòmode però no prou temps com per a arribar a formular-se la pregunta interiorment.
El nen no es movia. La mare no es movia i només que es mirava el seu fill sense dir res. El dependent anava fent ullades al paraigüer buit de l'entrada i a una vitrina amb pel·lícules de segona mà a la venda per cinc euros - per mirar a alguna altra banda – per no incomodar ni incomodar-se enfront al nen callat i quiet i sentir-se ell mateix actuant amb aquella naturalitat auto-imposada de dependent rere un mostrador rere el qual ja quasi mai parava.
- I el SUGUS? - va dir finalment el nen, sortint-li de dins l'ànima.
No va caler pensar-hi, ni tampoc preguntar-s'ho, ni tampoc haguessin fet falta les explicacions de la mare perquè el dependent ho entengués tot de cop i volta. La mare però explicava:
- Ai, ai... Es que, ta mare... - li deia al dependent -. És ta mare oi? Li dóna un sugus cada vegada que...
No, no calia. Al dependent no li hagués fet falta que li digués perquè ja ho entenia tot ara. S'havia oblidat d'una cosa ben natural per al nen i el dependent va entrar al quarto aquell que servia com d'oficina de la botiga, agafar un tub gegant de sugus que hi havia allà i tornar a defora. Va ajupir-se a l'alçada del nen sostenint-li el tub amb les mans i li va dir: “Tu mateix”. El nen no s'ho va pensar, va agafar-ne un de vermell. Cap més. Ara sí, va somriure-li, mirar-lo i dir “gràcieees”, agafar-se de la mà de la mare que se'l va endur mentre el nano ja es mirava la pel·lícula que havia llogat.
“Adéu”, van dir. Sí: “Adéu, adéu... Fins a una altra”.

El dependent va deixar el tub dels caramels allà on l'havia trobat, agafar-ne un per a ell – un altre de vermell -, desembolicar-lo i posar-se'l a la boca. Al mostrador hi havia els apunts i mentre mastegava el caramel que es transformava en pasta de maduixa omplint-li la boca va recordar-se del primer nen mirant al terra indecís com el segon. Ara sabia perfectament què s'havia oblidat de dar-li amb el servei de sempre. Ja no se n'oblidaria més, i ni tan sols caldria demanar explicacions a sa mare quan tornés.
I va passar pàgina als apunts, tot mastegant.