Pati.

Pati.


La canonada ja no empassa més,
com el cor quan se'm queda fet un nus.
Palplantada amb els braços creuats,
sembles un far que apunta decidit,
ancorat a la platja de ciment.
No m'atreveixo a seguir-te mirant,
a resseguir a fons el teu perfil.
En aquest mar dels anys que van passant,
els esculls són les boires i les llums.
Quan l'aigua em llepa la sorra de dins,
els petons de sal couen i fan mal.
Tu ets un cel, una illa de joventut.
Sóc al pati, mentre dansen els nens.
Em mulla el temps, i tu em deixes cec.




F. Xavier Simarro Montané.