Pati.

Un relat de: Francesc Xavier Simarro Montané.

Pati.


La canonada ja no empassa més,
com el cor quan se'm queda fet un nus.
Palplantada amb els braços creuats,
sembles un far que apunta decidit,
ancorat a la platja de ciment.
No m'atreveixo a seguir-te mirant,
a resseguir a fons el teu perfil.
En aquest mar dels anys que van passant,
els esculls són les boires i les llums.
Quan l'aigua em llepa la sorra de dins,
els petons de sal couen i fan mal.
Tu ets un cel, una illa de joventut.
Sóc al pati, mentre dansen els nens.
Em mulla el temps, i tu em deixes cec.




F. Xavier Simarro Montané.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer